Opinió

El nou sistema financer valencià

30/12/2010 Per Rafael Beneyto

Les estratègies de creixement --i és necessari créixer per a reduir l'atur-- requereixen un sistema financer, encarregat de la canalització de l'estalvi cap a la inversió, i uns recursos suficients i adients. El paper d'un sistema financer modern consisteix a oferir múltiples opcions d'accés a l'estalvi tant pel que fa a institucions com a actius susceptibles de ser subscrits, així com les possibilitats dels inversors per a obtenir el finançament que millor s'adapte a les seues necessitats en terminis, costos i imports.

El sistema financer valencià, atenent sols a les entitats de crèdit, l'any 2009 estava compost per tres caixes d'estalvi, un banc que formava grup amb una caixa, i trenta-sis cooperatives de crèdit. Aquesta estructura ha sigut prou estable des de l'any 2009, però cal recordar que l'any 1998 disposàvem de deu caixes d'estalvi. Pel que fa a les quotes de mercat de les diferents entitats de crèdit al nostre territori, s'observa una evolució diferent entre els dipòsits captats i els crèdits concedits. Així, en dipòsits les caixes valencianes, que partien d'una quota inferior als bancs l'any 1995, han acabat superant-los; les caixes d'altres territoris han triplicat la seua quota; mentre que les cooperatives de crèdit l'han mantinguda. Respecte dels crèdits concedits, l'evolució de la quota presenta marcades diferències. Els bancs, malgrat la seua pèrdua, continuen mantenint el lideratge, enfront de les caixes valencianes, les caixes d'altres territoris, i les cooperatives de crèdit. Tant en dipòsits com en crèdits, les caixes d'altres territoris instal·lades en el nostre país, presenten guanys de quota superior a la resta d'entitats.

L'evolució de l'activitat de les caixes valencianes des de l'any 2000 fins a l'any 2009, mostra l'explosió d'activitat financera observada en l'economia valenciana. Però amb importants desequilibris a les dos grans entitats. Grans augments en els actius, més en els crèdits concedits que en els dipòsits captats; amb increments de sols la meitat dels fons propis, la qual cosa ha deixat les entitats en mans dels mercats internacionals que finançaven la diferència dels crèdits sobre els dipòsits, però amb ràtios de solvència inferiors, ja que els fons propis han augmentat durant el període la meitat que ho feien els actius.

I en açò esclata la crisi financera. Una crisi de confiança dels mercats financers envers les entitats de crèdit, i majoritàriament les caixes d'estalvi.

La posició inicial, tant del president del govern espanyol com del Banc d'Espanya (BdE), va ser negar la crisi i assegurar la solvència del sistema financer espanyol, per la qual cosa les primeres decisions foren la creació de liquiditat, mitjançant el Fons d'Adquisició d'Actius Financers, l'aval de l'Estat a les emissions de deute de les entitats de crèdit i el finançament il·limitat del BCE, totes a partir del segon semestre de l'any 2008. On més intervencionista ha estat el BdE és en la reestructuració de les caixes d'estalvi perquè “van concedir més crèdits que el bancs, s'exposaren més al sector immobiliari, tingueren un menor nivell de diversificació, així com la governança era clarament millorable”. Així al mes de juny del 2009 es constituí el Fons per a la Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per a ajudar a aquelles entitats solvents que acceptaren encetar processos d'integració i reduir la seua capacitat. Aquests diners més l'instrument del Sistema Institucional de Protecció (SIP), i les pressions del BdE han aconseguit crear un nou mapa de caixes. De 45 caixes d'estalvi, amb uns actius mitjans de 28.000 milions d'euros, hem passat a 18 grups, amb uns actius mitjans de 70.000 milions d'euros. Una concentració espectacular que a casa nostra ha suposat que les dos grans caixes valencianes s'hagen integrant en dos SIP liderats per caixes d'altres territoris.

La crisi ha demostrat errades importants en la regulació i la supervisió financera del BdE. En paraules de Joseph Stiglitz "una bona política monetària ha d'estar dirigida a previndre el naixement de les bombolles... Els bancs centrals són més eficients contenint l'exuberància irracional dels mercats durant una bombolla --limitant la disponibilitat de crèdit o augmentant els tipus d'interès per a frenar l'economia-- que fomentant la inversió en una recessió".

El SIP és un instrument societari que signen dos entitats de mida semblant, en virtut del qual comparteixen riscs i capital. És un acord contractual de solidaritat o de responsabilitat obligatòria, mitjançant el qual els membres d'un grup estan obligats a donar suport a la resta, en termes de liquiditat i solvència, en cas que siga necessari. Es preveu un cas específic de SIP reforçat que és el que més agrada al BdE per a les caixes. En aquest cas els acords de solidaritat defineixen compromisos contractuals sòlids i legalment vinculants. L'opinió més estesa en el món de les caixes ara com ara és que els SIP acabaran convertint-se en bancs. De manera que les assemblees de les caixes valencianes acaben de fer el mateix que les corts franquistes, aprovar el canvi de règim en les caixes d'estalvi.

¿Era una opció alternativa la fusió? La majoria dels experts coincideixen a dir que les fusions poden ser un instrument adient, i en ocasions el més desitjable, per a aprofitar els avantatges del progrés tècnic, augmentar l'eficiència, reforçar la solvència, i ajustar la dimensió de l'entitat resultant a les necessitats creixents d'una economia globalitzada. En situacions de crisi les fusions poden ser un mecanisme molt eficaç per al sanejament de les entitats i així vetlar per l'estabilitat del sistema financer (Las Cajas de Ahorros, modelo de negocio, estructura de propiedad y gobierno corporativo. Fundación de Estudios Financieros, núm. 18, gener del 2007). Ho ha sigut en altres territoris (Catalunya, Galícia, Andalusia, Castella-Lleó, i possiblement a Euskadi), on no ha sigut cap problema la coincidència de les xarxes d'oficines, ni les diferents plataformes informàtiques. L'experiència en la fusió dels bancs (Central + Hispano + Santander / Bilbao + Vizcaya + Argentaria) relativitzen l'importancia de la coincidència. La fusió de les caixes valencianes podria haver donat com a resultat una entitat molt forta, que hauria pogut ser un bon suport per a l'economia productiva valenciana (col·laboració público-privada per a la construcció d'infrastructures), que hauria generarat més recursos per a fer front a les necessitats socials dels valencians, i que hauria pogut afrontar amb més solidesa l'expansió internacional.

El final de les principals caixes d'estalvi valencianes no és més que la mostra de la debilitat de la societat (política i civil) valenciana. El pitjor ha sigut l'espectacle de quinze dies que han donat, tant Bancaixa com la CAM, als mitjans de comunicació.

Però encara faltava el darrer atac a les caixes i a les facultats que tenien els governs autonòmics. L'acord entre Zapatero i Rajoy ho féu possible. Amb l'excusa de despolititzar els òrgans de govern i facilitar la seua capitalització, han aconseguit que les caixes com a tals desapareguen i es convertisquen en fundacions que tindran una part molt reduïda del capital d'uns bancs constituïts pels SIP.

¿Per què les dos grans caixes valencianes volen ser bancs? Potser ja feia temps que s'havien allunyat dels seus objectius fundacionals jugant al que no eren (promotors + banca d'inversió), oblidant la banca tradicional i el client, estirant el braç més que la màniga (molt palanquejades + endeutament exterior). Si cal tornar a la banca minorista i lluitar contra l'exclusió financera, les caixes són les que més l'han practicada. El problema no és tampoc la forma jurídica de les caixes sinó la manera en què ha sigut gestionades els darrers anys. L'economia valenciana necessita l'aportació de les caixes, ja que tenen millor coneixement del teixit productiu i poden adaptar-s'hi millor. A més a més, el seu finançament serà bàsic per a la futura construcció d'infraestructures.



Tags: economia valenciana.



Rafael Beneyto

Tags: economia valenciana.


Aquest text és un resum de la intervenció de Rafael Beneyto en la XX Universitat del Tirant, el 19 de desembre del 2010. Ací podeu descarregar la presentació (en pdf) amb dades i gràfiques.


Articles de Rafael Beneyto

Levante, 1/11/2017
Un nou sistema de finançament però també un nou model territorial

5/10/2015
Les comarques centrals valencianes per la vertebració i la reactivació del país

Levante, 10/9/2015
Cal ser bel·ligerants

Levante, 7/8/2015
El problema valencià és desconegut per a la resta de l’Estat

Levante, 4/6/2015
Hi ha remei per a l’asfíxia de la Generalitat?

2/3/2015
‘L’endeutament dels ajuntaments valencians i les retallades a l’autonomia local (2010-2013)’, #AgoraNexe2

Levante, 8/8/2014
Ja està bé

Levante, 18/11/2012
Sí que podem

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca