Editorial

Valentia i honestedat per a un Nou d’Octubre desolat

8/10/2014 Per Nathalie Torres

En el primer centenari de la conquesta de València, la fam assolava el Regne i les autoritats, reunides en el Consell de la ciutat, s'aclamaren a Sant Donís amb l'esperança que hi tornaren les bones collites i el benestar per als valencians. El record d'aquella primera celebració del Nou d'Octubre podria fer gust de ranci pels segles passats. Tanmateix, l'erm en què s'ha convertit aquell paradís d'antany fa del record una mala digestió del sopar d'anit. El jardí que amb delit encantava els nostres ulls, les arbredes verdejants, ja s'han secat i endurit, escriuria el poeta arabigovalencià Ibn al-Abbar arran de la conquesta jaumina.

El dia a dia s'imposa amb massa crueltat perquè la gent tinga ganes d'eixir al carrer a festejar dates memorables, encara que es tracte de la més important per als valencians: el dia en què celebrem el nostre naixement com a poble. Però, de la mateixa manera que se sol dir que amb la panxa plena ningú no fa la revolució, també es pot afirmar que amb l'estómac buit ningú no té ganes de celebracions.

¿És aquesta també la tònica general del Nou d'Octubre d'enguany? Dic també perquè així sembla haver sigut en els últims tres anys, quan Camps oferí el seu cap en sacrifici per a salvar-nos a tots. Fins a la caiguda del líder, a pesar que la crisi ja feia dos o tres anys que assolava l'economia i, el que és pitjor, desolava les persones, en aquesta terra on Jaume I vessà llàgrimes de joia, tothom era feliç i la Diada Nacional, el zenit anual de tanta magnificència. E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra, per la gran mercè que Déus nos havia feita, digué el rei en caure la ciutat de València i veure hissar la senyera, tal com recull el Llibre dels feits del rei En Jaume.

Però l'època de la prosperitat de pega ha passat a millor vida, encara que el president de segona mà traga pit com un pollastre escarransit. El respectable ja no s'empassa els discursos sobre mecànica, aquells en què els valencians érem el motor d'Espanya. Ni tan sols compta amb una televisió que emeta la seua carta als valencians en la celebració nacional —com si fóra sant Pau adreçant als corintis les seues paraules d'unitat!—. Ben al contrari, el nivell de fartera ciutadana està en el límit d'assolir la termosfera, la capa on la temperatura pot arribar als 1.500 °C.

Les valencianes i els valencians esperem una altra cosa diferent, com ara l'adequació de les paraules als fets; l'aproximació del discurs a la realitat! Fugir del que és evident és una demostració de covardia que no pot presidir l'ànim de qui governa i representa la ciutadania. La figuració i la positura no hi poden tindre lloc en uns moments en què gran part de la gestió política està sota sospita. Reclamem actituds desafiadores i valentes que defensen els interessos valencians! Volem comportaments honestos en els nostres representants públics! Exigim accions contundents contra la corrupció!

Aquest és el discurs que volem sentir cada dia i no una vegada a l'any. Perquè una vegada a l'any, si els nostres governants feren els deures, hauríem de celebrar tots plegats que el nostre naixement com a poble no fou només un fet memorable de temps passats, sinó que és un fet encomiable per a l'Europa del segle XXI, a la qual podem aportar tant els valencians.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l'ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca