Opinió

Som colònia

1/8/2014 Per Joan Sanchis

«El subdesenvolupament no és una etapa del desenvolupament. És la seua conseqüència. El subdesenvolupament d’Amèrica Llatina prové del desenvolupament alié i continua alimentant-lo.» Així concloïa l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano el 1978 la reedició de Les venes obertes d’Amèrica Llatina (1971), una detallada crònica i anàlisi sobre els efectes devastadors del colonialisme europeu a l’altra banda de l’Atlàntic.

Mentre feia la lectura, immers en aquella barreja de gèneres literaris que tant caracteritza Galeano, no podia deixar de trobar similituds amb el que aquells dies es confirmava a casa nostra. La publicació de les balances fiscals, fins i tot amb uns resultats intencionadament distorsionats, constataven el maltractament històric que el País Valencià sofreix des d’aquells temps llunyans de la Guerra de Successió. Amb certs matisos —diferents actors, objectius i distinta lògica política— la caracterització de l’extractivisme colonial semblava retratar relativament bé el cas valencià.

La tradicional explotació colonial de recursos materials i mà d’obra barata, ha donat pas en el nostre cas, i també parcialment a Amèrica Llatina, a un extractivisme financer caracteritzat per un drenatge permanent de recursos econòmics cap a la metròpolis. La situació colonial persisteix generalment gràcies a l’existència d’una classe burgesa rendista, notablement subordinada als interessos dels centres dominants. El paral·lelisme amb el cas valencià, com veurem a continuació, és cada vegada més evident.

El principal greuge comparatiu, i causa fonamental del drenatge de recursos des del País Valencià, és el sistema de finançament autonòmic. Amb el seu origen en el cost efectiu de prestació de serveis durant el franquisme, el repartiment de fons ha perjudicat sistemàticament els valencians. Ja en el 2002, el finançament per càpita del País Valencià era un 90,7 % respecte de la mitjana espanyola; s'agreujà encara més el 2008 amb un 85,3 %. La situació és tan greu que la mateixa Generalitat Valenciana reconeixia en unes recents declaracions públiques que necessitava 1.800 milions d’euros addicionals tan sols per a poder cobrir les despeses principals de sanitat i ensenyament.

En segon lloc, i com a conseqüència fonamental de l'infrafinançament, la balança fiscal del País Valencià amb l’Estat espanyol és extraordinàriament deficitària. Ací cal, però, fer un necessari incís en les discrepàncies pel que fa als mètodes de càlcul. En les últimes balances fetes públiques pel Ministeri d’Hisenda aquesta passada setmana, el mètode utilitzat minimitza de forma intencionada els desequilibris. Utilitzant el criteri càrrega-benefici amb certes modificacions, inversions radicades a Madrid (museus, teatres, ministeris) són distribuïdes entre tots els ciutadans espanyols en tant que s’entén que tots es beneficien d’aquesta inversió. No obstant això, sembla lògic pensar que aquestes inversions beneficien molt més la capital; la despesa que fan els visitants del Museu del Prado difícilment reverteix en benefici dels valencians. És per això que altres autors han preferit utilitzar altres criteris com el del flux monetari, que comptabilitza estrictament els fluxos financers que s’intercanvien entre estat central i comunitats autònomes. Si ens atenim a aquest darrer criteri, el 2005 el dèficit valencià amb l’Estat espanyol ascendia al 6,40 % del PIB, mentre que, si acceptem el criteri del ministeri, aquest dèficit va ser del 2,03 % del PIB el 2011.

Aquests dos desequilibris, dèficit fiscal i de finançament, són especialment greus si tenim en compte que la renda per càpita del País Valencià és sensiblement inferior a la mitjana espanyola: representa vora el 90 % d’aquesta. Addicionalment, el País Valencià ha sigut repetidament marginat en les inversions directes de l’Estat (4,87 % del total en la mitjana entre 2009-2011) i en el repartiment dels objectius de dèficit (1 % per a CCAA; 5,8 % per a l'Estat). Més encara, les directrius estatals pel que fa a la gestió de la crisi bancària, han alienat la pràctica totalitat del sistema financer valencià, que ara es troba en mans dels grans grups bancaris espanyols i catalans.

L’analogia amb la conclusió de Galeano (el subdesenvolupament com a conseqüència del desenvolupament) sembla, doncs, tan apropiada en el cas del País Valencià com en el d’Amèrica Llatina. El País Valencià és un territori relativament subdesenvolupat que finança altres regions més riques. Igual que Amèrica Llatina, som un territori amb un potencial econòmic important: potencial turístic, industrial, de comunicació amb Europa. Un potencial que s’ha vist limitat per polítiques de subordinació que ben sovint s’han fet amb el vistiplau majoritari de les classes dominants valencianes.

Només ara, quan la situació ja és especialment greu, sembla que hi ha una certa reacció rebel cap a la metròpolis. Els empresaris valencians han començat a demanar explicacions a Madrid i l’opinió pública esdevé cada vegada més conscient del nostre estatus com a colònia. Són petits passos en la bona direcció, que caldria complementar amb accions més contundents. Hi ha ja algunes opcions sobre la taula, com les demandes judicials que es proposaven aquesta mateixa setmana des de Compromís. 

Aconseguir l’alliberament colonial i el respecte institucional que mereixem està només en les nostres mans. Prenem consciència i comencem a treballar.



Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca