Editorial

El món, cap per avall

3/7/2014 Per Nathalie Torres

Escric aquestes línies el mateix dia que s’esdevé l’aniversari de l’accident de la Línia 1 del metro de València. Huit anys ja. Huit anys en què les mateixes víctimes i les seues famílies han hagut de passar un calvari judicial perquè es faça —quina paradoxa!— justícia. La reobertura del cas al gener passat no rescabala els damnificats de la desgràcia, del dolor i de la pèrdua, però mostra obertament la boira que ha envoltat el cas. Des del minut zero, l’opacitat i la manipulació han sigut la tònica predominant en un fet que ha mostrat la cara més pobra de la societat valenciana: mirar cap a un altre costat mentre un centenar llarg de famílies bregaven perquè els escoltàrem. Tant se val que víctimes i familiars (agrupats en l’Asociación de Víctimas del Metro 3 de Julio) s’hagen concentrat cada dia 3 des del 2006 a la plaça de la Mare de Déu de València per a posar en evidència les irregularitats del procés judicial, d’una banda, i denunciar el menyspreu reiterat dels governants valencians, de l’altra.

A pesar de les investigacions dutes a terme per alguns periodistes valencians, no fou fins que Jordi Évole hi dedicà un programa de Salvados en la Sexta (gràcies a la insistència i al treball previ de la productora valenciana Barret Films, 43 morts + 47 ferits = 0 responsables) que començàrem tots plegats a despertar del somni de la ignorància —induïda, però acceptada voluntàriament, al capdavall. En efecte, en la concentració mensual posterior a l’emissió del programa les víctimes i els seus familiars palesaren, amb més intensitat i emotivitat que mai, la solidaritat dels seus conciutadans i el rebuig unànime a la mala fe que, fins al moment, havia predominat en tot allò relacionat amb l’accident de l’estació de Jesús. Possiblement, un dels episodis que més perdurarà en la memòria col·lectiva fou la petició de perdó en directe d’alguns periodistes de Canal 9 a les víctimes en els dies previs a la desconnexió total de la radiotelevisió dels valencians, precisament el mitjà de comunicació que més s’afanyà en aquelles hores funestes a elaborar un relat que poc tenia a veure amb els fets que se succeïren en aquell luctuós 3 de juliol de 2006. Les ordres emanades del Palau de la Generalitat van ser clares: calia fer passar un accident evitable per fortuït amb la finalitat doble de no deslluir la visita del papa Benet XVI a València i, sobretot, d’eludir tota responsabilitat política. Però anys després no pogueren apagar la imatge de Beatriz Garrote (representant de l’associació de víctimes) intentant accedir a les instal·lacions de Burjassot, corrent pels passadissos per arribar a l’estudi i aportant el seu testimoni com una de les moltes veus silenciades en la nostra televisió pública.

En aquest episodi vergonyós emergeixen dues figures certament aberrants: l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, i el president de les Corts valencianes, Juan Cotino. El primer, per la seua negativa reiterada a reunir-se amb les víctimes i els familiars de l’accident. El segon, per les maniobres insistents per silenciar la denúncia tenaç dels damnificats. Pocs valencians deuen quedar ja sense saber que Cotino, més que la segona autoritat del país, és el qui va intentar subornar-los amb llocs de treball. La baixesa moral dels seus actes és de tal magnitud que una no pot més que sorprendre’s quan els veu a les Corts valencianes, la institució on resideix la voluntat del poble valencià. El menyspreu per les nostres institucions, però sobretot per la ciutadania, s’eleva fins a nivells estratosfèrics en el cas de Camps: no s’hi acosta ni per espillera. Per la seua banda, Cotino ha protagonitzat un dels capítols més lamentables de la democràcia valenciana: expulsar la diputada de Compromís Mònica Oltra del ple de les Corts i aconseguir la suspensió temporal de la seua condició de diputada. De vegades, una té la sensació que més que del revés, el món, al País Valencià, està cap per avall.

Hui, 3 de juliol de 2014, les víctimes de l’accident de metro més gran d’Europa es tornaran a concentrar a la plaça de la Mare de Déu de la ciutat de València. Per a homenatjar i recordar els absents i per a reivindicar un procés transparent i veraç que demostre que una desgràcia com la que patiren fa huit anys era evitable.

Hui és un d’aquells dies en què la ciutadania té l’ocasió de manifestar el seu rebuig a una manera d’entendre la política que res té a veure amb les necessitats i els problemes de les persones. Hui és un bon dia per a expressar que la voluntat ciutadana (de saber, de participar, de decidir) és el fonament d’una societat democràtica i avançada.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe 



Tags: política valenciana.



Nathalie Torres

Tags: política valenciana.



Articles de Nathalie Torres

24/9/2015
No és un adéu...

26/6/2015
Valencianisme, prosperitat i democràcia per a un país nou

8/6/2015
El valencianisme progressista: l’empoderament autocentrat

21/4/2015
Cinc anys d’idees per a la societat valenciana del futur

12/3/2015
Masculí plural versus femení singular

20/2/2015
La ‘nova’ política

16/1/2015
¿I la llengua?

5/12/2014
Trencar el silenci

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca