Opinió

Una Europa social, una Europa amb futur?

8/1/2018 Per Nicolau Calabuig i Serna

  “[...]Molts europeus consideren que la Unió és massa distant o interfereix massa en la seua vida quotidiana. Uns altres dubten del seu valor afegit i es pregunten com millora Europa el seu nivell de vida. Per a massa gent, la UE no va estar a l'altura de les seues expectatives en enfrontar-se a la pitjor crisi financera, econòmica i social de la seua història des de la postguerra.[...]”.En aquest fragment del Llibre Blanc sobre el futur d’Europa, s’enuncia la situació d’incertesa en què es troba la Unió Europea en l’actualitat. Sis dècades després dels inicis de la seua construcció com a projecte polític, la Unió Europea es troba en una cruïlla. Allò que va nàixer empentat per la necessitat d’assolir la pau al vell continent, impulsar el seu desenvolupament econòmic i social i democratitzar l’Europa del Sud i de l’Est, presenta uns resultats bastant positius en termes globals, però s’enfronta a nous reptes que exigeixen una resposta eficaç per tal de garantir el futur de la Unió i de la seua ciutadania.

A ningú se li escapa que el major intent de crear un organisme de governança supraestatal realitzat mai en el món, es troba en un procés de qüestionament de la seua pròpia naturalesa, fruit, d’una banda, del nou escenari mundial que emergeix, i de l’altra, d’una situació interna de falta de legitimitat de cara a la ciutadania dels seus Estats membres.

“Sis dècades després dels inicis de la seua construcció com a projecte polític, la Unió Europea es troba en una cruïlla”

El vell continent ja no és aquell espai en guerra permanent a cavall entre dues grans potències fermament oposades, com ho van ser els Estats Units i la Unió Soviètica en el passat. El món actual és una realitat molt més complexa i multipolar, on els vectors d’anàlisi geopolític són majors i el paper que correspon jugar a la Unió Europea, com a potència que representa el 25% de la riquesa del planeta, queda lluny d’actuar merament com a dic de contenció d’un hipotètic “expansionisme soviètic”. Això ha fet palesa la necessitat de configurar una posició pròpia i definida com actor geopolític mundial, per a la qual cosa necessita, primerament, comptar amb una ferma cohesió interna a hores d’ara encara insuficient.

Una cohesió interna a què Europa sempre havia aspirat, entre d’altres, amb una aposta per la igualtat mitjançant la inversió en polítiques socials, tal i com demostra que sent únicament el 7% de la població mundial, representa el 50% de la despesa social de tot el planeta. Tanmateix, la Gran Recessió que va començar l’any 2008 i la resposta que va desencadenar per part dels poders públics europeus, va posar en perill aquesta històrica aposta europea pel benestar que caracteritzava el continent com un territori pròsper alhora que socialment just. La gestió d’aquesta crisi econòmica de dimensions únicament equiparables amb la que començà a finals dels anys vint del segle passat, es va basar en la retallada dràstica de la despesa pública o “austeritat” que, auspiciada per un govern d’Alemanya temorós d’unes polítiques expansives que desembocaren en una inflació indesitjable i una inestabilitat en els mercats, va afeblir els ciments dels Estats del Benestar europeus, especialment als països del Sud d’Europa que, com en el cas del País Valencià, han patit de manera singular un augment de l’escletxa social que deixa el 25% de la població europea en risc d’exclusió social.

“Els països del Sud d’Europa, com en el cas del País Valencià, han patit de manera singular un augment de l’escletxa social que deixa el 25% de la població europea en risc d’exclusió social”

Tant és així, que el President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, posava el focus sobre aquesta necessitat en un fragment del seu discurs sobre l’Estat de la Unió: “[...]I si volem evitar una fragmentació social i el dúmping social a Europa, els Estats membres han de posar-se d'acord sobre el pilar europeu de drets socials com més prompte millor i, a tot tardar, en el cim que se celebrarà en Gotemburg al novembre. Els sistemes socials nacionals seguiran sent molt dispars i autònoms durant molt temps. Però, almenys, hem de posar-nos d'acord sobre una Unió de Normes Socials Europees, en la qual tinguem una interpretació comuna del que és socialment just en el nostre mercat únic.”. Tota una declaració d’intencions que anunciava una possible resposta a la situació de deslegitimació que pateixen les institucions europees a ulls de la ciutadania dels Estats membres.

