Debat

Dret a la salut i perspectiva de gènere, algunes reflexions

10/7/2018 Per Vicenta Tasa

El dret a la salut i a una atenció sanitària plenament igualitària són drets recents en el temps i amb dificultats més grans que no pensem per a la seua implementació real i general a totes les persones.

Fa només 70 anys que en la carta fundacional de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’establia, amb caràcter universal, el dret al màxim nivell de salut que es puga aconseguir per a totes les persones, i es definia la salut no sols com l’absència d’afeccions o malalties, sinó com un estat complet de benestar físic, mental i social.

Malgrat el valor universal i per a totes les persones, sense cap mena de distinció, del dret a la salut proclamat per l’OMS; el reconeixement i el desenvolupament de manera real, concreta i sistemàtica del dret a la salut en els diferents estats del món no va ser ni immediat, ni general ni igual. Així doncs, el dret real a la salut de les persones va dependre del nivell de desenvolupament del sistema sanitari de cada societat, que estava en funció de condicionaments econòmics, polítics, socials i de sistemes de valors.

Això explica que, a l’estat espanyol, no serà fins a la dècada de 1960 que comence a modernitzar-se el sistema sanitari amb un fort component assistencial i classista. O que calga esperar als primers governs progressistes, ja en la democràcia, perquè la Llei General de Sanitat de 1986, per primera vegada, reconega el dret a la salut i a l’atenció sanitària amb caràcter universal i sense cap mena de discriminació o exclusió a totes les persones amb ciutadania espanyola i a totes les persones amb ciutadania estrangera que tinguen establida la residència a Espanya, instaurant-s’hi mecanismes per a atendre també la població estrangera no resident habitualment a Espanya.

Feta aquesta breu referència històrica, cal subratllar el doble caràcter del dret a la salut. D’una banda, és un dret igualitari que s’orienta a garantir a totes les persones les mateixes oportunitats de gaudir del grau màxim de salut que es puga aconseguir en cada moment i d’acord amb els avanços mèdics. I alhora és un dret llibertari, ja que comporta que cada persona té el dret a controlar la seua salut i el seu cos sense ingerències ni imposicions de cap altra persona o institució. I aquesta doble realitat del dret a la salut comporta una tensió, no sempre fàcil de resoldre, entre la voluntat igualitària, que té una dimensió col·lectiva, i la llibertària, que es fonamenta en la responsabilitat i l’autonomia individual.

Pensem, a més, que el desenvolupament de la concepció igualitària i universalista del dret a la salut ha anat unida a una consideració de l’atenció sanitària com un procés relativament uniforme per a totes les persones i que els únics aspectes que dificultaven la igualtat última de drets a la salut eren de caràcter bàsicament socioeconòmic o derivaven de l’existència de costums tradicionals o de mentalitats arcaiques. Es considerava que el desenvolupament econòmic, la modernització de la societat i l’extensió dels serveis mèdics farien possible, sense més, una atenció sanitària realment igual per a totes les persones. I s’entenia, a més, que atenció igual era sinònim, en bona mesura, de tractaments i protocols d’actuació uniformes i similars a totes les persones en funció de la malaltia.

Durant molt de temps els feminismes dominants també participaven d’aquesta visió de la igualtat en l’atenció sanitària com sinònim d’uniformitat de protocols d’atenció i superació i modernització progressiva de mentalitats i costums. Però les crítiques dels feminismes de la diversitat i dels feminismes multiculturals de finals del segle passat van qüestionar algunes de les premisses del feminisme occidental anterior i, en matèria de salut, van començar a reivindicar que no es podia donar un tracte sanitari igualitari sense tenir en compte la diversitat de les persones i el seu gènere. Els obstacles per a la consecució de la igualtat no eren únicament socioeconòmiques, sinó que també es manifestava en la dimensió cultural, les mentalitats dominants, el gènere i biològica. La via per a arribar a la igualtat real no és, per tant, la resposta uniformista; sinó el reconeixement de la diversitat.

Els nous feminismes obrin una escissió. D’una banda, mostren que les polítiques sanitàries i la legislació específica de salut no prestava pràcticament atenció a la diversitat i promovia polítiques uniformistes, que en la pràctica no donava una atenció sanitària suficient i adequada a les malalties específiques de les dones i, en general, en té coneixement insuficient. D’una altra, fa possible un impuls progressivament important de les investigacions sociosanitàries i biològiques amb una perspectiva de gènere.

D’aquesta manera, més en l’àmbit polític feminista que en el de la política sanitària, s’assenta la idea que és impossible una atenció sanitària realment igualitària si no es trenca amb l’igualitarisme formal i l’uniformisme en el tracte, i si no s’avança en un igualitarisme real, que demana partir de la diversitat social, cultural, de gènere o biològica. O, el que és igual, atendre de manera diferent i específica el que és diferent i específic en la realitat, i personalitzar el més possible l’atenció i la investigació en salut.

Això explica que no serà la legislació sanitària estatal o autonòmica la que avance en aquesta direcció. Serà la legislació sobre la igualtat entre dones i homes la que ho farà. En aquest sentit i deixant ara a banda la legislació autonòmica anterior, la Llei d’Igualtat entre Dones i Homes de 2007 serà la primera que establirà en l’article 27 l’obligació d’introduir el principi d’igualtat en la política general de salut. I especifica que s’havien d’establir sistemes per a evitar la discriminació i els estereotips discriminatoris, incorporar la perspectiva de gènere en les polítiques d’educació sanitària, fomentar la recerca científica que atenga les diferències entre dones i homes en relació amb la protecció de la seua salut, garantir la salut laboral de les dones i evitar-hi l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe, garantir la presència equilibrada de dones i homes en els llocs directius i de responsabilitat professional, i comptar amb dades desagregades per sexe en matèria mèdica i sanitària.

Per primera vegada amb aquesta llei es plantejava la necessitat de la perspectiva de gènere en la gestió, l’atenció i la investigació sobre la salut. Era un avanç legal transcendent. Però un canvi en la regulació legal no és un canvi en la realitat social i, en aquest cas, sanitària. Al capdavall les lleis sense polítiques públiques que les materialitzen, sense voluntat política (i judicial) per a aplicar-les i sense acceptació social són poc més que fum o declaracions d’intencions.

Enguany, fa 10 anys de la Llei d’Igualtat, però les polítiques sanitàries encara presenten insuficiències importants en matèria de diversitat socioeconòmica, cultural, de gènere o biològica, el que en el cas de les dones, i especialment de les dones amb menys recursos culturals i socioeconòmics, es tradueix en pitjors expectatives de salut i menor atenció sanitària. Dones i homes no emmalaltim igual, no ens afecten d’igual manera totes les malalties i no patim el mateix tipus de malalties, entre altres qüestions perquè ni en les tasques domèstiques ni en el món laboral hi ha una igualtat real.

Ens queda  molt de camí encara fins aconseguir una política de salut que incorpore de manera adequada la perspectiva de gènere i totes les diversitats socials per fer possible el principi d’igualtat efectiva al dret a la salut i a l’atenció sanitària. Estem molt lluny de per superar la realitat actual que afirma que les dones, en general, pateixen uns nivells de salut més precaris que els homes.I hem de recordar la declaració de l’OMS que diu que la salut depén essencialment del benestar físic, mental i social, i, en conseqüència, la igualtat des de la diversitat en l’àmbit de l’atenció sanitària no pot deslligar-se de la igualtat general i real de totes les dones en totes les dimensions de la vida social i quotidina.



Tags: feminisme, diversitat, salut.



Vicenta Tasa

Tags: feminisme, diversitat, salut.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca