Opinió

Valencianisme, l’airbag del 26-J

11/7/2016 Per Carlos Villodres

Ja han passat més de dos setmanes des de les eleccions generals i, novament, hem vist com s’ha repetit una completa rutina postelectoral. Enmig de les ressaques dels diferents partits —de marca o garrafó, segons el resultat de cadascú— són molts els opinadors que s’han llançat a interpretar els resultats, incloent-hi les ja clàssiques extrapolacions de resultats d’unes eleccions a unes altres.

Per exemple, després de les europees del 2014 alguns mitjans es van afanyar a extrapolar els resultats i assenyalar que Compromís es quedaria fora de les Corts. Un any després, el gran èxit de la formació valencianista permetia un canvi de govern. En aquell moment vaig escriure «El ‘fracàs’ de Compromís» per a aportar alguns arguments contra eixa teoria. En desembre, en canvi, va ser necessari parlar d’«El ‘fracàs’ d’És el Moment», dins del debat sobre el resultat de la coalició entre Compromís i Podem.

En este cas, no cal debatre sobre si els resultats de la coalició ‘A la Valenciana’ entre Compromís, Podem i Esquerra Unida, són bons o roïns. No cal, perquè està clar que no són gens bons, i menys amb les expectatives que s’havien generat. Haver mantingut els 9 escons del 20 de desembre, o fins i tot guanyar dos senadors al PSOE a Alacant i Castelló, no pot amagar que estem davant d’una pèrdua de vot absolut en comparació a unes eleccions recents del mateix nivell.

Estos resultats negatius han portat a una interpretació de fons que se centra en l’acció del Consell, i especialment, en la de Compromís. Segons esta teoria, la pèrdua de vots entre desembre i juny seria atribuïble al desgast causat per l’acció del govern valencià, o fins i tot per l’acció d’alguns ajuntaments del canvi. De la mateixa manera, l’augment del Partit Popular s’ha lligat a un suposat encert en l’estil d’oposició de Bonig, i s’ha interpretat com un preludi d’una tornada a les institucions del PP valencià.

Sense descartar la influència de molts factors a l’hora de decidir el vot i la diversitat de motivacions que poden afectar diferents tipus d’electors, s’oblida moltes vegades l’omnipotència de les dinàmiques estatals en unes eleccions generals.

Però, més enllà de les interpretacions de cadascú, ¿què diuen els números?

Primera dada per a posar en pinces l’optimisme de Bonig. L’augment del vot del PP valencià està exactament en la mitjana de l’augment del vot del PP a escala estatal (un augment del 9,60% al País Valencià, i del 9,57% en el conjunt de l’Estat). Parlem d’un territori que fa uns anys era un autèntic graner de vots per al Partit Popular i on hui el seu suport electoral no entra ni en el top-10 de les comunitats autònomes.

Si movem el focus cap a l’espai que s’ha deixat vora un milió de vots en estes eleccions, cal desmentir també Carolina Bescansa, que en La Sexta Noche va dir que considerava que existia una homogeneïtat territorial en els resultats electorals. No és així. I menys en el cas de Podem i les diferents candidatures afins de caràcter territorial.

Si atenem la variació del vot de Podemos i les candidatures territorials en les diferents comunitats autònomes, apreciarem a primera vista eixa heterogeneïtat entre diferents realitats polítiques.

No és el mateix el comportament de Navarra, País Basc o Catalunya, totes amb una pèrdua de vot inferior al 10%; que el d’Extremadura, Andalusia, Madrid o Castella i Lleó, totes amb una pèrdua superior al 20%.

En este context el País Valencià se situa entre els territoris amb una pèrdua de vot inferior. És el cinquè territori amb un millor comportament de tot l’Estat.

Per tant, atenent estes dades, ¿com podem atribuir el resultat a les decisions del Consell, a la política per la igualtat d’oportunitats educatives de Marzà o a la lluita contra el maltractament animal de Ribó?

Des del meu punt de vista, i a falta de molta informació, hi ha una hipòtesi més probable. No és només que el discurs valencià centrat en el govern del Botànic i en el que pot representar Compromís no ha suposat un desgast afegit. Trobe que passa el contrari. Eixe discurs valencià dins de la campanya, eixe component valencianista de reivindicació d’un govern aliat a Madrid amb les polítiques valencianes, és el que ha «esmortit» el colp al País Valencià.

Si ens hi fixem, tant Catalunya, Navarra com Euskadi o Galícia tenen dinàmiques polítiques pròpies i han experimentat, també, uns resultats millors que els d’aquells territoris en els quals no existien tallafocs i s’ha imposat amb més força la lògica estatal.

El País Valencià no compta amb uns nivells d’identitat nacional pròpia tan alts com estos territoris. Però des de fa uns anys la presència de Compromís ha aconseguit valencianitzar el sistema polític valencià. El resultat del 20 de desembre i la decisió de passar al grup mixt, va aconseguir situar un relat propi a Madrid, fent visibles les reivindicacions valencianes i també apostant per un tarannà més dialogant i de negociació per fer possible un acord de canvi al govern central.

Esta hipòtesi es pot comprovar amb més dades. L’heterogeneïtat territorial dels resultats també es pot comprovar si acostem el focus dins del nostre país i ens fixem en el que ha passat comarca a comarca.

Si fóra cert que el component valencianista i el relat aconseguit per Compromís ha funcionat, trobaríem que en les comarques amb major pes relatiu de la coalició valencianista els resultats han sigut més positius.

Per a detectar estos territoris he optat per mesurar-los sobre la base de la distància de punts percentuals entre Compromís i Podem en les últimes eleccions en les quals van competir, és a dir, les eleccions a les Corts Valencianes de maig del 2015. Podríem identificar els territoris amb major pes relatiu de Compromís com aquelles comarques en què la coalició valencianista va superar per més de 15 punts la candidatura de Podem.

I la conclusió és clara: en estes comarques, ‘A la Valenciana’ va obtindre un resultat menys negatiu que en aquelles en què hi havia més igualtat de forces.

Anem per circumscripcions. Comencem per les comarques d’Alacant.

Trobem dos comarques en les quals Compromís va aconseguir superar en més de 15 punts Podem en les autonòmiques del 2015: el Comtat i la Marina Alta. Doncs bé, estes dos comarques són les que menys han notat el desgast de la candidatura entre el 20 de desembre i el 26 de juny.

Si pugem cap a la circumscripció de València, el resultat va en la mateixa línia.

En les autonòmiques, són diverses les comarques en les quals Compromís va aconseguir un avantatge molt considerable davant Podem.

Les Riberes, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, amb una distància superior als 15 punts, i en alguns casos als 20, demostren novament que han aconseguit uns resultats més positius per a ‘A la Valenciana’, esmortint el desgast generalitzat.

El cas de les comarques de Castelló és més complicat d’analitzar perquè no existeix cap comarca on les autonòmiques del 2015 situara a Compromís per davant de Podemos amb distàncies tan considerables.

La meua teoria no és que existisca una correlació i relació de causalitat directa entre els resultats de les autonòmiques i el grau de pèrdua de vot d’A la Valenciana en les generals.

El que intente fer visible és que en totes i cadascuna de les comarques en les quals Compromís va aconseguir una victòria incontestable en l’espai polític de l’esquerra regeneradora a les autonòmiques del 2015, han demostrat un millor comportament, i per tant, un menor desgast entre el 20-D i 26-J.

Cal deixar clara que eixa no ha sigut l’única dinàmica territorial que ha jugat. En comarques poc poblades és més fàcil detectar dinàmiques pròpies. Mirem, si no, el cas de la Foia de Bunyol. Bunyol, amb alcaldia d’Esquerra Unida i coneguda com «la pequeña Rusia», va ser un dels territoris amb un resultat més positiu.

Personalment, d’estos resultats puc traure algunes conclusions en forma de reflexions. Reflexions que ens poden servir de cara al futur.

La primera. La causa de la pèrdua de vot no ha sigut un desgast en clau valenciana, sinó que ha respost a una dinàmica estatal. A l’Estat espanyol es veu una heterogeneïtat en la variació dels resultats d’Unidos Podemos que cal analitzar. Perquè la diversitat i plurinacionalitat també haurien de tindre conseqüències en les metodologies d’anàlisi. Al País Valencià, allà on solen predominar les dinàmiques polítiques pròpies i on Compromís és més fort en comparació a Podemos, ‘A la Valenciana’ ha tret un resultat més bo.

La segona, i com a matisació de la primera. Es demostra la necessitat d’incidir en un relat propi. De fer més gran eixe tallafoc davant les dinàmiques estatals, aquelles que no depenen de tu. Segurament, si s’haguera aconseguit instal·lar una dinàmica de campanya valenciana més accentuada, el desgast hauria sigut menor. Per això, esta anàlisi no està pensada per a evitar l’autocrítica, sinó per a orientar millor el sentit d’esta, i per tant, aconseguir encertar en les possibles línies d’acció. Per exemple, recordar que cal sumar des del discurs propi i un valencianisme transformador. Abanderar i donar coherència a les causes i lluites per millorar la vida de les persones des de les institucions, fent del poble valencià eixe subjecte polític que té molt a dir en esta nova etapa política.

La tercera. Les organitzacions importen. Les comarques en les quals s’ha aguantat millor els resultats del 20D no són només on Compromís ha tingut millors resultats en el passat, sinó també on es compta amb una major implantació social i orgànica. La xarxa de col·lectius locals permet connectar eleccions llunyanes com les estatals en clau de proximitat, on és més fàcil introduir el discurs de base valenciana.

En definitiva, hi ha molt per a aprendre dels resultats. Però no com una demostració del desgast de l’acció del Consell o de l’esgotament de Compromís sinó precisament, com una clara mostra dels avantatges d’apostar per fer del poble valencià una comunitat política autònoma i empoderada. 



Tags: política valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca