Premsa

El futur dels nostres pobles

8/3/2016 Per Joan Sanchis
Publicat en 4/2/2016 i 17/2/2016

Durant aquests darrers temps he estat estudiant algunes qüestions relacionades amb la geografia econòmica urbana i regional. Després de gairebé sis anys de formació reglada com a economista, em cridava fortament l’atenció el paper clarament secundari que la major part d’economistes atorgaven al territori. La qüestió de la localització és habitualment tractada als plans d’estudi com una qüestió menor, més encara amb l’ascens de la globalització, la integració de mercats i l’elevada mobilitat de factors productius que caracteritzen el món actual.

Hi ha una certa percepció, defensada acadèmicament per nombrosos autors i amb certa popularitat social, que cada vegada el món és més pla. En altres paraules, les decisions de localització són cada vegada més irrellevants per a empreses i professionals. Això resulta possible en bona mesura gràcies a l’abaratiment del transport, la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i la creixent integració cultural, política i econòmica. Aquest posicionament resultaria a priori creïble si no fora perquè les dades empíriques tendeixen justament a mostrar el contrari. Lluny de dispersar-se de forma homogènia, l’activitat econòmica global i també la població, es troba cada vegada més concentrada entorn de determinades ciutats, àrees metropolitanes i grans megaregions que s’estenen a través de diferents territoris.

Actualment, més del 50% de la població mundial viu en àrees urbanes i és precisament allà on es concentra bona part de l’activitat econòmica, la creativitat i la innovació. Diferents estudiosos de l’economia urbana, com Jane Jacobs o més recentment Richard Florida, han emfatitzat la importància econòmica de les ciutats com a centres de producció, distribució i consum. Les grans àrees urbanes ofereixen considerables avantatges des del punt de vista de l’organització econòmica. Contenen generalment grans mercats, abundant mà d’obra qualificada i diversa, i possibiliten l’aprenentatge i intercanvi d’informació entre diferents empreses i professionals.

La tria d’una ubicació determinada per a desenvolupar activitats acadèmiques o professionals condicionarà de forma directa les possibilitats que tindrem al nostre abast. Això és cert no tan sols en termes econòmics sinó també pel que fa a altres elements socials i culturals que determinen de forma directa la qualitat de les nostres vides. En aquest sentit, les ciutats acostumen a comptar generalment amb una oferta d’oci més variada, de major qualitat, i una vida social més dinàmica i participativa. Ofereixen també millors infraestructures, disponibilitat de transport públic i major connectivitat amb altres territoris. Tot plegat, afavoreix que les ciutats siguen de forma majoritària la ubicació escollida pels individus més ben formats i amb majors aptituds emprenedores, aquells que en conseqüència presenten una major propensió a la innovació i a la creativitat.

Comptat i debatut, resulta raonable sostenir la tesi que les ciutats i les grans àrees urbanes concentraran cada vegada un percentatge més alt de la nostra població. Aquesta concentració no serà solament quantitativa, sinó que cada vegada ho serà més també de qualitativa. Els individus més qualificats, les empreses i professionals amb majors ambicions i capacitat d’innovació s’ubiquen cada cop més a les grans ciutats o a les seues àrees metropolitanes.

En aquest context, hi ha una qüestió que, tenint en compte els meus orígens, no puc obviar i és quin paper jugaran els pobles i les ciutats menudes en aquest nou escenari de la geografia econòmica global. Dia rere dia, resulta possible corroborar les tendències que hem mencionat amb anterioritat. Cada vegada hi ha més joves que marxen a les ciutats a fer els seus estudis universitaris i molts d’ells acaben només tornant-hi de forma puntual per mantenir contacte amb família i amics. La principal raó és evidentment la manca d’oportunitats laborals, però també juguen un paper important els majors atractius de la ciutat pel que fa a la seua oferta d’oci, el seu entorn social més divers i tolerant, o la major disponibilitat d’infraestructures de tot tipus.

Així doncs, ¿quin futur els espera als nostres pobles? ¿Hi ha marge per a millorar el seu atractiu i potenciar les oportunitats de desenvolupament personal que ofereixen o pel contrari estan condemnats a veure minvar la seua població fins a convertir-se en espais merament residencials? Aquestes són les qüestions que intentarem abordar en la segona part d’aquest article.

*******

Fa escassament dues setmanes tancava la primera part d’aquest article plantejant una sèrie de qüestions al voltant del futur que els espera als nostres pobles en un context de creixent urbanització. Les ciutats cada vegada concentren un major nombre de recursos materials i immaterials. Són pols d’atracció d’inversió, de capital humà, de creativitat, d’innovació; factors que constitueixen sense cap mena de dubte les principals forces motores del creixement econòmic modern. Enfront d’això, els pobles, les ciutats més menudes, han sofert en els darrers anys un drenatge permanent de recursos i de població, especialment d’ençà que va començar la crisi. Així doncs, en aquest article abordarem dues qüestions fonamentals: què determina l’elecció personal del lloc de residència i què poden fer els pobles per millorar el seu posicionament en aquesta tria.

Per a respondre a la primera pregunta, resulta interessant revisar algunes idees derivades de diferents estudis elaborats per l’urbanista Richard Florida i el seu equip. Una de les principals conclusions obtingudes a través d’aquesta recerca és que la nostra elecció d’on viure està fonamentalment condicionada per la nostra percepció general de felicitat en un determinat lloc. Florida i el seu equip agrupen els factors que hi influeixen en cinc categories: 1. Seguretat econòmica i física; 2. Serveis bàsics i infraestructures; 3. Lideratge i vida social; 4. Obertura i nivell de tolerància; 5. L’estètica, la bellesa física i l’oferta cultural. En termes generals, Florida sosté que els llocs amb un major potencial de creixement són aquells que posseeixen les tres T: talent, tolerància i tecnologia.

Resulta evident que les ciutats presenten avantatges importants en alguns dels aspectes anteriorment mencionats, per exemple pel que fa a disponibilitat d’oportunitats econòmiques, infraestructures o dimensió de l’oferta cultural. Tot i això, també resulta igualment evident les potencialitats dels pobles en altres com la seguretat, la bellesa física, el ritme de vida tranquil i econòmicament més assequible. Al capdavall la tria és una qüestió de jerarquitzar prioritats, on entren en joc altres variables importants com la valoració que atorguem a romandre a prop de la família i amics. Aquest darrer factor és especialment important en el context que tractem, tanmateix la seua rellevància ha disminuït gràcies a la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i l’abaratiment dels costos de transport.

Tenint en compte els diferents factors que influeixen globalment en la tria del nostre lloc de residència, centrem ara la nostra atenció en el futur. Parlem necessàriament de les generacions joves, aquells que majoritàriament concentren les tres T de Florida: formació, obertura de mires i domini de les noves tecnologies. Els estudis disponibles indiquen que els joves amb major formació, tot i que atorguen una importància important a les oportunitats laborals, prioritzen els factors relacionats amb la qualitat de vida. Aquest fet suposa una oportunitat, però també una debilitat important per als pobles. Una oportunitat en tant que la qualitat de vida pel que fa a la seguretat o la disponibilitat d’espais naturals és generalment major als pobles. Una debilitat important en tant que la qualitat de vida relacionada amb els aspectes laborals, socials, culturals, tecnològics o de disponibilitat d’infraestructures és sensiblement menor. En la balança, atenent l’evidència empírica, actualment pesen més les debilitats.

Així doncs, ¿quines són les opcions dels pobles per tractar de capgirar o almenys equilibrar la balança? Sense pretendre excloure altres alternatives possibles, trobe que existeixen fonamentalment dues vies diferents d’actuació.

Una primera via consisteix a tractar d’especialitzar-se en aspectes en què les ciutats no són especialment bones. En altres paraules, parlem de tractar de potenciar els avantatges comparatius amb els quals ja compten els pobles, per exemple l’entorn natural, el patrimoni rural, la vida relaxada i tranquil·la. Tot això, acompanyat al mateix temps de millores pel que fa a la connectivitat i disponibilitat d’infraestructures de transport. Dissortadament, el risc de tot plegat és que els pobles acaben convertint-se en espais merament residencials, de vacances, un lloc on passar el cap de setmana però poc propici per a desenvolupar altres aspectes socials, laborals o de formació.

La segona via consisteix a tractar d’aprofitar sinergies conjuntes entre diferents municipis per a tractar de competir amb els grans espais urbans. Això pot prendre forma de xarxes de col·laboració, formals o informals, que permeten als municipis assolir l’escala idònia per a desenvolupar de forma més eficient i eficaç determinades polítiques públiques. Aquestes xarxes s’haurien de teixir sobre realitats funcionals prèviament existents i haurien de permetre, entre altres coses, millorar les oportunitats d’ocupació, la disponibilitat de serveis públics o l’oferta cultural. Mesures específiques poden ser la gestió conjunta de polígons industrials, la inversió i la gestió mancomunada en serveis públics o la coordinació d’una oferta sociocultural compartida. Possiblement, les mancomunitats de municipis en l’àmbit comarcal són l’instrument que més s’assembla en l’actualitat al que plantege, tot i que ara per ara presenten greus dèficits pel que fa a competències assumides, dotació pressupostària i en definitiva voluntat política per a redimensionar la gestió de determinades polítiques. A més, no sempre coincideixen amb les àrees funcionals més apropiades.

Evidentment, les dues vies mencionades amb anterioritat no són incompatibles entre si i possiblement una combinació de mesures a dues bandes siga el més idoni. En tot cas, cal tenir en compte que només la segona opció, teixir xarxes de col·laboració i redimensionar polítiques, garanteix a mitjà i llarg termini un major dinamisme que permeta retenir les generacions més formades i creatives de forma permanent. En definitiva, la conclusió més important que aquestes reflexions ens permeten obtenir és que el futur dels nostres pobles dependrà en última instància de la seua capacitat per a seguir fent-nos feliços en els diferents aspectes que són importants a les nostres vides. I les nostres vides ja no són tan senzilles ni inamovibles com possiblement ho eren dècades enrere, les noves generacions tenim noves prioritats, un major grau d’exigència amb allò que esperem del nostre poble, de la nostra ciutat. Tot plegat constitueix un repte inèdit fins a la data. De nosaltres, dels nostres gestors, de la societat en el seu conjunt, dependrà eixir-ne reforçats o debilitats.



Tags: urbanisme, organització territorial.



Joan Sanchis

Tags: urbanisme, organització territorial.



Articles de Joan Sanchis

La Vanguardia, 23/2/2017
Més enllà del Corredor

La Vanguardia, 4-10-2016
La València que volem

13/4/2015
¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

9/3/2015
¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions?

1/12/2014
Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo?

1/8/2014
Som colònia

6/5/2013
Són els economistes, estúpid!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca