Editorial

El gran repte de la generació Cobi

5/6/2014 Per Nathalie Torres

Molts joves nascuts l'any 1992 han celebrat en aquests dies primaverals la seua graduació universitària. La generació Cobi s'enfronta al seu futur amb moltes incerteses perquè, a pesar que l'alegria envaeix els carrers segons proclama la vicepresidenta del Govern d'Espanya (sic), els ciutadans encara no hem notat els resultats benèfics de les polítiques populars. Ben al contrari, els joves que ara es graduen i tots aquells que voldrien treballar i no troben on, tenen al davant un panorama certament descoratjador.

I tanmateix, sembla que, per fi, ha arribat l'hora de començar a canviar l'statu quo. No com erròniament creu l'establishment pel triomf de les reformes estructurals dutes a terme en els últims anys ―troika mitjançant. Les coses comencen a canviar perquè la ciutadania ja no es priva de demostrar la desafecció envers les elits polítiques i econòmiques. Ni tampoc d'expressar la seua voluntat de participar directament en les preses de decisió. Pareix que fins ací hem arribat.

Entre el descontentament generalitzat, aquests joves de qui parlem mereixen una atenció especial, perquè encarnen tota una època que toca a la fi. Al llarg de la seua vida, els valencians nascuts a principis dels noranta no han conegut un altre partit en el govern valencià que no fóra el Partit Popular, formació hegemònica en totes les institucions valencianes del 1995 ençà. Dènou anys de discurs inalterat amb la terra promesa en l'horitzó d'uns joves que han anat configurant el seu imaginari col·lectiu a base de camps de golf, American's cup, Ciutats de les Arts, Fórmula 1, Terra Mítica i Marina d'Or, ciudad de vacaciones... Un totum revolutum que havia de lluir com el sol i que, en canvi, s'ha fos en negre com l'emissió de les televisions amb què van créixer els nostres joves: RTVV i TV3.

El règim pareix esgotat. O, si més no, això donen a entendre els últims esdeveniments. La desfeta del bipartidisme en les eleccions europees del 25 de maig; l'estrena del valencianisme en les institucions europees; la irrupció potent d'una nova força en el panorama polític; el triomf del sobiranisme a Catalunya i l'abdicació del cap de l'Estat no són només símptomes d'aquest esgotament, sinó evidències d'un canvi imminent. A pesar dels esforços dels dos grans partits per evitar que l'evolució de la societat fructifique en les transformacions que necessita la democràcia per a ser considerada com a tal. Malgré tout!

El moviment ciutadà constituït arran de les manifestacions del 15M del 2011 va arrossegar molts d'aquests joves, que anaven fent-se majors mentre contemplaven perplexos com les majories parlamentàries liquidaven l'estat de benestar alhora que reinstauraven lleis antigues com si foren acabades d'estrenar.

Una bona part de la seua decepció s'ha evidenciat precisament en unes eleccions que han representat un veritable daltabaix en la política valenciana i espanyola. El resultat de la contesa europea sembla haver posat les cartes sobre la taula: la ciutadania sí que està interessada per la política entesa com un procés de presa de decisions conjuntes. I la rebutja de totes totes com a instrument per a obtindre i retindre el poder. La débâcle electoral del Partit Popular valencià amb Fabra al capdavant ―i Rita Barberà de comparsa― és la imatge eloqüent del tancament d'un cicle desesperançador i ruïnós per als valencians.

Per tot això, aquesta generació que va créixer al caliu del Babalà Club i del Súper 3, i que hui està entre els 20 i els 30 anys, té al seu davant un repte apassionant: donar per finalitzada una etapa i encetar-ne una de nova en què es puga assolir la sobirania popular, la plenitud democràtica i el valencianisme institucional.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l'ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe



Tags: cultura democràtica, joventut.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca