Editorial

Trencar el silenci

5/12/2014 Per Nathalie Torres

El 29 de novembre es complí un any del tall de les emissions de RTVV, esdevingut el mateix dia del 2013 a les 12.19 h del migdia. Aquesta hora exacta serveix com a leitmotiv del reportatge que TV3 va emetre el 30 de novembre passat en el programa Trenta minuts: 12.19, temps de silenci, un treball signat per Vicente Sanz i Jesús Moreno i produït per Emeeme en col·laboració amb Televisió de Catalunya. Ja és ben significatiu que la televisió prohibida al País Valencià gràcies a l'afany de la Generalitat popular (i l'obsessió de l'expresident Camps) siga la que emet un reportatge sobre la televisió tancada pel mateix govern, però ara a les ordres de Fabra. L'anul·lació de l'ERO posat en marxa pel Consell de Fabra en la ràdio i televisió públiques per part del TSJCV comportà el tancament de l'ens públic, encara que el nostre president argumentara que era per a garantir l'educació i la sanitat públiques.

Tanmateix, els fets que narra 12.19, temps de silenci són ben diferents. El tancament de RTVV posà en evidència el que la mateixa cadena pública amagava cada dia: les males pràctiques en l'ens públic, tant informatives (manipulació i censura de les notícies, amb el punt àlgid en l'accident del metro) com de gestió econòmica (ruïna de més de 1.000 milions d'euros). Però el reportatge va més enllà i denuncia també la utilització de RTVV per part del Partit Popular per a elaborar una realitat que res tenia a veure amb el dia a dia dels valencians i la marginació dels treballadors que alertaven d'aquestes pràctiques. Sense perdre de vista que l'eliminació de RTVV deixava el País Valencià sense mitjans de comunicació en llengua pròpia i esdevenia, també, el laboratori de proves de l'objectiu recentralitzador del govern popular de Mariano Rajoy. Amb la connivència dels dirigents populars valencians i Alberto Fabra al capdavant.

Les últimes hores d'emissió, sobretot de Canal 9, constitueixen un exercici necessari —encara que dolorós— de memòria col·lectiva, perquè mostren clarament la renúncia a tantes aspiracions que hem anat deixant pel camí. 12.19, temps de silenci denuncia el mutisme imposat pel Consell valencià: l'inici d'una època sense notícies dels valencians per als valencians. La desconnexió d'un poble que havia començat a conéixer-se un poquet millor.

El reportatge deixa un gust amarg en la memòria que, tanmateix, ens hauria d'aprofitar com l'oli de ricí: porgar, al capdavall, és netejar la brutícia, una faena que hem de fer entre totes les persones que volem que aquest país recupere la seua dignitat. No es tracta només de recobrar el respecte col·lectiu perdut: la voluntat d'un canvi en profunditat en la vida política ha de dur obligatòriament aparellada una millora en la qualitat de vida cada ciutadà valencià. Perquè és en la dignificació individual de les persones on es fa mereixedora una societat del respecte propi i alié.

La celebració d'eleccions l'any que ve obri pas a moltes expectatives —individuals i col·lectives— a les quals els candidats a governar en pobles i ciutats i, sobretot, en la Generalitat haurien de prestar tota la seua atenció. Perquè seran aquestes necessitats i demandes les que tindran l'obligació de resoldre amb la seua acció de govern i la gestió diària. Actuar en sentit contrari seria allargar més i més aquest temps de silenci imposat contra el qual ens hem de revoltar.

El 25 de maig concentra la il·lusió d'una part ben important de la societat valenciana, esgotada per la sobreexposició pública dels últims anys, amb uns resultats tan nefastos per a la nostra imatge exterior. Les dones i els homes que triem com a representants i governants hauran de satisfer totes les inquietuds que responguen a l'interés general, però també rescabalar aquesta imatge i retornar-nos una capacitat que no hauríem d'haver arraconat mai: la confiança en nosaltres mateixos. Un valor sense el qual serà impossible trencar el silenci.



Tags: política valenciana, cultura democràtica, mitjans de comunicació.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca