Opinió

La identitat valenciana del benestar

28/11/2014 Per Vicent Baydal

Tot i que el nacionalisme valencià contemporani n'ha fet bandera, la identitat col·lectiva valenciana no va nàixer, precisament, vinculada a la llengua. De fet, el primer ús conegut del gentilici valencià amb un sentit identitari clar, de 1336, fou aplicat en aragonés al noble d'orígens aragonesos Pedro de Xèrica, a qui el rei Pere el Cerimoniós recordà que havia d'assistir a les Corts valencianes «e fazer todos actos de richos homnes e valençanos». Havia passat vora un segle des del naixement del regne de València i per primera volta feia la seua aparició plena un nou subjecte polític: el dels valencians representats en les Corts a través de les seues elits estamentals (els nobles, els eclesiàstics i els governants de les ciutats i les viles reials). No és que abans no s'hagueren celebrat assemblees de Corts, fins a nou des de 1261, sinó que la de 1336 es reunia en un escenari totalment diferent: per primera vegada la pràctica totalitat del regne es regia pels Furs de València. Anteriorment, des de la seua fundació en època de Jaume I, el regne havia estat dividit en dos grans zones, com es pot observar en el següent mapa: la que aplicava els Furs de València, pertanyent sobretot al rei, i la que aplicava els Furs d'Aragó, pertanyent sobretot als senyors feudals d'origen aragonés, majoritaris en l'estament nobiliari. (Feu clic en la imatge per a veure el mapa amb més detall.)

Així les coses, prompte es formaren dos bàndols que motivaren una profunda divisió política ja des de les primeres Corts de 1261: el del rei, amb el suport ferm de la capital i quasi totes les viles reials, que pretenien que tot el regne es regira pels Furs de València, i el dels senyors, sobretot aragonesos, que defensaven el dret a aplicar els Furs d'Aragó en els seus dominis. En tot cas, no es tractava d'una divisió poblacional, en funció de l'origen dels colonitzadors —català o aragonés— que havien anat a poblar el regne, ja que, d'una banda, tots els nuclis eren mixtos, com la mateixa ciutat de València, on hi havia aproximadament un 65% de catalans, un 25% d'aragonesos i un 10% de castellans i navarresos, mentre que, d'una altra banda, hi havia nuclis de majoria poblacional aragonesa, com Alpont o Ademús, que tenien Furs de València, i altres de majoria poblacional catalana, com Vilafranca, Borriana, l'Alcúdia, Oliva o Càrcer, que es regien pels Furs d'Aragó. Per tant, la llengua majoritària parlada en un lloc o altre no determinava el bàndol, sinó la llei que el senyor corresponent havia decidit aplicar-hi.

Però, evidentment, l'enfrontament no era una simple qüestió jurídica, sinó de poder polític i econòmic. Per un costat, els Furs de València atorgaven al rei i als seus vassalls de les ciutats i viles reials els màxims poders judicials, així com el dret a imposar monopolis i tributs i emprar a discreció els recursos naturals de qualsevol lloc del regne. Per l'altre costat, els Furs d'Aragó reservaven importants funcions de justícia, els monopolis i els tributs als senyors, així com els recursos naturals a ells i les comunitats que poblaven els seus senyorius. Aplicar unes lleis o altres, per tant, significava guanyar o perdre poder material, cosa que abocà a una profunda disputa que s'allargà durant moltes dècades i arribà a la guerra civil en la dècada de 1280. De fet, fins a 1330 no hi hagué cap reunió de Corts en què els partidaris dels furs aragonesos aprovaren el que es debatia o proposava en l'assemblea, de manera que la institució parlamentària quedava inutilitzada per la manca d'acord general entre els principals actors polítics del regne.

Finalment, després de molts anys de confrontacions, en les Corts de 1329-1330 s'arribà a una solució consensuada, que consistia en la renúncia als Furs d'Aragó per part dels qui els observaven i l'acceptació consegüent d'uns Furs nous de València, modificats per a incloure el repartiment d'aquells poders que estaven en disputa entre el rei i els senyors, entre els nuclis de llei valenciana i els de llei aragonesa. Així, amb l'excepció d'uns poquíssims senyorius que mantingueren els Furs d'Aragó, per primera vegada la gran majoria passà a estar sotmesa als de València i les Corts pogueren funcionar com un veritable organisme de govern general del regne. De fet, si una de les parts accedí a renunciar als Furs d'Aragó i l'altra a modificar els de València és perquè acabaren adonant-se de la utilitat d'unir esforços. Com afirmava el noble d'origen navarroaragonés Pedro de Monteagudo, senyor de l'Alcúdia, el fet que s'adheriren a una mateixa llei era «gran benefici» per a tots, ja que donava «unitat en lo dit regne». Així, precisament en la dècada de 1330 començaren a aparéixer els esments als valencians com a subjecte polític i a partir de llavors, a poc a poc, aquella identitat col·lectiva anà creixent i estenent-se entre els habitants del regne, independentment de la seua llengua i origen, fins a afirmar-se rotundament durant el segle XV, com ha mostrat Agustín Rubio Vela en els seus estudis sobre la qüestió.

El cas dels nostres avantpassats, salvant les moltíssimes distàncies, pot servir-nos d'exemple metafòric per a l'actualitat. Cal tindre en compte, en primer lloc, que els processos de construcció identitària es desenvolupen a llarg termini, durant dècades i dècades de confrontacions, avanços i retrocessos; el mateix valencianisme contemporani fa més d'un segle que tracta de potenciar des d'un punt de vista nacional la identitat valenciana, amb més o menys èxits. Però, a més a més, tampoc s'ha de perdre de vista, en segon lloc, que en estos fenòmens, a banda dels marcadors culturals o lingüístics, moltes vegades fonamentals, també juguen un paper cabdal altres elements clau, com la utilitat política i material del marc col·lectiu proposat. En relació amb açò, potser fóra bo que el valencianisme tinguera ben presents eixos dos vectors davant la possibilitat no tan llunyana d'ocupar certes responsabilitats de govern. Per un costat, plantant, amb tacte, la llavor d'aquelles estructures que són cabdals per al futur de la identitat valenciana, com la recuperació de la radiotelevisió pública, la promoció d'un sistema de mitjans de comunicació en clau de país, l'impuls d'un ensenyament públic de qualitat o l'aprofundiment de les mateixes bases teòriques del valencianisme. I, per un altre costat, posant en el centre del debat polític els beneficis materials, de benestar col·lectiu, que l'adopció d'una perspectiva valencianista comporta per a tots, siga per la qüestió de la inversió estatal i el finançament autonòmic o per la de la reorganització administrativa del país.

En definitiva, el valencianisme ha de posar des de les institucions públiques els fonaments que serviran per al seu aprofundiment durant les següents generacions, però, al mateix temps, ha de guanyar-se la confiança de la ciutadania mostrant, en primer lloc, que la potenciació de la identitat valenciana representa una millora bàsica i essencial de la vida quotidiana del conjunt dels valencians. En resum, fer país i fer un país millor per a tots. Hi ha fins a un 65% dels valencians, els que se senten més o tant valencians com espanyols, plenament receptiu a eixe missatge, el de la identitat valenciana del benestar.



Tags: política valenciana, identitat valenciana, foralisme.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca