Opinió

La immigració: una oportunitat d’integració lingüística i social

1/6/2011 Per Nathalie Torres

L'escenari actual de les migracions al sud d'Europa ha canviat substancialment i els països del sud han passat de ser emissors de mà d'obra industrial a ser receptors de força de treball. D'ençà de la dècada dels noranta, la immigració interior ha sigut substituïda pel creixement de la immigració exterior, la majoria procedent del Magrib, d’Amèrica del Sud o de la mateixa Europa. Es tracta de persones que parlen diverses llengües i que pertanyen a cultures diferents, de manera que, encara que compartisquen una de les llengües del país d’arribada, com en el cas dels sud-americans, la cultura és diferent.

A casa nostra, ni la immigració ni la interculturalitat són fenòmens nous: la diferència és que ara el fet migratori comporta, necessàriament, un replantejament dels valors socials i culturals de la societat receptora, que exigeix la revisió del concepte d’interculturalitat, en el sentit que caldria evitar que la interculturalitat s’equiparara amb «llengua de la majoria», perquè en un context plurilingüe o multilingüe, i amb les condicions socials i polítiques adients, fóra possible convertir el valencià en una llengua intermigratòria o en la llengua d’ús entre immigrants de procedència diversa.

L’heterogeneïtat de la població nouvinguda hauria d’afavorir-ne la integració i, de retruc, hauria de propiciar també l’adquisició del valencià com a mitjà de comunicació entre els diversos col·lectius. És més, el valencià hauria de ser la llengua d’integració, la que els permetera formar part d’un nou col·lectiu social. Tanmateix, l’especificitat de la dinàmica sociolingüística del País Valencià —on, malauradament, les normes d’ús semblen encaminades a la convergència cap al castellà com a llengua comuna—, juntament amb la gran profusió de mitjans audiovisuals en castellà i el fenomen de la globalització a favor de les llengües majoritàries dificulta que els immigrants descobrisquen que ací es parla una llengua diferent del castellà. Els valencianoparlants són també castellanoparlants i el canvi de llengua és el fenomen sociolingüístic més practicat a casa nostra, encara que, tot siga dit, només pels valencianoparlants. És el concepte de la interculturalitat entesa com a llengua de la majoria i no com el dret de totes les llengües a coexistir i a tindre el seu espai cultural propi.

Fet i fet, és evident que encara no hem resolt el problema lingüístic, és a dir, on volem situar el valencià i quin paper ha de tindre en el futur. Abans de saber si el volem com a llengua d’integració, hauríem de decidir si volem usar-la com a llengua d’intercomunicació personal. Si no tenim assumit el paper de la llengua pròpia no la podrem convertir en la llengua dels nouvinguts i continuarem utilitzant el castellà com a llengua d’integració. Som nosaltres qui tenim la solució i aquesta només passa per fer servir el valencià com a llengua de comunicació. És més, l’ús del valencià hauria d’atorgar la ciutadania als nous parlants i el reconeixement per part dels ciutadans autòctons, que els identificaria com a membres de la seua comunitat, independentment del seu origen. 

Més enllà de la integració lingüística, el fet de compartir l’ús d’una llengua minoritzada pot crear vincles afectius i d’integració. De fet, les llengües dominants són un mitjà de comunicació universal, però no creen identitats en la mateixa mesura que les llengües minoritzades. Per això, hauríem d’explotar bé aquesta especificitat i fer servir la llengua com a eina d’integració en un marc de respecte a la diferència i, per tant, del dret a existir de totes les cultures sobre la base d’uns valors democràtics i de respecte als drets humans.



Tags: política lingüística, immigració.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca