Debat

Por de no poder tornar

10/8/2018 Per Sergi Vidal Domínguez

Tens 20 anys, un dia qualsevol d’estiu, et despertes, estàs al teu poble, i saps que eres jove. Qualsevol pot ser jove d’esperit (personalment), amb vint anys, trenta, cinquanta o setanta. Fins i tot qualsevol podria ser jove físicament. Però tu et despertes i saps que eres jove socialment. No dic que les persones joves componen un grup amb característiques que els vinculen econòmicament, no parle de la joventut com una classe social. Dic que ser jove és una situació social. I ser jove rural, de poble, és una situació social encara més fotuda.

Eixe dia d’estiu tu et despertes i pel grup de WhatsApp de la universitat o l’institut estan intentant quedar per a passar el dissabte a una caseta d’Alcoi (o d’Alzira o Alacant) que és el lloc on estudies i és on li ve bé quedar a la majoria. Tens carnet de conduir, però el cotxe el necessitarà ta mare per a anar a treballar, o directament no tens carnet. Intentes planificar-te amb el transport públic i veus que pots agafar l’autobús de les 7.30 h per anar a Gandia i allí fer les combinacions de trens de Gandia a Silla, de Silla a Xàtiva i de Xàtiva a Alcoi. Pots arribar a l’hora de dinar, o després, però no hi ha combinacions possibles per a tornar. Decidixes quedar-te al poble.

Dissabte potser aniràs a la piscina al matí (si no et quedes dormint a casa), i a la vesprada aniràs al bar, amb la quadrilla. Allí comentaràs el fail de quedada amb els amics i les amigues, i et desfogaràs explicant que no aguantes viure al poble, sense poder quedar fora perquè no hi ha prou transport públic, sense poder viatjar perquè no tens prou ingressos, sense poder planificar el teu futur perquè “quines possibilitats laborals té al poble una estudiant de comunicació audiovisual?” (o un integrador social, o una ambientòloga).

La joventut rural ens trobem en contextos com estos. Vivim entre l’angoixa que provoca la necessitat d’abandonar el poble per a buscar feina o estudiar i una forta desmotivació generada per la falta d’ubicació del jovent en la societat i la cultura del món rural.

D’una banda, les poques perspectives de futur en l’àmbit laboral demanen urgentment un canvi de model econòmici una reestructuració de la inversió en polítiques d’ocupació juvenil. La intervenció pública ha de deixar de centrar els seus esforços en les grans urbs i s’ha de començar a descentralitzar en els nuclis de població dispersos i heterogenis que componen el món rural. Però no sols referint-se a la reindustrialització de l’economia, sinó apostant per la demandada ampliació de serveis públics, sobretot en els pobles menuts, com els ajuntaments, les escoles i els centres mèdics. Més encara sabent que tenim joves molt preparades per a estes tasques i tenint en compte les taxes d’egressió cada vegada més altes en les branques de les ciències socials: com l’educació i els serveis socials.

Quant a les polítiques d’ocupació juvenil, val a dir que les institucions valencianes ja estan fent els deures amb el programa “Avalem Joves” del SERVEF o els plans “La dipu et beca”, “Beques post” o “Eurobeques” de la Diputació de València. Encara com hi hauria altres mesures favorables i beneficioses que es podrien aplicar, per exemple, per a promocionar les pràctiques universitàries o de formació professional en el món rural, donada la seua potencialitat com a futurs llocs de treball.

Però, d’altra banda, cal parlar de les persones joves com a agents socials i culturals del món rural. L’activisme juvenil sembla estar en perill d’extinció en els pobles, i és una situació que cal revertir. Estudis com el de Màrius Domínguez i Amorós (“Món rural i joves”) demostren que, mentre que la quantitat d’associacions juvenils en el món rural no és gens elevada, hi ha participació juvenil en grups més informals (colles, penyes i altres col·lectius) i en entitats de caràcter més general, amb gent de totes les edats (com les associacions musicals o les de festes). Estes realitats mostren que els municipis amb un teixit associatiu més fort són els que presenten més activisme juvenil. Amb açò només calen mesures potenciadores de la participació de joves, com espais que faciliten el dinamisme del jovent (que no siguen bars), on poder reunir-se i desenvolupar projectes.

Com deia, és fonamental la figura del jovent com a agent cultural. Les persones joves, com qualssevol altres, som potencials creadores de capital i béns culturals. És per això que les polítiques culturals, com a constructores de sentiments de pertinença a un grup de gent, un espai i un temps, són especialment importants a l’hora de marcar els projectes de desenvolupament local.

Però, més encara, és primordial la consideració del jovent com a agent social. Els i les joves som el motor del canvi social, entés com la superació de les desigualtats socials i l’assoliment de la diversitat. Les persones joves podríem trencar armaris o superar actituds masclistes amb més facilitat. Per això és necessària la nostra implicació política; una participació que pot convertir els nostres pobles en espais més justos i amables, on poder escriure la nostra fresca història, construir les nostres famílies diverses i contribuir al desenvolupament rural.

El 12 d’agost celebrem el Dia Internacional de la Joventut, i ho fem per a recordar la joventut com una situació social que encara té molts problemes que s’han de resoldre, més encara si es tracta de la joventut rural.Perquè les persones que venim del món rural, també les joves, ja fa temps que no tenim por de viatjar, d’anar més enllà del terme i de veure mil i un mons. Les persones joves que venim del món rural, ara, del que tenim por és de no poder tornar.



Tags: joventut.



Sergi Vidal Domínguez

Tags: joventut.



cerca