Opinió

De Múrcia a Galícia, passant per Compromís

1/6/2011 Per Carlos Villodres

Les eleccions valencianes s’han resolt amb sorpresa. En els últims anys, tot semblava indicar que la relació de forces en les Corts prendria forma murciana. És a dir, un PP sense sostre, ben a prop del 60%, un PSOE cada vegada més lluny del seu competidor, i una IU complementària a la pujada o baixada conjuntural dels socialistes.

Però el 22-M, ja des de les primeres hores de votació, les filtracions de les enquestes israelites (les realitzades a peu d’urna) dibuixaven un escenari ben diferent que s’acabaria confirmant amb l’escrutini oficial: un Partit Popular desgastat, un PSOE afonat, i un Compromís que no només superava el 5% sinó que esdevenia la tercera força política, superava a Esquerra Unida i entrava amb un gran resultat a l’Ajuntament de València de la mà de Joan Ribó.

Este resultat ens deixa amb un panorama ben diferent. Un parlament amb 4 grups polítics més semblant a l’era pre-1995 que la tendència cap al bipartidisme de l’última dècada.

El Partit Popular va plantejar una campanya de baixa intensitat i centrada en temes d’àmbit espanyol com ara la presència de Bildu en les eleccions o la continuïtat de Zapatero. Era conscient que, situant el debat en eixa esfera, evitava plantejar les eleccions entorn del seu candidat, Francisco Camps. La imatge del president valencià havia patit un considerable desgast, i era el pitjor valorat de tots els presidents de comunitats autònomes, segons els estudis del CIS. 

A més, si entrem a analitzar la valoració de Camps per atributs, notarem com no només afectava la percepció sobre la seua honradesa, sinó també a la seua eficàcia. Un mix perillós quan la situació financera de l’administració comença a estar en dubte i ixen a la llum les primeres protestes de proveïdors per impagament. Finalment, però, el PP ha rebut la confiança majoritària dels valencians. Ho ha fet, això sí, amb un suport sensiblement menor que el del 2007 i amb quatre anys per davant en què hauran de resoldre moltes qüestions pendents.

El PSOE valencià, per la seua banda, va fugir del debat a escala espanyola amb por de ser castigat per l’efecte “anti-ZP”. Tot i ser conscients d’això, no van saber plantejar una estratègia adequada per a aconseguir-ho. Davant la inexistència de candidats coneguts (amb apostes com la de Calabuig a la Ciutat de València), la marca PSOE va pesar més que mai, amb els resultats que tots coneixem. Ara s’obri un temps de dubtes interns i d'incerteses. Mantindre un Alarte afeblit però amb un cert coneixement públic i present a les Corts..., o tornar a començar. En la seua tasca d’oposició al PP no estaran sols: els acompanyen Esquerra Unida, i especialment, Compromís, gran candidat a disputar-li el protagonisme i l'espai electoral.

I és que Compromís sembla haver trobat la fórmula. Han apostat per un estil contundent i indignat (del qual Mònica Oltra és la protagonista) que ha coincidit totalment amb l’estat d’opinió que ha cristal·litzat en l’última setmana de campanya. A més, han sabut trobar un equilibri entre la denúncia i la proposta, fins i tot arribant a acords amb la majoria parlamentària en temes com la custòdia compartida (contra el criteri d’EU i PSOE i amb el recel de l’ala cristiana del PP). La combinació d’esta intensa activitat parlamentària, de l’extensa base territorial del BLOC i una encertada estratègia a internet i les xarxes socials, els ha permés activar i mobilitzar els vots necessaris per a entrar a les Corts. Contra l’escepticisme generalitzat, han obtingut els millors resultats del valencianisme progressista en la història i es plantegen, fins i tot, buscar representació en el Congrés dels Diputats.

D’esta manera, el sistema de partits valencians s’allunya de Múrcia i s’acosta a Galícia, on una força pròpia com el BNG va saber aprofitar-se de la feblesa del PSOE local per a plantar batalla a un PP molt fort però amb alts i baixos. Per a arribar a eixa situació, però, encara els queda un llarg camí. Hauran de trobar un encaix organitzatiu que evite possibles conflictes entre formacions (la divisió interna és durament castigada en les urnes); i hauran de bastir un projecte alternatiu al del PP, diferenciat de l’esquerra tradicional, i que siga atractiu per a sumar amplis sectors socials a una opció sense dependències externes. Si ho aconsegueixen, podran afrontar amb èxit eleccions en conjuntures més desfavorables.

Siga com siga, este resultat els suposa molt més que un creixement en presència institucional. Suposa consolidar un valencianisme obert i allunyat dels dogmatismes, que està forjant-se els últims temps. L’apertura (exemplificada en actituds com ara acostar-se a sectors castellanoparlants, fer campanya també en castellà allà on puga resultar necessari, o no fugir de realitats tan presents a la societat valenciana com les Falles) ja no serà associada a la renúncia sinó a la victòria. I això, entenc jo, és una gran notícia per al valencianisme.



Tags: política valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca