Premsa

Primer de Maig: abandonar la nostàlgia, abraçar el futur

1/5/2018 Per Joan Sanchis
Publicat en La Vanguardia, 30/4/2018

Hui es celebra arreu del món el Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores. Aquesta jornada de lluita i reivindicació obrera, establerta per primera vegada l’any 1889 al Congrés Obrer de la Segona Internacional, rememora la brutal execució als Estats Units dels anomenats “Màrtirs de Chicago”. Aquests vuit sindicalistes anarquistes van ser detinguts, i alguns executats, dos anys abans com a conseqüència de la seua participació en la Revolta de Haymarket que pretenia introduir la jornada laboral de vuit hores al país.

Els centenars de milers d’obrers que s’adheriren a la vaga iniciada el primer de maig del 1886 a Chicago, aspiraven a una ambiciosa transformació estructural sense precedents: “Vuit hores per al treball, vuit hores per a dormir i vuit hores per a la casa”. Les conseqüències d’aquesta reivindicació, que a hores d’ara ens sembla tan bàsica, tan irrenunciable, van ser la detenció, l’empresonament i l’execució de cinc obrers per atemptar contra la societat i contra l’ordre establert, allò que alguns ara en podrien dir rebel·lió.

L’èxit d’aquestes revoltes, que posteriorment van aconseguir estendre la implementació de les vuit hores, s’explica en bona mesura per la transversalitat de la reivindicació i per la seua capacitat per projectar un horitzó transformador que transcendia l’àmbit estrictament laboral. L’incipient moviment obrer a Chicago, producte de les primeres concentracions urbanes de la Revolució Industrial, va saber llegir el context (esgotament per les llargues jornades laborals, creixent mecanització) i oferir una resposta inequívoca, esperançadora, que sumava voluntats.

Aquesta capacitat transformadora que hui recordem, contrasta sobtadament amb l’immobilisme nostàlgic que predomina actualment en bona part del moviment obrer i polític de caràcter suposadament progressista. Enfront dels canvis estructurals que vivim, dominats per la globalització i l’automatització, les respostes són més aviat obsoletes, conservadores, descontextualitzades, respostes parcials a problemes sistèmics.

Les demandes que protagonitzaran la jornada de hui, tenint en compte les declaracions dels principals sindicats i moviments polítics, seran amb tota seguretat la lluita contra la precarietat (contractual) i la millora dels salaris. Són reivindicacions parcials, excessivament generals i amb poca capacitat transformadora real, i això no es deu al fet que no siguen objectius lloables, sinó al fet que manquen d’una lectura del context, d’un horitzó alternatiu, unificador, suficientment il·lusionant, cap al qual avançar.

Resulta manifestament complicat avançar cap a l’estabilitat contractual i cap a la millora salarial en un model econòmic de competència global, més encara amb una especialització intensiva en serveis. A més a més, contràriament al que sovint es pregona, la regulació institucional (reforma laboral) no és un condicionat definitiu per a garantir bons resultats. Com a anècdota significativa, valga a dir que Dinamarca, un dels països amb majors nivells de benestar del món, amb una legislació especialment flexible i permissiva en l’àmbit laboral, no celebrarà el Dia Internacional dels Treballadors i Treballadores.

La resistència a acceptar el traspàs del paradigma industrial de la postguerra (estat del benestar generós, regulació laboral estricta, etc.) és una constant en bona part del discurs progressista actual. Predomina l’acceptació nostàlgica d’un passat idealitzat, la resignació, no hi ha alternativa possible més enllà de reformes cosmètiques. Fins i tot, davant noves oportunitats com l’automatització o la intel·ligència artificial, la resposta és més aviat escèptica, conservadora. Els resultats d’aquest excés de nostàlgia són ben evidents, en termes electorals, de filiació sindical, de diàleg i influència en la societat.

Enfront d'aquesta manca d’alternatives, cal construir una nova narrativa progressista sobre el món del treball. Una nova narrativa que implica abraçar el futur, per imaginar una societat millor, transcendint l’àmbit estrictament laboral, com ho feren els impulsors de la Revolta de Haymarket, i generant complicitats de forma transversal. El camí l’està marcant el moviment feminista, que juga precisament en aquestes coordenades, transversalitat i nou imaginari de progrés.

En l’àmbit del treball, particularment l’automatització, presenta un potencial transformador importantíssim. Caldrà que repensem el concepte de treball, la seua capacitat d’inclusió social, el seu valor cultural, el seu impacte ambiental, la seua extensió horària, fins i tot la seua pròpia existència. Si entenem que el treball no és una finalitat en si mateixa, sinó un instrument per a generar benestar i realització personal, hi ha molt de camí per recórrer. Necessitem un nou horitzó il·lusionant per a avançar. Un futur millor és possible, i materialitzar-lo més tard o més prompte dependrà de nosaltres.



Tags: economia.



Joan Sanchis

Tags: economia.



Articles de Joan Sanchis

Valencia Plaza
Un món sense treball

La Vanguardia, 23/2/2017
Més enllà del Corredor

La Vanguardia, 4-10-2016
La València que volem

4/2/2016 i 17/2/2016
El futur dels nostres pobles

13/4/2015
¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

9/3/2015
¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions?

1/12/2014
Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo?

cerca