Uns mesos després, l’esmentada cimera de Gotemburg acolliria la presentació de vint eixos bàsics per al desenvolupament de l’esmentat pilar de drets socials europeu. Aquests es divideixen en tres grans blocs: el primer, fa referència a la igualtat d’oportunitats i d’accés al mercat de treball, el segon, conté mesures per a unes condicions de treball justes, i el tercer versa sobre les polítiques de protecció i inclusió social. Tots tres blocs, fan èmfasi en les necessitats dels col·lectius en situació de major vulnerabilitat: les dones, les persones immigrants o la joventut que no albirem la possibilitat de construir projectes de vida digna i estable als nostres països.

De totes aquestes mesures, caldria destacar el reconeixement d’un fet social molt preocupant que, amb la crisi econòmica, ha retornat als nostres països: els treballadors pobres. Segons cita el propi document oficial sobre el pilar europeu de drets socials, “Ha de garantir-se un salari mínim adequat que permeta satisfer les necessitats del treballador i de la seua família en funció de les condicions econòmiques i socials, i que al mateix temps salvaguarde l'accés a l'ocupació i els incentius per a cercar treball. Ha d'evitar-se la pobresa dels ocupats.”. Aquest reconeixement és d’una rellevància cabdal, ja que l’abaixada generalitzada dels salaris de les classes populars i mitjanes europees, sobretot als països del Sud, és una realitat cada dia més present, que ha provocat l’empobriment massiu d’àmplies capes de la població. Així és com s’ha anat generant un brou de cultiu favorable a l’auge dels populismes euròfobs d’extrema dreta, que abanderen discursos basats en el replegament estatal i un major control de les fronteres, amb preocupants creixements a França, Hongria, Àustria, Grècia, etc.

“La cimera de Gotemburg acolliria la presentació de vint eixos bàsics per al desenvolupament del Model Social Europeu”

En eixe sentit, no és cap secret que sense garantir la qualitat de l’ocupació i, per consegüent, uns nivells òptims de cohesió social capaços d’impulsar la demanda interna dels països i l’increment de la riquesa, les nostres societats no podran recuperar i ampliar uns nivells de benestar adequats. Per això, l’inici d’un ampli programa de reformes per tal de reorientar el Model Social Europeu cap a una resposta més decidida a la desigualtat i les noves realitats socials, amb l’objectiu d’afrontar l’escandalós risc d’exclusió en què es troba un terç de la població europea, no s’hauria de fer esperar si existeix una voluntat real d’impulsar cap al futur el projecte polític de la Unió Europea.

Un bon exemple en eixa direcció el tenim a casa nostra: l’aposta del nou govern valencià per les polítiques inclusives i d’igualtat se sintetitza clarament en un pressupost que enguany supera els 1.100 milions d’euros i, per primera vegada, situarà el País Valencià en la mitjana estatal, malgrat la manca de recursos a què ens condemna l’infrafinançament del govern de Madrid.

Tot i això, tenint en compte les conquestes socials assolides al llarg de la història, podria semblar que aquest document no contempla massa novetats respecte als drets reconeguts en un bon nombre d’Estats de la UE. A més, cal remarcar que el caràcter d’aquest document no és vinculant ni d’obligat compliment per als Estats membres, ja que la majoria de les competències legislatives necessàries per a la formulació de les polítiques públiques que s’hi recullen són d’àmbit estatal, i el caràcter de “club d’Estats” de la UE ho impedeix. De la mateixa manera, l’absència d’Angela Merkel a la cimera de líders, evidencia que un dels principals actors en l’actual configuració dels processos de decisió política de la UE, com és el govern d’Alemanya, no contempla com a prioritari el document pel pilar social europeu. Un fet simptomàtic del moment polític en què ens trobem.

En conclusió, si alguna hauria de quedar clara, és que si Europa pretén frenar el trencament dels seus propis valors fundacionals, basats en el benestar, la pau, la dignitat humana i el desenvolupament econòmic i social, necessita recuperar el prestigi institucional i la legitimitat de les seues estructures per guanyar la confiança d’una ciutadania que, després d’una Gran Depressió històrica, necessita ser rescatada. 



Tags: Europa.



Nicolau Calabuig i Serna

Tags: Europa.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca