Opinió

Amb valentia, en efecte

6/10/2016 Per Antoni Martínez i Bernat

“#ambValentia” fou l’eslògan amb què Compromís es presentà a les eleccions del maig del 2015, les que donaren al valencianisme el major triomf de la seua història. El lema era, al meu parer, brillant: més enllà del punt de modernitat que hi aportava el format d’etiqueta d’Internet, s’hi entreveia (i la majúscula hi ajudava) un interessant joc de paraules. D’una banda, hi havia la idea de valencianitat: llegit apressadament l’eslògan, podia semblar que deia amb València, i de fet Valentia és la forma llatina i originària d’aquest nom, el més històric dels que ha rebut i rep el país dels valencians; d’altra banda, hi era evident la idea de valor o coratge. La combinació d’aquestes dues idees donava com a resultat la noció d’una valencianitat valenta, noció que, enfrontada al vell i molt estés tòpic dels valencians molls i meninfots, suposava reivindicar que una altra valencianitat és possible.

A més de brillant, “#ambValentia” era un lema agosarat. Allò que hi donava credibilitat era l’actuació de Compromís durant anys en denúncia dels abusos i la corrupció del partit que llavors —i des de feia dècades— desgovernava quasi totes les institucions del nostre país. Però de cara al futur, presentar-se a les eleccions amb aquest lema comportava un risc: si l’èxit a les urnes de Compromís els duia a governar, seria prou més difícil mantindre aquesta imatge de valentia des del govern. És obvi que resulta més fàcil ser percebut com a valent quan et toca enfrontar-te al poder que no quan ets tu mateix qui representa el poder institucional.

Així doncs, el lema de Compromís al maig del 2015 posava en mans dels seus detractors una bona arma retòrica per a disparar en contra de la força taronja una vegada que aquesta arribara al govern. I com era previsible, els detractors no s’han estat gens ni mica d’utilitzar-la. Una vegada i una altra veiem que algú acusa Compromís d’actuar “sense valentia” des de les institucions, bé en referència a la seua acció de govern en conjunt, bé per atacar-ne algun element concret. Darrerament ho hem vist, per exemple, en boca d’algun dels oposats a l’esborrany del Decret de plurilingüisme.

Llegint aquests crítics, fa l’efecte que, segons el seu punt de vista, per a ser valent el Decret hauria d’implantar arreu del territori valencià un model equiparable al vigent, per exemple, a la veïna Catalunya. Allà el model d’immersió té l’origen en una Llei de normalització lingüística que s’aprovà l’any 1983 amb un amplíssim suport social (és simptomàtic que només rebera 2 vots contraris al Parlament) i que es desenvolupà al llarg de quasi una dècada sempre amb aquest mateix nivell de suport. ¿Algú creu que en la societat valenciana un model com aquest aconseguiria hui un suport social similar? ¿S’ha meditat si el molt previsible fracàs de l’intent d’implantar aquest model per decret no seria greument contraproduent per al futur de l’ensenyament en valencià? Per tant, ¿ignorar les diferències en aquest particular entre la societat valenciana actual i la del Principat dels anys 1980 seria realment valentia, o més aviat inconsciència?

El valencianisme és útil a la societat valenciana perquè es proposa empoderar-la, posar-li a la mà les claus per a ser més ama de si mateixa i del seu futur. I això el valencianisme no ho pot fer sense la complicitat de la mateixa societat valenciana; només en la mesura que aquesta esdevinga conscient del seu potencial en tots els terrenys adquirirà sentit per a ella la capacitat de desenvolupar-lo. Això també s’aplica, sens dubte, al terreny de la llengua pròpia i de l’ús social d’aquesta: qui vulga fomentar-los ha de treballar per suscitar i fer créixer simultàniament el suport social a aquest objectiu. Per a poder anar allà on volem ens hem d’anar construint el pont —hem d’anar convencent com més valencians millor— sobre la marxa, i no llançar-nos simplement, insensatament, al buit.

L’esborrany del Decret és realista i intel·ligent perquè comprén la necessitat d’anar creant en la comunitat educativa, i en la societat en general, el consens social que permeta avançar cada vegada més decididament cap a un plurilingüisme real (en valencià, com a llengua pròpia i d’ús normal, i també en castellà, en anglés i en altres llengües estrangeres) a casa nostra. D’ací que s’hi descriga un Programa d’educació plurilingüe dinàmic, que «es dissenya a partir de les necessitats del context i va avançant (...) a través dels seus diferents nivells» cap a l’objectiu final, que és «assegurar competències plurilingües i interculturals òptimes». Aquest avanç requerirà l’aval de la comunitat educativa de cada centre, i el premi per als centres que el realitzen serà poder acreditar la competència lingüística en valencià i anglés dels seus estudiants. Per tal que l’ambiciós objectiu final puga assolir-se de manera general, és evident que l’administració educativa valenciana haurà d’esforçar-se a acompanyar els centres en el seu progrés, explicant tant com calga a cada comunitat educativa els avantatges del plurilingüisme i posant a la disposició dels centres tots els recursos necessaris —en aquest sentit, la formació del professorat és clau, naturalment.

L’èxit final d’aquest avanç de la societat valenciana cap al plurilingüisme que preveu el Decret dependrà sens dubte de la mateixa societat valenciana, i singularment de la part d’aquesta que ja hui aposta amb decisió per desenvolupar l’enorme potencial que suposen la llengua i la cultura pròpies; també en aquest àmbit, els valencianistes vencerem en la mesura que convencem els nostres conciutadans. Trobe que no és poca valentia entendre això i assumir aquest repte.



Tags: política valenciana, política lingüística.



Antoni Martínez i Bernat

Tags: política valenciana, política lingüística.



Articles de Antoni Martínez i Bernat

20/4/2016
Debats que empoderen (o no)

6/3/2016
‘Els valencians som així’

16/2/2016
Valencians, empoderem-nos!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca