Opinió

Explicitar i vendre

9/9/2014 Per Amadeu Mezquida

La Generalitat és el Titànic, i no, no perquè s’estiga enfonsant —que també— sinó perquè va nàixer per a un viatge i prou. Que va nàixer morta, vaja. ¿Que per què ho dic? Perquè, si som sincers, conclourem que l’existència o la continuïtat de la Generalitat Valenciana no és un tema que preocupe i ocupe la ment de massa gent dins les fronteres del País Valencià. Si ens llevaren l’autonomia, passaria un poc com amb Canal 9: quatre manis, moltes concentracions, molta indignació entre les files de l’esquerra nacionalista i el nacionalisme d’esquerres i algun acte commemoratiu amb Albinyana com a convidat estrella.

La identitat valenciana és feble, però feble de cagar-se i no torcar-se. Si atenem el que ens diu el CIS, ens trobem entre les comunitats autònomes amb un sentiment de pertinença més baix, per darrere de comunitats com Cantàbria o Extremadura —¡casi na’!— amb un 11% de persones que diuen sentir-se més valencianes que espanyoles o únicament valencianes, xifra que no ha variat pràcticament des de l’any 96. Al mateix temps, som una de les comunitats autònomes amb un sentiment d’espanyolitat més alt, de fet, som la tercera empatats amb Castella-La Manxa, i sols superats per Madrid i Castella i Lleó. Així, en el top three.

Gràfica 1. Font: CIS.

Si ens comparem amb la resta de comunitats de matriu no castellana (en les gràfiques apareixen amb columnes en color gris), podem observar com el País Valencià hi presenta un comportament anòmal que encaixa, per contra, amb el comportament identitari de les comunitats de matriu castellana. Estem acastellanats. Més acastellanats que molts castellans.

A més, els estudis del CIS ens revelen altres dades que cal tindre en compte. ¿Què penseu que pensen els valencians de tindre autogovern? Doncs ho podeu veure en la tercera gràfica. Els valencians prefereixen no tindre’n o no tindre’n massa, almenys això deien el 2012. La majoria dels valencians desitja per al País Valencià cap autonomia o menys autonomia de l’actual. Això no sempre ha estat així, de fet, sense anar més lluny i com podem observar en la mateixa gràfica, l’antiautonomisme ha passat de posicions del 12% al 56% en sols 7 anys. Gràcies, PP.

Gràfica 2. Font CIS.

¿Què ha de passar perquè els valencians i les valencianes s’adonen d’una vegada per totes que els eixiria molt més a compte sentir-se i actuar (ni que siga de tant en tant) com a valencians i valencianes conscients? ¿Com podem fer perquè eixe «más valenciano que español» o «únicamente valenciano» deixe d’estar estancat en un 11% i comence a créixer?

Gràfica 3. Font CIS.

Alguna cosa s’ha de fer. I eixa cosa no és altra que explicitar el conflicte identitari. El valencianisme ha tendit a defugir l’enfrontament amb l’espanyolitat. Cosa que no és d’estranyar, sobretot tenint en compte com ens ha anat als valencianistes en això de les batalles identitàries. Però, si som justos, en aquella famosa «Batalla» de la transició, de la qual el valencianisme va eixir profundament escaldat, les circumstàncies i les eines al nostre abast eren unes altres. En els 70/80 el conflicte es va explicitar sobre la base de qüestions purament identitàries, purament ètniques: llengua, orígens, símbols, noms, cultura… Ara, el 2014, vull pensar que alguna cosa hem aprés. El conflicte s’ha de plantejar en termes diferents. Mirem Catalunya: és quan s’ha deixat de parlar tant de llengua, cultura i nació i s’ha reemmarcat la qüestió des de plantejaments cívics, socials, econòmics etc., quan l’independentisme ha crescut com la bromera. Al remat les lliçons han de ser dues. La primera és que a Espanya no se l'ha d'atacar frontalment, el terreny identitari és el seu camp de joc; a Espanya se la desmunta, a Espanya se la reemmarca fins a deixar-la sense arguments, eixa és la manera. La segona lliçó és que açò de la identitat no és una batalla contra una Espanya llunyana i aliena sinó un combat per les consciències dels valencians i les valencianes; no guanyarà qui tinga més força per a véncer, sinó més habilitat per a convéncer.

A diferència de Catalunya, on la pregunta és «¿independència sí o no?», al País Valencià ens estan abocant a una pregunta molt menys agradable: «¿autogovern sí o no?». I sembla que anem perdent-la. Per als catalans la independència ja fa temps que va deixar de ser una finalitat en si mateixa i va esdevenir un instrument. Un instrument per a aconseguir altres coses: més benestar, més drets, més riquesa, més democràcia; un país millor. Nosaltres també volem un país millor, pensem que tenim un projecte millor. Cal, doncs, explicitar el conflicte i vendre’ns millor.

Amadeu Mezquida, politòleg
@AMezquida



Tags: política valenciana.



Amadeu Mezquida

Tags: política valenciana.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca