Premsa

La visibilitat del País Valencià emergent als mitjans catalans

6/3/2016 Per Vicent Canet
Publicat en mèdia.cat 17/2/2016

“Són valencians els que han furtat i valencians són també els funcionaris i polítics que, de vegades jugant-se molt, han destapat totes i cadascuna de les trames que envolten al PPCV. Amb aquestes paraules responia Amadeu Mezquida al seu article a ElDiario.es “Valencians, ens mereixem un homenatge” a un dels tòpics que recauen encara sobre els valencians: la corrupció. Una resposta assossegada a acudits com “la corrupció i la paella, com a València enlloc” que circulaven feia setmanes per xarxes i xats i que simbolitzen eixe escarni que cite. “Cansadets estem ja de sentir-ho” recorda Mezquida, i en un to més dur afirma que “ací els corruptes han caigut, ja no governen. Mentre tot el PP de València desfila un rere l’altre per la caserna de la Guàrdia Civil a declarar, a Catalunya continua governant el partit dels Pujol, a Madrid el partit de la Gürtel i a Andalusia el partit dels EROs”. Mezquida és un dels politòlegs referents del valencianisme: ha estat director de la campanya municipal de València de Compromís, és assessor d’aquest partit, secretari general de l’ACV-Tirant lo Blanc i autor del llibre El valencianisme enfront d’Espanya, recentment publicat.

Evidentment, no es tracta de negar la major: el País Valencià ha viscut, si més no presumptament, un vertader saqueig per part de sectors importants de la seua classe política -essencialment del Partit Popular- i elits econòmiques com demostren els innumerables casos de corrupció que s’han fet públics als mitjans de comunicació. Una situació que, com a valencià de naixement i sentiment, m’entristeix notablement. Però sí que crec que hem estat bocs expiatoris i blanc fàcil d’un Estat com l’espanyol que no acaba de pair que ha tingut classes polítiques i econòmiques que han participat, si més no presumptament, de forma massiva en un saqueig en situacions molt similars a la valenciana.

El canvi polític

Fa poc ha arribat el canvi polític al País Valencià, però els canvis polítics no s’improvisen en un dia d’eleccions, ni en quatre anys de legislatura. Els canvis profunds es generen durant molts anys. I és ací on rau la clau de la meua reflexió en referència al periodisme: els mitjans catalans i espanyols s’han centrat amb allò negatiu que passava en el territori valencià obviant allò positiu. S’ha visibilitzat només la corrupció i no tota la feina d’oposició a aquest model que ha donat lloc al canvi polític i electoral. Hi havia i hi ha un País Valencià emergent, renovador, modern, progressista i valencianista que no s’ha visibilitzat gens als mitjans (ni espanyols ni catalans). El canvi no s’entén sense el paper de Compromís en el vessant polític, però tampoc sense la feina de formigueta d’Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, les víctimes de l’accident de Metro del 3 de juliol de 2006, i tants i tants moviments socials i la creació de tot un circuit cultural en valencià en els darrers anys.

En el marc d’un dossier que va elaborar l’Ara el passat 7 de febrer sobre el saqueig de les institucions que hauria realitzat el PP al País Valencià, l’editorial titulada “El País Valencià camí de superar la pàgina més trista de la seva història” assenyala que cal visibilitzar aquest País Valencià emergent al qual feia referència abans. Concretament s’afirma que “és hora de donar visibilitat al sector de la societat valenciana més modern, innovador i tolerant”. Si bé no s’analitzava si els mitjans catalans n’havien donat visibilitat suficient a eixa societat valenciana que esmenta, sí que reclama que se’n done a partir d’ara. Mònica Oltra, entrevistada com a nou referent valencià, indicava que “la fama de corruptes és l’últim tram del calvari que ens ha tocat viure amb el PP” que ressona com a frase lapidària. Fa uns anys vaig escriure per Mèdia.cat l’article “La visibilitat de la realitat valenciana als mitjans catalans” on advertia de la invisibilitat del que passava al País Valencià enllà de la corrupció dels governs populars. Compromís, em queixava en l’article, no tenia visibilitat i era una nova realitat emergent que no es veia des d’una majoria dels catalans i que en les darreres eleccions valencianes ha fet eclosió de forma espectacular amb un 18% dels vots, l’alcaldia del cap i casal i l’aspiració de ser un moviment polític hegemònic. Amb tot, s’ha de reconéixer que hi ha hagut algun intent com ara el programa Cosins-germans, una bona iniciativa, però finita i insuficient a parer meu per pal·liar tota la desinformació existent.

Tot i que aquesta desinformació sobre la realitat valenciana l’han generat mitjans catalans i espanyols, com es pot comprovar en la secció d’actualitat de Mèdia.cat d’ahir, em preocupen més els mitjans catalans. Precisament perquè alguns creiem que els lligams que ens uneixen haurien de suposar un flux informatiu diferent. Les relacions no han estat bones en les darreres dècades per qüestions polítiques: el govern del PP, que havia integrat a l’anticatalanisme polític, ho ha dificultat. Però també, com van denunciar els autors de Nosaltres Ex Valencians, una certa actitud paternalista des del nord de l’Ebre. L’anticatalanisme actualment ha deixat de ser un argument electoral influent al territori valencià, com demostren les darreres eleccions celebrades, i, de fet, ha deixat d’estar present de forma rellevant al debat polític malgrat els esforços de determinats mitjans conservadors valencians.

Seria poc precís atribuir aquesta situació de desconeixement i desinformació només al PP. Hi ha carències en el sistema mediàtic català respecte a la realitat valenciana. Les males o escasses relacions entre valencians i catalans s’han produït perquè no coneixem bé la realitat de l’altre territori i ho hem fet massa vegades a través dels tòpics i la desconfiança. Excepte, tot s’ha de dir, determinats sectors culturals o activistes que sí que han mantingut una relació fluida. I en això tenen molt a veure els mitjans i la imatge que es (re)produeix de l’altre. Cal constatar la pràctica inexistència d’un sistema mediàtic comú. Ni els mitjans catalans arriben de forma normalitzada al País Valencià ni a l’inrevés, perquè els mitjans valencians tampoc arriben a Catalunya. Només els digitals en la nostra llengua supleixen aquest buit, però no són, encara, massius entre el públic.

I els mitjans valencians?

Hi haurà qui es preguntarà arran d’aquest article, però no fan el mateix els mitjans valencians a la realitat catalana? Tot i que no és l’objecte de l’article, crec que la desinformació és menor en el País Valencià respecte a Catalunya que a l’inrevés, ni que siga per la important presència que el “tema” català als mitjans espanyols o valencians i això fa que arriben a la societat valenciana molts dels seus debats o assoliments. I, si bé els mitjans espanyols o valencians -especialment els conservadors- poden fer arribar informació esbiaixada de la realitat catalana al sud de l’Ebre, sempre serà més àmplia i amb més matisos que la que sol arribar a Catalunya del que passa al territori valencià. Precisament pel pes informatiu de Catalunya, un pes informatiu que el País Valencià no ha tingut mai ni té ara. A banda, s’ha de dir que els i les valencianistes sí que tenen un interés demostrat per conéixer la realitat catalana, cosa que a l’inrevés no es produeix, si més no amb el mateix èmfasi. A tall d’exemple, no hi va haver equivalències al territori català de les manifestacions que es van produir al País Valencià per veure TV3, quan Punt2, el segon canal públic valencià era totalment en català i de qualitat.

Potser és el moment de plantejar-se canvis en la relació comunicativa d’ambdues parts de l’Ebre aprofitant el canvi polític valencià. La reflexió feta des de l’Ara és un pas molt important perquè la germanor entre els països que parlen llengua catalana passe de ser la teoria d’una minoria a la realitat d’una majoria gràcies a una major empatia. Amb un plantejament que haguera visibilitzat els fets positius també probablement, ens haguéssem evitat algunes confusions o desconfiances o situacions de clara desinformació. Perquè que hi haja un bon intercanvi informatiu no pot dependre només del color polític dels governs, tot i que influïsca notablement, sinó que s’ha de bastir un sistema mediàtic que permeta un flux fluid i plural d’informació d’allò que passa a cada territori. Tant perquè hi ha mitjans de tot l’àmbit lingüístic com perquè els mitjans de cada territori visibilitzen també allò positiu de l’altre. En el cas que em centre en aquest article, i com demana l’Ara, cal visibilitzar un País Valencià emergent que molts catalans s’han perdut i encara estan perdent-se i que tot just ara, per sort, comença a autoreivindicar-se com ha fet Mezquida i comença a ser descobert per molts.



Tags: mitjans de comunicació.



Vicent Canet

Tags: mitjans de comunicació.



Articles de Vicent Canet

15/4/2015
El sistema mediàtic valencià més enllà de RTVV

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca