Opinió

L’oportunitat populista

3/6/2014 Per Carlos Villodres

Hem tingut una setmana de reflexions diverses sobre els resultats de les eleccions europees. I entre elles, una llarga llista d'anàlisis i opinions al voltant de la irrupció de Podemos en el mapa polític espanyol i valencià. I no és per a menys: que una opció amb quatre mesos de vida aconseguisca 5 eurodiputats representa un canvi substancial en l'escena política. Però més enllà dels números electorals, també estem vivint un canvi discursiu que fins ara no havia aconseguit el ressò mediàtic que ha aconseguit esta setmana: l'emergència d'un nou eix de competició política, que ja no s'intueix en unes places plenes en jornades de reflexió, sinó que s'articula amb forces polítiques amb ànim de permanència que agreguen i traslladen les demandes de sectors socials que en molts casos se senten exclosos del joc polític.

En la Fundació Nexe ja hem tractat este tema en altres (i reiterades) ocasions. Permeteu-me recordar les reflexions d'Amadeu Mezquida sobre la mort del bipartidisme o el sorgiment d'una consciència generacional; o els meus articles que giraven al voltant d'un nou tauler de joc polític després de les eleccions generals de 2011 o sobre el triomf de l'esquerra que no és d'esquerres que va representar el 15-M.

Permeteu-me també estalviar tecles copiant la conclusió d'eixa reflexió de juliol de 2011:

«Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema.»

D'aquelles places plenes, d'aquella redefinició dels marcs conceptuals, estos resultats. Entremig, evidentment, ha passat el que podia passar: que el joc de l'alternança (higiènica, que li agrada dir a Ximo Puig, o no) s'ha demostrat incapaç de proveir a la ciutadania de mínimes condicions de progrés i benestar, després de 5 anys de dura crisi econòmica i xifres d'atur rècord.

En este context sorgeixen noves opcions que saben llegir i interpretar millor el nou escenari social i que obtenen un alt i inesperat suport electoral en un determinat moment. Va passar amb Compromís en les eleccions valencianes del 2011, i ha passat amb Podemos en estes europees. Ni en un cas ni en l'altre han faltat les acusacions de populisme i demagògia provinents de l'establishment polític, econòmic i mediàtic. I en eixe concepte, el de populisme, m'agradaria detindre'm un poc.

Es tracta d'un concepte molt controvertit que normalment és utilitzat com a pedra contra qualsevol proposta que sorgeix amb voluntat d'aconseguir sumar voluntats ciutadanes i superar repartiments tàcits del pastís polític.

Els teòrics del tema, com el politòleg uruguaià Francisco Panizza, descriuen les condicions en què sorgeixen els moviments populistes. En primer lloc, sorgeixen en una situació de ruptura de l'ordre social i una crisi del sistema polític per a restaurar-lo (que en el nostre cas veiem en la crisi econòmica i el fracàs de l'alternança de Rajoy). En segon lloc, sorgeixen davant l'esgotament de la política tradicional i el descrèdit de les formacions polítiques existents (només cal mirar les xifres del CIS sobre la satisfacció del funcionament de la democràcia). En tercer lloc, Panizza es refereix a canvis en el nivell de l'economia, cultura i societat (ací podríem citar la dualitat laboral, noves eines de comunicació, etc.) i a la presència de líders «populistes» que impulsen formes de representació política fora de les institucions polítiques tradicionals.

Estem en este escenari, i fins al moment, no sembla que el concepte de populisme porte la càrrega despectiva amb què sol ser utilitzat.

Un altre teòric del populisme ―l'argentí Ernesto Laclau― descrivia el populisme com una forma d'articular demandes socials aïllades i inconnexes que no es troben satisfetes pel sistema polític en un determinat moment històric. En el procés d'articulació i connexió de diverses demandes sorgeix un «nosaltres» com a actor polític, que evidentment, s'ha de contraposar a un «ells». Així trobem el paper del populisme com a generador d'identitats polítiques. En este sentit, és important el paper que juga la utilització de conceptes que compten amb el consens generalitzat i poden ser portadors de diferents idees que sense eixos conceptes serien, fins i tot, caracteritzades com a radicals o extremistes. Laclau defineix estos conceptes com a significants buits.

Si estudiem la campanya de Pablo Iglesias, trobarem alguns d'estos conceptes com gent o pàtria, que recorden els moviments populistes d'Amèrica Llatina, tan coneguts i estudiats pels fundadors de Podemos. I davant el «nosaltres», el «ells»: la casta. A això estan jugant els d'Iglesias amb una àmplia cobertura mediàtica i la inestimable col·laboració de Felipe González i companyia, que ben valentament es defineixen com a «casta» envoltats de logos d'entitats financeres.

Fins ací veiem que el populisme no té, a priori, cap consideració negativa. S'entén el populisme com una forma d'articular demandes i generar discurs, més que un projecte polític en si que puga ser jutjat pels seus objectius.

Però compte. La manera en què s'articulen certes demandes, i el discurs que es genera, sí que possibiliten el sorgiment d'un determinat projecte polític.

Per això quan s'acusa formacions enquadrades en el valencianisme polític de ser populistes podríem donar-nos l'enhorabona. Si el valencianisme polític és capaç de liderar la generació d'una nova identitat política, no només estaria definint un nosaltres «poble» davant uns altres (¿lladres?, ¿casta?, ¿establishment?), sinó que estaria definint per primera vegada este concepte en clau valenciana.

La generació d'una identitat política i el sorgiment d'una nova «comunitat imaginada»: valencians i valencianes (i ací entren tant el llaurador de Sueca com el castellanoparlant de Malilla o Alacant) que tenen unes demandes que no es veuen satisfetes pel sistema polític actual i que busquen una alternativa que supere el que està establit per la partitocràcia actual.

Com veiem, després de dècades de statu quo i d'observar com estava tot «atado y bien atado», es percep un nou moment de redefinició d'identitats polítiques. S'ha obert una finestra d'oportunitat que pot ser aprofitada..., o es pot deixar passar i que siga aprofitada per un altre.

Per això crec que, arribats a este punt, el valencianisme ha de ser capaç de participar de forma activa en esta nova definició d'identitats polítiques. Si és capaç d'encapçalar l'articulació de demandes insatisfetes, també podrà definir eixos «significants buits» en termes valencians, i traduir-ho tot plegat en influència política.

Ja no es tracta d'aconseguir millors o pitjors resultats en un determinat terreny de joc, sinó de dibuixar el terreny de joc on jugarà la resta d'actors en els pròxims anys, i de fer-ho en termes propis.

Anant a efectes pràctics, pensem, per exemple, el que ens juguem a partir de les generals del 2015, quan en l'àmbit estatal es redefinisca el marc de convivència i repartiment de recursos. ¿Quin paper jugarem els valencians i les valencianes si tornem a deixar en mans d'altres la definició del «nosaltres» i les demandes que lideren un moviment que aglutine àmplies capes de la societat que se senten abandonades?

O vist des d'un altre punt de vista: ¿Quin paper jugarem si la lluita per un finançament més just no és una causa aïllada sinó una part indestriable d'un projecte polític que busca posar el govern al servei de millorar la qualitat de vida de les persones?

Si des de l'esquerra som capaços de plantejar les reivindicacions en altres termes per a buscar d'esdevindre majoritaris, ¿no es pot fer el mateix des del valencianisme?

Per això comet una gran errada aquell que es pense que el valencianisme pot girar-se d'esquena al que està passant en la societat, i que pot deixar que altres abanderen lluites com la regeneració política o les noves formes de representació i participació. No haurà entés res qui pense que pot revestir de radicalitat democràtica les velles formes de sempre, o maquillar amb paraules dures una política que ignora la lluita pels drets de les persones i no dóna resposta al conflicte que es presenta arreu d'Europa amb l'avanç i les noves dimensions de la desigualtat. Perquè, en definitiva, fent això s'estaria deixant en mans d'altres que generen un «nosaltres» en què els valencians tornem a ser part subordinada.

Fins ací hem parlat d'eines i instruments per a generar discurs i redefinir identitats. Però no oblidem que l'objectiu no pot ser generar un discurs o aconseguir unes determinades quotes d'influència política. Això són mitjans. L'objectiu ha de ser traduir tot això en polítiques que milloren la vida de les persones, en un país més democràtic, amb unes institucions netes, participatives i transparents, amb una economia justa i eficient, amb un territori respectat i, sobretot, un poble amb drets i dignitat.

Si perseguir això és populista, ¿on he d'apuntar-me?



Tags: política valenciana.



Carlos Villodres

Tags: política valenciana.



Articles de Carlos Villodres

11/7/2016
Valencianisme, l’airbag del 26-J

29/12/2015
El ‘fracàs’ d’És el moment

8/6/2015
24-M: més que un canvi, una transformació

4/2/2015
El dubte d’Amparo, entre Podemos i Compromís

8/10/2014
Fabra, l’ànec coix

1/4/2014
El debat que ve: ¿conselleries, vots o influència?

3/2/2014
No totes les primàries són iguals

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca