Opinió

La irrupció de Podemos en el panorama electoral valencià

5/6/2014 Per Vicent Baydal

La nit electoral de les europees hi hagué certa decepció entre una part dels militants i simpatitzants del valencianisme progressista de Compromís: no feia tant que es parlava del sorpasso al PSOE com a segona força política i ara es passava a una discreta sisena posició, per darrere d’EUPV, UPyD i la revelació de la nit, Podemos. De fet, este darrer partit era el principal causant d’aquella estranya sensació agredolça, composta d’alegria i de frustració... Els resultats eren molt bons, un 8% del vot en unes eleccions gens propícies ―les municipals i autonòmiques ho són molt més― i un eurodiputat valencianista ―una cosa impensable fa no res―, però ¿com podia ser que un partit fundat dos mesos abans de les eleccions haguera superat, com si res, el treball incansable i amb projecció institucional fet per Compromís des de ja fa uns quants anys?

I, encara pitjor, ¿si Podemos es consolida en l’àmbit valencià, ha acabat amb tota possibilitat de Compromís d’arribar a ser la segona força política i poder mostrar les moltes virtuts d’un govern valencianista des de la presidència de la Generalitat? El ben cert, com constata el mapa de la imatge, és que Podemos ha crescut molt més en aquelles poblacions on Compromís ha rebut menys vots, algunes tan poblades com les del Vinalopó i l’Alacantí. Per tant, és de suposar que sense la presència de Podemos, Compromís, en efecte, hauria rebut una part del seu vot. Però també ho haurien fet EUPV i el PSOE, probablement amb major percentatge encara. O molts d’eixos ciutadans, directament, no haurien anat a votar. En tot cas, no té molt de sentit plantejar-se la ucronia. És ja un fet que Podemos ha aparegut en el panorama electoral amb força i la seua evolució en el terreny local la comprovarem en els pròxims mesos.

Sí que m’agradaria, però, fer algunes valoracions sobre el fenomen de la seua aparició. En primer lloc, l’èxit electoral mostra clarament que una part dels ciutadans s’ha sentit representada per Podemos, i això, tenint en compte que el seu missatge és de regeneració, honestedat política i defensa democràtica del benestar general i de la universalitat dels servicis públics, no em pot semblar més que positiu. A més a més, a banda dels seus votants, han mobilitzat també una part important de la ciutadania, especialment jóvens i desencantats amb els partits polítics tradicionals, la qual cosa és, igualment, una bona notícia. En darrer lloc, tenen un gran líder, Pablo Iglesias. Parla bé, és un goig escoltar-lo i sap el que es diu. No debades és un estudiós de la política i, amb un magnífic equip de politòlegs al seu voltant, ha sabut liderar amb èxit un nou projecte polític. A més, sembla ple d’ambició, una ambició dirigida no a l’obtenció de beneficis personals, sinó a la transformació real de la injustícia social. Segurament jo també, si fóra castellà i visquera a Madrid, l’hauria votat.

Ara bé, no ho sóc. Sóc valencià i pretenc viure a València. I una de les principals transformacions necessàries per a millorar el benestar dels valencians no és exclusivament de caràcter econòmic, polític o social, sinó, sobretot, de naturalesa territorial. Es necessita, com l’aigua de maig, un canvi negociat entre el Govern d’Espanya i la Generalitat Valenciana perquè el sistema de finançament autonòmic deixe d’ofegar els valencians, de Vinaròs a Oriola. I això, massa que ho sabem si mirem arrere, no ho aconseguirà cap partit amb el nucli principal de poder a Madrid, per molt federalistes que se’ns presenten i malgrat que hi haja alguns valencianistes de bona voluntat entre les seues bases. Si ho pot aconseguir algú amb condicions mínimament avantatjoses, és un partit valencianista, que no només impulse amb força els valors de la justícia social, sinó també la idea de col·lectivitat valenciana, que, al capdavall, és la que sosté l’actual sistema de gestió pública autonòmica.

No debades Podemos va triar el color morat de la bandera republicana espanyola per al seu logo. Un morat que, com es deia en el decret de 1931, s’hi va afegir com a símbol de Castilla: «una región ilustre, nervio de la nacionalidad, con lo que el emblema de la República, así formado, resume más acertadamente la armonía de una gran España». D’una altra banda, hi ha també dos aspectes que han causat eixa certa sensació de frustració de la qual parlava al principi davant l’èxit electoral de Podemos. Són, en concret, dos percepcions socials: que Podemos siga percebut com un partit més obert i democràtic i que, per afegiment, siga percebut com un partit que fa propostes noves, dirigides a regenerar la política i transformar la desigualtat social. Molta de la gent de l’entorn de Compromís pensa, en canvi, que eixos valors, en terres valencianes, haurien de ser atribuïts principalment al seu partit: d’una banda, s’hi fan esforços molt grans per impulsar l’obertura i la democràcia interna, com pot comprovar qualsevol persona que s’hi acoste a participar, i, d’una altra banda, la majoria de propostes regeneradores i transformadores que planteja Podemos ja fa temps que les proposa Compromís. A això cal afegir, a més a més, que compta amb una experiència organitzativa, de treball polític i de govern en molts llocs, que no ha minvat tots eixos valors, sinó que, ben al contrari, els ha consolidat i ampliat.

És per això que la irrupció de Podemos ha refredat en part les esperances de canvi i de millora social per als valencians dipositades per molts en Compromís. En tot cas, com ha exposat recentment Rodrigo Terrasa, sembla que hem de dir adéu al «votant fan», aquell que sempre votava el mateix partit, i hem de saludar uns votants que es pensen molt més, i sense tantes adhesions apriorístiques, a qui voten i per a què el voten. En este sentit, és de ressenyar que Compromís ha obtingut els seus millors resultats allà on els col·lectius locals són forts i coneguts; a Crevillent, per exemple, s’ha obtingut vora un 11%, una xifra que duplica, i encara més, la mitjana de la província d’Alacant. Això fa pensar que si Compromís es posa les piles en tots els àmbits i resol amb rapidesa i entusiasme els processos de primàries per a triar els candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, encara podria donar moltes sorpreses. Però haurà d’afanyar-se: ja queda menys d’un any i el temps corre molt de pressa.



Tags: política valenciana.



Vicent Baydal

Tags: política valenciana.



Articles de Vicent Baydal

17/4/2015
El país necessari

6/3/2015
El valencianisme de la ciutat de València

9/2/2015
Valencians i catalans, veïns i cosins

28/11/2014
La identitat valenciana del benestar

9/10/2014
El valencianismo debería ser cosa de todos

7/7/2014
L’heterogeneïtat de l’esquerra i del valencianisme

15/5/2014
Malgrat tot, el valencianisme avança

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca