Opinió

Tot o res

8/10/2014 Per Pere Fuset

És dilluns de matí i a Russafa amenaça pluja. Enfile la Gran Via en direcció a Bailèn. El metro és l'opció més ràpida per a arribar a la meua destinació dins de la ciutat de València. A peu serien 50 minuts de porta a porta. En metro no m'estalviaré massa.

Abans d'arribar al túnel és inevitable llançar una mirada furtiva a l'estació del carrer d'Alacant. Una obra mai inaugurada per a una línia eternament en projecte tres anys paralitzada. No hi ha pressupost, ni terminis a l'horitzó per a acabar-la. Només unes fotos a les xarxes que mostren vies que amb l'aigua de pluja es converteixen en canals navegables. Això i uns cartells ben grans. Generalitat Valenciana.

Després de pagar un dels bitllets de metro més cars de l'estat, accedisc a un dels seus serveis de transport més impuntuals. Em tocarà esperar almenys 15 minuts per a abandonar l'andana. Foto als horaris i una reflexió a les xarxes.

Els comentaris no esperen el comboi i tindran sempre format de queixa. Els greuges vénen, també, de més enllà de la ciutat de València i evidencien un malestar generalitzat amb les polítiques de mobilitat del país. No és gratuït. Metro amb una freqüència més pròpia d'un tren de rodalia. Rodalies que passarien millor per regionals. Regionals que... ai! Connexions ineficients i desconnexions històriques fora de tota lògica. Són alguns dels laments que il·lustren, junt amb argumentacions més tècniques, la manca d'un servei públic efectiu i eficient. Ningú no parla del corredor mediterrani. Per sort, o no.

Entre queixes, propostes i laments un apunt en forma de piulada em crida especialment l'atenció. Algú amb certa ironia es felicita per viure a l'Horta Sud i desplaçar-se amb trens de rodalia Renfe encara en mans de l'estat. El subtext és clar, tot i que no evident: res pitjor que dependre de la Generalitat per a fer un desplaçament. Hem parlat només de transports, però la ment corre alarmada amb una reflexió fàcilment extrapolable a molts altres serveis públics valencians degradats. I la retòrica s'obri pas.

¿No era l'autogovern, entre altres coses, també, una ferramenta per a una millor gestió? ¿No és la proximitat de la presa de decisions una certa garantia d'eficiència? ¿Està influint la nefasta gestió popular de manera negativa en la percepció de l'autogovern? ¿Juga això a favor de la recentralització de l'Estat i el retorn de competències? En plata. ¿Acabarem els valencians implorant que ens governen altres convençuts d'una suposada impossibilitat i ineficàcia per a fer-ho de manera autònoma?

Les respostes primàries fan por i, després de pensar en mil i un casos de corrupció i d'un sobradament demostrat balafiament, el pànic fa veure que la pregunta més crua amaga una certa trampa. Ja ens estan governant des de fora. I és que donar competències sense acompanyament de finançament és una forma maquiavèl·lica i retorçuda d'impedir l'autogovern.

9.384,8 milions d'euros és la xifra que segons els pressupostos de la Generalitat Valenciana dediquem en 2014 —any de retallades— només a fer front a la despesa de sanitat i educació. L'estat "aportaria" —retornaria de fet— 18.850 milions d'euros per a pagar això i tota la resta. Una xifra, sense cap dubte, insuficient. Però, pobrets i tot com som, valencians i valencianes —seguint les mateixes fonts— posem al saquet de l'estat molt més. Uns 24.496 milions d'euros el 2005.

Això vol dir que els successius governs de Madrid ens cisen cada any uns quants milers de milions d'euros amb l'agreujant de parlar d'un territori amb una renda inferior a la mitjana. Unes dades suficients per a dir que no és solidaritat sinó espoli i que no és autogovern sinó un sofisticat neocolonialisme.

Parlem —sempre seguint càlculs de flux monetari i dades de 2005 publicades amb les balances fiscals de 2008— de prop de 5.645,8 milions d'euros què, això sí, només en mans d'un govern responsable poden convertir-se en benestar i impuls econòmic.

On alguns, fins i tot així, voldran veure noves oportunitats per a lligar gossos amb llonganisses o clavar la mà, els qui encara confien en la nostra capacitat d'autogovern, hi poden veure escoles, hospitals, carretes, vies, beques, ajudes i altres.

No és tan difícil d'entendre encara que a vegades a ningú no parega importar-li massa. No hi ha autogovern efectiu sense finançament suficient i no n'hi haurà prou amb un millor govern per a eixir-se'n del forat econòmic i la depressió col·lectiva. Caldrà també autoestima i millor finançament.

Per això crec que seria estúpid continuar reclamant majors quotes d'autogovern sense reivindicar amb força i claredat un just finançament. Per això serà una absoluta pèrdua de temps continuar escarotant-se per la corrupció, forats, malifetes, nyores i cacauets dels "nostres" sense posar, també, el crit al cel, per un abusiu espoli, amb accent madrileny.

Autogovern, responsabilitat, autoestima, ètica, eficiència i un bon finançament. Ja és el moment de dir, que necessitem un nou pack indivisible. Que ja toca o tot o res.



Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



Pere Fuset

Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



Articles de Pere Fuset

4/12/2014
Somriures vs. esvàstiques

3/6/2014
Un valencianisme per a Compromís

19/2/2014
Valencià: has de voler-te més

5/3/2013
“Una altra extrema dreta” és possible

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca