Premsa

La fatalitat valenciana

16/4/2017 Per Amadeu Mezquida
Publicat en La Veu, 10/4/2017

Si una cosa va deixar clara la descolonització és que les nacions es creen. També, que la màxima aspiració de tot subjecte nacional és assolir la condició d’estat sobirà. Però, quins són els condicionants necessaris per al sorgiment d’una nova nació? Esta és la pregunta que intentà respondre Benedict Anderson en el seu treball “Comunitats imaginades” (1983) agafant com a cas pràctic els processos d’independència de les colònies espanyoles en Amèrica.

Anderson identifica un moment clau, un punt d’inflexió que es repeteix en tots els casos d’estudi i que ell anomena “fatalitat”. La fatalitat seria el pas previ a l’articulació de l’alternativa nacional. La fatalitat seria eixe fenomen pel qual la consciència col·lectiva fa un gir i apareix eixa nova comunitat imaginada. En el cas dels territoris americans la fatalitat es va produir quan una part significativa dels habitants de les colònies van comprendre, d’una vegada per totes, que el fet que a Espanya hi haguera un o altre rei, que hi haguera una constitució o no, o que els virreis foren més o menys liberals no suposava en absolut una millora de la seua situació: governara qui governara i fóra baix el règim que fóra, les colònies no podien comerciar lliurement sense passar per la metròpoli i els llocs de responsabilitat en l’administració imperial eren quasi sempre ocupats per “peninsulars”. La fatalitat doncs, va ser eixe moment en què els criolls van comprendre que en l’statu quo imperal espanyol ells sempre serien considerats colons i, per tant, inferiors. Que el seu problema no era el nom o el tarannà del rei o del virrei de torn sinó el fet que ells havien nascut a la banda equivocada de l’Atlàntic.

La fatalitat doncs, la podríem definir com eixa pressa de consciència col·lectiva en què una comunitat se n’adona que l’statu quo en què viu l’exclou sistemàticament per ser qui és i per tant no serveix per resoldre els seus problemes ni per satisfer les seues demandes ni ara ni en el futur i que l’única alternativa racional és renunciar a eixe statu quo i crear-ne un de nou.

Però açò de la fatalitat no és una cosa només del segle XIX, actualment assistim encara a situacions semblants. Escòcia per exemple, va votar en un referèndum continuar dins del Regne Unit perquè tot just després el Regne Unit (amb Escòcia en contra) votara a favor del Brèxit; així, potser hagem assistit, sense saber-ho, a la fatalitat escocesa, el pas previ a la seua independència.

Un altre cas és el de Catalunya. La fatalitat catalana es va produir el 2010 amb la sentència de l’Estatut, quan el Constitucional es va carregar tot el relat d’una possible reforma d’Espanya en clau federal i va dinamitar els pocs ponts que encara existien entre l’Estat espanyol i el poble català. En este cas la fatalitat no va arribar per les retallades a l'estatut català, sinó perquè altres estatuts, com l’andalús, que deien el mateix que el de Catalunya, no van alçar ni pols ni remolí. Llavors els catalans, com els americans del segle XIX, van comprendre ja d’una vegada que el problema no era qui governara Espanya ni tampoc les aspiracions que recollia el text autonòmic, el problema era que ells havien nascut al costat equivocat de l’Ebre, el problema era que ells eren catalans.

I amb tot este romanç arribem als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2017. Uns pressupostos que han retallat (encara més) les inversions de l’Estat al País Valencià, deixant-nos a la cua en el rànquing de les inversions territorialitzades, desoint així totes les demandes valencianes i arredonint el fet que som l’única comunitat autònoma que sent pobra contribueix com si fóra rica i aporta diners a d'altres que són més riques. La notícia ha caigut ací com una gerra d’aigua freda, ha causat indignació a esquerra i dreta, dalt i baix, al nord i al sud. I hi ha gent, gens sospitosa de separatista, a la qual se li està posant cara de crioll americà i ja comença a fer-se certes preguntes: Per què sempre ens passa el mateix? Per què sistemàticament eixim perjudicats en finançament i inversions? Per què Espanya ens exclou? Per què a nosaltres si sempre “ens hem portat bé”? Governe qui governe a Madrid, governe qui governe ací… Molta gent a casa nostra comença a fer-se estes preguntes i és qüestió de temps que troben la resposta, és qüestió de temps que comencen a pensar que potser el problema és que han nascut al costat equivocat de l’embassament de Contreras. És així, potser estem assistint ja, de manera incipient, a la fatalitat valenciana.



Tags: política valenciana.



Amadeu Mezquida

Tags: política valenciana.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca