Opinió

El ‘fracàs’ d’És el moment

29/12/2015 Per Carlos Villodres

Fa quatre anys vaig escriure un article amb un títol semblant a este. Es deia “El fracàs de Compromís”. Una provocació per a argumentar, amb dades, per què creia errònia la interpretació que molts mitjans de comunicació feien sobre el resultat de Compromís a les Generals del 2011. Pocs mesos després d’unes eleccions autonòmiques en què Compromís va ser la gran sorpresa, molts es van afanyar a assenyalar la pèrdua de vots entre novembre i maig com a demostració de la pèrdua de suport de la coalició valencianista.

El que hi havia darrere era un comportament típic de partit d’àmbit no estatal, els quals perden suport en eleccions generals o europees respecte a locals o autonòmiques. Així i tot, Compromís-Q va fidelitzar més d’un 70% del vot. Titulars com “El PP ampliaría su mayoría en Les Corts y Compromís desaparecería” van ser bonics exercicis de ficció de la premsa conservadora que la història sha encarregat de desmentir amb contundència.

Després de les eleccions del passat 20 de desembre, en canvi, la premsa ha sigut prou unànime a assenyalar el gran èxit del resultat de la coalició entre Compromís i Podem: esdevindre segona força en les tres circumscripcions valencianes en unes generals, primera força en ciutats molt importants del país, superar en més de 140.000 vots al PSOE, i aconseguir 9 escons, a només 2 del PP, són dades que sustenten eixa valoració positiva.

Hi ha, però, qui fa una valoració negativa del resultat d’És el moment basant-se en els mateixos arguments que s’utilitzaven el 2011 amb Compromís-Q. Esta vegada, però, estos arguments no provenen dels mitjans de comunicació sinó fonamentalment de l’entorn del Partit Socialista i, sorprenentment, d’un cert sector de Compromís. En este últim cas, la valoració dels resultats és molt negativa.

En el primer cas és comprensible. Els argumentaris de partit són molt sofrits i les dades aguanten moltes interpretacions. Fins i tot, per a intentar qualificar de fracàs el resultat de la força que t’ha guanyat el lideratge de l’esquerra i t’ha agranat en importants zones del país. En el segon cas, la qüestió és més complexa. És difícil compartir la necessitat d’usar arguments d’eixe tipus (arguments que vàrem desmentir col·lectivament el 2011) per a criticar un acord que pot ser criticat des de molts altres punts de vista. El problema del pacte amb Podem està, per exemple, en el camí cap a eixa coalició. I aquí existeixen prou arguments per a haver de recórrer als tòpics que van usar alguns mitjans contra el valencianisme ja el 2011. De fet, el problema va molt més enllà i es troba en la forma de prendre decisions en el si de Compromís (sense ànim exhaustiu, pensem en la presa de decisions com el pacte i les primàries d’europees, el reglament de primàries de les autonòmiques, etc.).

Però ja que s’ha obert el debat, parlem, doncs, d’eixe suposat fracàs d’És el moment seguint les mateixes línies argumentals del que vaig escriure el 2011.

Sí, els resultats de Compromís-Podem en estes generals són inferiors als que van obtindre de forma agregada en les autonòmiques. Sí, és tan cert com que això ha passat en totes i cadascuna de les convocatòries i amb totes les forces de l’esquerra valencianista. Va passar amb la UPV entre 1983 i 1986; entre 1991 i 1993 o entre 1995 i 1996. Va passar amb el BLOC entre 1999 i 2000 o entre 2003 i 2004. I, com ja he assenyalat, també amb Compromís entre maig i novembre del 2011. En totes hi va haver una pèrdua de vot entre les autonòmiques i les generals. En la següent gràfica es veuen clarament l’evolució de la retenció de vot (deixem de banda les eleccions de 2007/2008 en què també es va donar este fenomen per la dificultat de comparar amb el context del trencament de CPV).

En esta ocasió s’ha fidelitzat més de 9 de cada 10 vots. Això supera el 71% del 2011 que ja va ser una xifra de fidelització rècord. Evidentment, la presència d’una força estatal ha compensat la pèrdua de vot d’una opció netament valenciana com Compromís que en maig va penetrar en segments de l’electorat amb un sentiment de pertinença valencià menor, molt complicat de retindre davant unes generals.

Seguint els arguments d’aquell article, caldria recordar també que este fenomen no és únic al País Valencià. És un comportament típic dels partits d’àmbit no estatal que es repeteix sistemàticament eleccions rere elecció a Galícia, Euskadi, Navarra, Illes Balears, Catalunya o Aragó. Em permet copiar el mateix gràfic del 2011, amb la mitjana de fidelització dels diferents partits d’àmbit no estatal fins aquell any.

És una evidència, per tant, que els partits d’àmbit no estatal tenen un millor comportament en les locals/autonòmiques que en les generals, i millor en estes que en les europees. En eixe sentit, és tan incorrecte comparar unes autonòmiques amb unes generals com ho podria ser comparar estes generals amb les últimes europees. Podríem fer-ho com a divertiment, i comprovar com la suma de Compromís-Primavera Europea i Podemos va obtindre un agregat del 16,15%. Si el comparàrem amb el 25,24% actual, ¿quina conclusió caldria traure?

La comparativa correcta és, per tant, amb les eleccions del mateix tipus. I en este cas, de l’entrada de Joan Baldoví amb els 125,306 vots de Compromís-Q (4,8%) com a cinquena força hem passat als 671,071 (25,2%) de Compromís-Podem com a segona força del país i 4 diputats de Compromís (9 en total).

Evidentment, qualsevol és lliure de rebuscar en les dades l’enfocament que crega més beneficiós per a donar suport als seus arguments. Però si vàrem estar d’acord que el 2011 eixe fracàs predicat des dels mitjans no existia sinó que érem davant d’un pas més del valencianisme en el cicle electoral, també haurem d’estar d’acord esta vegada. Amb els mateixos arguments podem dir que la coalició ha sigut un èxit electoral i que tanca el cicle electoral del valencianisme aconseguint els objectius marcats per a cada contesa.

Hi ha motius per al descontentament. En els últims mesos n’he sentit parlar d’alguns. Descontentament amb les formes de gestació de la coalició. Descontentament amb fórmules que incloguen forces estatals. Descontentament amb la manera de funcionar de Compromís. Descontentament amb les dimissions mediàtiques a les portes d’una campanya. En definitiva, descontentament amb el que ha passat en els últims mesos (o anys). Molts d’estos motius els compartisc, però, si ens atenim a les dades, el resultat electoral no pot ser un motiu per a estar descontents, sinó per a ser conscients de la responsabilitat que tenim els valencianistes. I més en un context amb el debat territorial més viu que mai i en el qual cal lamentar l’absència al Congrés dels Diputats de formacions com Més, el BNG/Nós, o Geroa Bai que no han aconseguit representació.

Deslliguem, per tant, les causes del descontentament de l’anàlisi dels resultats electorals. Tenint clar, això sí, que estos resultats positius tampoc han d’interferir en el debat sobre les mancances organitzatives de Compromís que arrossega des de la seua fundació. En esta línia, em permetré acabar l’article amb les mateixes paraules que el 2011:

Ara bé, els èxits electorals sempre són provisionals, i per a consolidar-los en el temps, Compromís té un gran repte: adequar la seua organització a la seua nova realitat, i el seu missatge al nou context polític després del 20-N [20-D]. Però, de tot això, ja en parlarem en una altra ocasió.

I tant que en continuarem parlant!



Tags: política valenciana.



Carlos Villodres

Tags: política valenciana.



Articles de Carlos Villodres

11/7/2016
Valencianisme, l’airbag del 26-J

8/6/2015
24-M: més que un canvi, una transformació

4/2/2015
El dubte d’Amparo, entre Podemos i Compromís

8/10/2014
Fabra, l’ànec coix

3/6/2014
L’oportunitat populista

1/4/2014
El debat que ve: ¿conselleries, vots o influència?

3/2/2014
No totes les primàries són iguals

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca