Opinió

Fantasmes europeus. L'auge de populismes i d’extremismes

2/5/2011 Per Vicent Flor


Timo Soini, líder del PeruS.
 

El darrer cas sonat ha sigut Finlàndia, el país amb el millor sistema educatiu del planeta segons diferents informes PISA. El partit Perussuomalaiset (PeruS), que significativament té per nom Finesos de base (la traducció de Finesos autèntics o vertaders no sembla haver sigut particularment encertada), ha obtingut el 19% dels sufragis amb una campanya contra la immigració i el rescat financer de Portugal. Tot i que són els millors resultats d'aquest tipus de populismes des de la fi de la Segona Guerra Mundial, no és la primera vegada que irrompen en el sistema polític finés. De fet, la dreta populista ha estat ininterrompudament en el parlament des de 1966 i en la dècada dels setanta el Partit Agrari Finés (SMP) aconseguí dihuit escons.

D'aquesta manera, l'èxit electoral del líder de PeruS, Timo Soini, se suma a una llarga llista de populismes notoris, entre els quals destaquen el FPÖ austríac (18% dels sufragis), el PVV holandés (16%) i el DF danés (14%). Bulgària, Bèlgica, Grècia, Suècia i Eslovàquia també tenen partits populistes amb un suport electoral superior al 5%. Fora de la Unió Europea es donen dos casos d'importants: el SVP suís, que concentra el 29% dels vots, i el FrP noruec, amb un 23%. Així mateix cal afegir l'ascens de l'extrema dreta, en particular a Hongria, amb un Joddik que ha abastat el 17%. I no podem oblidar, per més que estiga consolidada, l'existència del Front National a França (10,4%) i de la Lega Nord a Itàlia (8,3%), al govern de Berlusconi.

¿I què ocorre a l'estat espanyol? De moment, el Partido Popular exerceix de gran catch-all party des del centre fins a la dreta populista. Però ja hi ha indicis preocupants de competidors populistes com el cas de la Plataforma x Catalunya de Josep Anglada. Al País Valencià tenim les experiències històriques del blasquisme i, a partir de la transició democràtica, el blaverisme, un regionalisme anticatalà que ha impregnat el nostre sistema polític. I tot i que fins ara no ha passat de ser una anècdota, es pot esmentar el cas del municipi de Paiporta (l'Horta Sud), on es presentaran a les municipals fins a cinc candidatures espanyolistes extremes (amb reivindicacions incloses de l'espanyol com a "única llengua oficial" en l'ensenyament) i inequívocament populistes: Coalició Valenciana, Unión Progreso y Democracia, Independientes x Paiporta, Partido Social Patriota Español y Regeneración. Aquesta darrera formació porta al programa electoral, entre d'altres, l'eradicació del "totalitarisme educatiu" suposadament actual i la prohibició legal de tot impost progressiu, aquest últim un torpede contra la lògica redistributiva. Paiporta tenia uns 4000 habitants en 1960. Ara, cinquanta anys després, com en tants altres pobles de l'àrea metropolitana de València, la població s'ha multiplicat per sis. I alguns tenen respostes fàcils a aquest desordre.

Per tot plegat, hauríem de deixar de sorprendre'ns —el populisme no és cap novetat— i potser fer alguna cosa. Que ens indigne i irrite la presència institucional d'aquesta dreta és comprensible però no ho és que no ens la prenguem seriosament. La història europea (el mapa de les democràcies europees en la dècada dels trenta era desolador) i, particularment, la complexa construcció de la Unió Europea, amb resistències importants i diverses (cal no oblidar el refús de l'electorat francés i holandés a la non nata Constitució europea o el de l'irlandés al Tractat de Niça) aconsellen no desatendre aquestes forces.

¿Per què connecten amb una part important dels ciutadans? Amb aquest panorama ja no es pot afirmar que el populisme seria una ideologia pròpia dels països en conjuntures d'industrialització o en vies de desenvolupament: la renda disponible en Holanda, Dinamarca i Finlàndia ho desmenteix. També sabem que els seus programes polítics, molt diversos, no coincideixen necessàriament amb el de la dreta extrema clàssica. Recordem que l'assassinat líder holandés Pim Fortuny era un gai confés.

¿Quins elements, doncs, tenen en comú aquests populismes? Per resumir-ho molt, diríem que les crisis. No només les econòmiques, també les polítiques i les ètiques. Qualsevol mena de crisi social. De fet, aquests moviments són respostes a les crisis i alhora necessiten les crisis per a surar. Així, si seguim Ernesto Laclau, el populisme seria una lògica política, pròpia de contextos inestables, d'articulació de demandes disperses i un moviment sociopolític mobilitzador, contrari a l'status quo i l'stablishment que construeix un discurs que combina l'apel·lació al “poble” i l'antielitisme dualista. Al capdavall, com diu Ralf Dahrendorf, «el populisme és simple; la democràcia és complexa: en el fons tal vegada siga aquest el tret distintiu més important entre totes dues formes de relacionar-se amb el poble [...] El populisme es basa en l'intent conscient de simplificar els problemes i ací descansa el seu encant i la recepta del seu èxit.» Aquesta és la cosa.

A l'Europa actual estan coincidint un seguit de crisis, que potser reforcen la sensació conjunta de pessimisme. A la profunda crisi econòmica, se n'afegeix una de política (els dubtes de la construcció europea i el reforçament de l'euroescepticisme i fins i tot l'eurofòbia, de Gran Bretanya a Eslovàquia i, en general, a una Europa de l'est que somiava abastar el benestar alemany en uns pocs anys); una de social (la crisi dels estats de benestar, basats en la redistribució del creixement) i una de cultural (la construcció dels nous altres, els immigrants de fora d'Europa). Podríem agrupar-les totes elles en una brutal crisi d'uns dels mites de la Revolució francesa: la solidaritat. O, dit d'una manera menys ampul·losa, la preocupació per l'altre, la consciència que els problemes del proïsme són, si més no en certa manera, també els meus problemes. Així tindríem una crisi europea de la solidaritat (¿Per què hem d'ajudar grecs i portuguesos? Que s'apanyen!); una crisi nacional-estatal de la solidaritat (¿Per què hem d'ajudar els pobres i els aturats. Que s'apanyen!) i, particularment, una crisi de les proclamades bondats de la diversitat (¿Per què hem d'ajudar els que fugen de la misèria i dels autoritarismes, si parlen una altra llengua i professen una altra religió?... Que s'apanyen! I a més a més, que se'n tornen!).

Els populismes són, doncs, el símptoma i, també, una de les respostes al malestar social. Ens havien promés el paradís terrenal, però tenim a la vista una pèrdua generacional de nivell adquisitiu i potser també de qualitat de vida. Psicòlegs i populistes fan la seua feina: recompondre'ns les il·lusions. Així, potser és més intel·ligent combatre'ls amb democràcies de més qualitat (és dir, amb més llibertat, més igualtat i més solidaritat) i amb polítics i ciutadans més responsables (amb menys demagògia, amb menys despeses faraòniques, amb més humilitat) que simplement menysprear-los amb la nostra supèrbia il·lustrada.



Tags: internacional, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca