Opinió

Els valencians volen ser normals

28/3/2016 Per Amadeu Mezquida

Conflicte
Venim d’una etapa fosca. Una etapa que ben mirat encara ens acompanyarà un temps en forma d’actualitat política i judicial i en forma també de conseqüències econòmiques. Amb la caiguda del PPCV va caure tot un règim, un life style, un model de societat i de valors. Tanta identificació hi havia entre el partit en el poder i el poble que dir Rita era dir València, dir Partit Popular era dir Comunitat Valenciana. Una hegemonia consolidada que va donar pas al miratge de la impunitat més absoluta, de la divinitat feta càrrec institucional i també del control ferri de la pròpia identitat col·lectiva del poble valencià.

Fa 4 anys ho escrivia en un article per a Fundació Nexe: amb el canvi de paradigma la identitat valenciana construïda pel PP trontollava, el poble valencià entrava en una nova etapa «d’identitat òrfena» en què la gent buscaria nous referents i certeses. Una etapa en què els valencians reinventaríem la nostra forma de ser i sentir-nos i en què el valencianisme trobaria una bona oportunitat per a naturalitzar el seu missatge.

Venim d’una etapa fosca. Un temps en què hi havia valencians bons i roïns, en què el partit en el poder era l’encarregat de repartir els carnets de valenciania. Tant és així que la mateixa paraula valenciania és un invent, un concepte creat amb una finalitat concreta, segregar entre valencians amb valenciania i mals valencians. Tant és així que fins i tot es va elaborar una llei de senyes d’identitat per a fer encabir una societat tan plural com la nostra en les tres o quatre coses –tauromàquia inclosa– que segons el PP eren les que definien eixa adequada manera de ser i sentir-nos valencians.

Si ho analitzem des de fora, és demencial que els polítics s’atrevisquen a legislar sobre el més íntim que competeix a l’individu: la seua manera de ser, els seus sentiments de pertinença.

Per sort eixa llei ha desaparegut. Al poble, a la gent, a tu i a mi, ningú ens ha de dir com hem de ser o com hem de sentir-nos. Crec que això també tots comencem a percebre-ho. En aquella etapa fosca la identitat valenciana s’amagava rere un núvol tèrbol de prejudicis i conflictes. La llengua, els símbols, els noms..., tot semblava un perfecte escenari per a la divisió i l’enfrontament constant, tot semblava disposat perquè ser valencià o valenciana fóra de tot excepte una cosa normal, com ser anglés, romanés o gallec.

I és ara precisament, quan ningú s’autoatorga el dret d’instruir-nos en matèria de sentiments, quan tota una generació de valencians i valencianes hem decidit que ja toca ser normals. Que això de les divisions entre blavers i catalanistes ja cansa, que recorda a baralla d’extraradi entre bandes rivals, entre ñetas i latin kings, entre red skins i NS. Que ja acumulem massa anys de bovades, de conflictes exagerats, intencionadament creats o directament inventats. Que tenim un 50% d’atur juvenil, un present i un futur de pauperització galopant i que, escolta, ja tenim bastants problemes. Que ací hi ha hagut molt d’acomplexat i molt poca autoestima.

S’olora ja, especialment entre els més joves, una nova valencianitat. “Valencianitat”, que sona com catalanitat o hispanitat, perquè existeix; i no com la catalania o la hispanania, que, com la valenciania, no existeixen. Una valencianitat que trenca amb el discurs de la divisió i que busca, precisament, allò que sembla natural en qualsevol identitat: unir el poble.

Comboi
La nova valencianitat ha trobat una paraula: comboi. El comboi expressa la voluntat de marcar-se metes col·lectives que ens servisquen per a unir-nos i alhora il·lusionar-nos. El comboi pot vindre des de les institucions, com la campanya de la candidatura de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat com tant s’entesta a demostrar Pere Fuset, o pot vindre des del sector privat per a aconseguir que la paella tinga la seua emoticona en el WhatsApp, tal com ens ha explicat Eugeni Alemany. Des del que és local fins al que és universal. Sense complexos, sense vetos. Buscant el que ens uneix: les nostres festes i tradicions, la nostra gastronomia, la nostra música...

El comboi pot inspirar una cançó que reivindica un model alternatiu de festes com han demostrat les Falles Populars i Combatives, o servir per a promocionar la Mostra de Vins, Caves i Licors i Aliments Tradicionals. El comboi és al conflicte el que la unió a la divisió.

És la nova valencianitat que es va obrint pas en esta nova etapa que vivim com a societat. Una valencianitat prepolítica, o no tant, ja que tots sabem que allò que s’ha qualificat de prepolític en el passat després ha tingut la seua plasmació institucional. Una valencianitat més líquida i plural, d’acord amb l’actual context de globalització i societats d’amalgama en què vivim. Eixa manera d’entendre la identitat en la qual ningú reparteix carnets de pertinença, que no està renyit sentir-se valencià i català o valencià i espanyol, o sols valencià, o espanyol i pakistanés; que en esta nova manera d’entendre la identitat la cosa no va de jutjar a ningú sinó de cohesionar-nos com a societat, de reivindicar-nos en el món i de marcar-nos objectius que ens comboien a tots. Vaja, que la cosa, al cap i a la fi, va de ser normals, que ja tocava.



Tags: identitat valenciana.



Amadeu Mezquida

Tags: identitat valenciana.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca