Opinió

Somriures vs. esvàstiques

4/12/2014 Per Pere Fuset

Davant les agressions ultres, una reacció massa habitual dels cossos policials és equiparar víctimes i agressors, si més no en radicalisme i actitud. Una estratègia preocupant en la qual, massa sovint, entren alguns mitjans de comunicació. Una postura evasiva de responsabilitats que busca despertar en l'opinió pública el marc conceptual que «els uns i els altres són iguals», i en molts casos provocar una conclusió de barra de bar: «qui no vulga pols que no vaja a l'era». Dissortadament sol funcionar.

No cal anar massa lluny en el calendari o l'hemeroteca perquè a un li vinguen al cap alguns exemples preocupants que confirmen esta tendència irresponsable. Però tampoc no cal allunyar-se massa geogràficament per a comprovar-ho de manera alarmant.

Tal com ha fet l'europarlamentari de Compromís, Jordi Sebastià, a Brussel·les, el també valencià Ricardo Sixto, diputat al Congrés per Esquerra Unida, portava a Madrid les vergonyes del passat 9 d'Octubre al cap i casal.

El representant d'EUPV, preguntava al Ministeri de l'Interior pels motius pels quals les forces de seguretat de l'Estat van permetre la presència de simbologia nazi i neonazi als actes oficials de celebració del 9 d'Octubre. Parlava, no cal dir-ho, de les esvàstiques que hem pogut veure tots, compartint portades amb falleres, autoritats i Senyera. Una vergonya inesborrable en les retines dels qui la captàrem en directe.

Lamentava Sixto en el seu comunicat que en la seua resposta Interior «equipare una manifestació convocada per partits polítics, sindicats i associacions com Escola Valenciana amb un grupuscle neonazi que portava simbologia il·legal i que va amenaçar ciutadans».

Però una lectura ràpida de la resposta del govern central és suficient per a comprovar que el grup amb qui es tracta d'equiparar els neonazis no és la Comissió 9 d'Octubre i la seua tradicional manifestació de les 18 hores a la plaça de Sant Agustí, sinó un altre ben concret i delimitat.

«La prioridad absoluta, en todo momento, fue evitar, a toda costa, que se produjeron conflictos graves, derivados de posibles enfrentamientos entre grupos radicales de ideología opuesta, que se encontraban muy próximas.»

A les 12 del matí, en la processó cívica de València, i a escassa distància dels violents, qui hi havia era el nombrós grup de gent convocada per Compromís. Una comitiva ja consolidada i creixent, que —com hem pogut comprovar en el documental La diada segrestada d'Albert Montón— és efectivament d'ideologia oposada al feixisme i radical en la seua manera d'entendre el civisme.

Un grup que ja fa uns quants anys —quan eren només una trentena de joves— apostaren per plantar cara a la por i participar en una celebració amb prop de 6 segles d'història, reivindicant amb la seua presència alguna cosa més que la seua marca electoral. Recuperant espais per a la ciutadania en una processó que havia deixat de ser cívica. Fent acte de presència en un clima de violència i escortats per una policia que, amb el pretext de garantir la seua integritat, opta per construir una gàbia policial per a unes víctimes que veuen passar per davant els seus agressors.

Per tot això, bàsicament, parlar d'enfrontaments en el dia del poble valencià no es pot fer ja des d'una dialèctica esgotada i démodé de «catalanistes» i «blavers». No crec, ni tan sols, que siga vàlid fer-ho en termes de valencianisme i centralisme. Encara més, les coaccions, els insults, les amenaces i els intents d'agressió unidireccionals no són «enfrontaments» i menys encara entre «grups radicals» intencionadament equiparats.

Ens trobem senzillament en una dicotomia entre demòcrates i feixistes, civisme i violència, víctimes i agressors. Somriures versus esvàstiques. I quan parlem d'això, ni l'equiparació, ni la permissivitat haurien de passar-se per alt.

Rectificació (9-12-2014): Hem canviat la imatge que il·lustrava aquest article. En l'anterior apareixia una persona, que després s'ha sabut que patia un desequilibri mental, amb una pancarta que equiparava l'avortament i el nazisme. 



Tags: política valenciana, cultura democràtica.



Pere Fuset

Tags: política valenciana, cultura democràtica.



Articles de Pere Fuset

8/10/2014
Tot o res

3/6/2014
Un valencianisme per a Compromís

19/2/2014
Valencià: has de voler-te més

5/3/2013
“Una altra extrema dreta” és possible

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca