Premsa

Cal ser bel·ligerants

10/9/2015 Per Rafael Beneyto
Publicat en Levante, 10/9/2015

Enguany sembla que estarem permanentment en campanya electoral, i de segur que l’assumpte del finançament autonòmic tindrà un lloc important als programes electorals dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions generals. Com que l’infrafinançament que patim els valencians ha portat a l’asfíxia financera de la Generalitat i al fet que disposem d’uns serveis públics bàsics mal dotats, trobe que cal fer un esforç d’explicació didàctica de la qüestió perquè amb més informació puguem tenir més criteri d’elecció.

La gran majoria d’impostos que paguem els valencians ho fem a l’Administració central (IRPF, IVA, Impost de Societats, impostos especials, etc.), per la qual cosa el 75% dels ingressos que disposa la Generalitat depenen del que se’ns transfereix mitjançant el sistema de finançament autonòmic. La llei orgànica que regula esta qüestió assenyala, entre d’altres, dos principis que cal que la hisenda de l’Estat (la que recapta) respecte: la suficiència de recursos per a l’exercici de les competències pròpies (carreteres, habitatge, promoció econòmica, medi ambient, turisme, cultura, esports, etc.) per a les comunitats autònomes (CCAA), i la garantia d’un nivell bàsic de serveis públics fonamentals (sanitat, ensenyament i serveis socials), independentment de la comunitat autònoma on es residisca.

L’any 2009, s’aprovà per llei el vigent sistema de finançament autonòmic, mitjançant el qual ja s’han liquidat cinc exercicis (de 2009 a 2013, ja que el sistema es liquida dos anys després de finalitzar). Els objectius fixats llavors eren: reforçament de l’Estat del benestar, augment de l’equitat, suficiència en el finançament del conjunt de les competències autonòmiques, augment de l’autonomia i la corresponsabilitat i finalment, millora de la dinàmica i estabilitat del sistema. La mateixa llei disposava que es revisaria al cap de cinc anys (amb referència a l’any 2013) per a determinar si s’havia garantit la suficiència de recursos per a les CCAA, i l’equilibri i la sostenibilitat del sistema.

El sistema definit, excessivament complex, es basava en la capacitat tributària de cada CA, és a dir, l’estimació d’impostos recaptats. Després s’afegien diferents fons: el de garantia de serveis públics fonamentals, que pretenia assegurar que cada CCAA rebia els mateixos recursos per habitant per al finançament d’eixos serveis; els de convergència (competitivitat i cooperació), l’objectiu dels quals era reduir les diferències amb el finançament per càpita i amb la renda per càpita de les CCAA; i finalment el fons de suficiència, que està definit com a tancament del sistema de finançament autonòmic i l’objectiu del qual era assegurar que les necessitats globals de finançament de cada CA estigueren satisfetes. Ara bé, les necessitats globals mai han estat calculades i han estat substituïdes en el càlcul del repartiment del fons de suficiència pels ingressos que rebia cada CA l’any d’inici. Quedava així garantit un statu quo pel qual les CCAA infrafinançades al principi del model ho seguien estant després.

En un Estat descentralitzat en diferents nivells de govern (central, autonòmic i local) cal que els recursos es distribuïsquen atenent el pes de les competències de cadascun, és el que s’anomena equitat vertical. Per altra banda, com que la tributació es realitza en funció del nivell de riquesa dels ciutadans i empreses de cada CA, l’equitat horitzontal aconsella que la distribució del finançament estiga en funció de la població de cadascuna d’elles.

Com veurem a continuació, tots estos principis i relacions no han estat respectats, bàsicament perquè l’estructura política de l’Estat espanyol, dissenyada des de la transició a la democràcia pels dos grans partits, permet un bloqueig permanent perquè no hi haja cap possibilitat d’instar la reforma o el recurs de les normes bàsiques (Constitució, Llei orgànica sobre el finançament autonòmic, concert basc, conveni navarrés, etc.) sense la seua participació. Els privilegis econòmics d’alguns territoris enfront de la solidaritat entre les CCAA i la inseguretat jurídica de poder instar principis constitucionals o orgànics, limiten les possibilitats de solució per al finançament autonòmic.

En el quadre figuren els resultats de la liquidació del sistema de finançament autonòmic durant els anys 2009 a 2013, ordenades les CCAA de menor a major riquesa per càpita mitjana del període, sobre la base de 100 que representa el PIB per càpita d’Espanya. Tant la capacitat tributària (estimació dels impostos recaptats en cada CCAA) com el finançament homogeni (transferències a les CCAA dels impostos recaptats), tots dos per càpita, estan calculats en termes mitjans del període, considerant la base 100 que representa la mitjana de les CCAA. Hi trobem una perfecta correlació entre el nivell de riquesa per càpita de cada CA i la capacitat tributària per població, la qual cosa és molt lògica. Ara bé, si observem el finançament rebut per població, trobem una diferència molt gran entre la millor finançada (Cantàbria) i la pitjor (Illes Balears) de més del 46%.

Liquidació del sistema de finançament autonòmic (2009-2013).
(*) En milers d'euros. Font: Ministeri d'Hisenda. 

  Índex mitjà PIB per capita Índex mitjà Capacitat tributària/població total Índex mitjà finançament homogeni/població total Mitjana Fons Suficiència (*)
Extremadura 68,76% 75,70 119,22 464.254,55
Andalusia 75,53% 79,94 96,87 1.303.658,70
Castella-la Manxa 80,00% 85,62 106,45 304.498,76
Múrcia 81,93% 83,77 93,37 8.757,64
Canàries 84,89% 43,04 90,04 255.796,93
País Valencià 87,92% 93,21 88,19 -509.638,27
Galicia 90,68% 91,25 112,00 791.307,48
Astúries 93,26% 106,04 113,32 270.773,18
Cantàbria 97,01% 113,71 129,08 433.427,45
Castella i Lleó 97,55% 100,75 117,27 643.586,25
Illes Balears 105,37% 121,52 82,10 -388.985,10
Aragó 111,15% 114,31 117,29 373.643,42
La Rioja 112,07% 103,11 122,23 188.984,26
Catalunya 117,70% 118,70 98,27 1.601.895,55
Madrid 130,42% 135,20 96,29 209.080,76

 

La falta absoluta d’equitat del sistema mostra les següents incongruències:

— CCAA pobres amb un finançament inferior a la mitjana, encara que superior a la seua capacitat tributària (Andalusia, Múrcia i Canàries).

— CCAA amb una capacitat tributària superior a la mitjana, però amb un finançament rebut inferior a la mitjana (Illes Balears, Catalunya i Madrid). El cas més sagnant, una sola CA que presenta una riquesa per càpita inferior a la mitjana, és a dir, és pobra, i a més a més rep un finançament inferior a la mitjana i també respecte de la seua capacitat tributària, i és el cas del País Valencià.

— CCAA més riques que el País Valencià, que reben un finançament superior la mitjana i superior també a la seua capacitat tributària, és a dir, les grans beneficiades de l’actual sistema de finançament autonòmic (Galícia, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Aragó i la Rioja).

— Finalment trobem el cas d’Extremadura, on la solidaritat de la resta de CCAA li permet tenir un finançament superior a la mitjana, malgrat que la seua capacitat tributària és la menor de totes les CCAA (Canàries no és comparable perquè té un sistema fiscal que no permet la comparació).

— Per acabar, sols dos CCAA (Illes Balears i País Valencià), malgrat que reben un finançament per càpita inferior a la mitjana de les CCAA, sofreixen deduccions del fons de suficiència durant el període.

L’Estat respecte del País Valencià ha incomplit els principis de suficiència de recursos per a atendre les competències delegades, i el de garantia, ja que el finançament rebut se situa molt lluny del nivell mitjà, tot i ser una CA pobra i aportar una capacitat tributària superior al finançament rebut. A més a més, el Fons de Suficiència no compleix la seua finalitat, ja que detrau recursos d’una CA que rep un finançament inferior a les seues necessitats globals, mesurades en termes de població.

Amb tot això, els màxims responsables del Govern central (el que recapta i reparteix el finançament) s’atreveixen a vincular la reforma del sistema de finançament autonòmic al seu interés electoral, ja que ara afirmen que faran una proposta durant la campanya de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Per altra banda, el president del Govern central afirma que augmentarà per a l’any 2016 els fons a repartir entre les CCAA donant a entendre que és un esforç que realitza el seu govern, quan en realitat eixe augment és el resultat aritmètic simple de repartir els impostos recaptats en un moment que s’estima que seran superiors per l’evolució del cicle econòmic.

Davant esta situació d’asfíxia financera per al País Valencià i l’actitud de l’Administració central, no queda més remei que ser bel·ligerants i reclamar l’equitat que ens mereixem.



Tags: finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca