Opinió

Un valencianisme per a Compromís

3/6/2014 Per Pere Fuset

Siguem honestos. Des de la publicació el 1997 de Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira, el valencianisme no ha rebut cap aportació teòrica i «doctrinal» considerable. I si feu el càlcul, caureu que parlem ja de 17 anys de sequera. Quasi dues dècades en què ―sobra dir-ho― en el món i en la societat valenciana han passat moltes coses. D'esta mancança parlava fa poc Enric Sòria.

Perquè ningú no s’escarote ―almenys en excés―, cal dir que d'aportacions teòriques n'hi ha hagut, i moltes, i ben importants i valuoses. Algunes, per cert, d’autors, que ronden, i fins i tot sovint signen, al caliu d’esta tribuna de la Fundació Nexe. En l’economia, la lingüística, la sociologia, la història…

Parle, però, d’aportacions a allò que podríem denominar el «metavalencianisme» o la definició sobre el propi corpus ideològic. Per entendre’ns, el nacionalisme valencià fa quasi 20 anys que està sense un nou catecisme, i això sobta sobretot quan fins fa no molt amenaçava de convertir-se en un gènere literari.

Esta realitat xoca amb el fet que, efectivament, han passat moltes coses interessants per al moviment valencianista. La més destacable ―per no fer-ho massa llarg― és el fet que el Bloc, després de provar-ho (quasi) tot i sense morir en l’intent, es va trobar, quasi per casualitat, amb el somriure de Compromís i els seus èxits electorals. Centenars de regidors, inclosos tres al cap i casal, sis diputats a les Corts, un al Congrés, un altre de més recent a Brussel·les i les cada dia menys temeràries apostes per un eventual sorpasso al PSOE local, són l’indicatiu de fins a quin punt ha canviat la història.

Però… ¿és verdaderament el discurs valencianista la principal carta electoral de l’emergent coalició? Seria ingenu respondre que sí, o fins i tot pervers per a l’objecte de la reflexió. Tot i que l’arrelada estructura dels nacionalistes valencians és la base imprescindible que ha fet possible el que fins fa uns anys pareixia utòpic, les dades ―i politòlegs té la Fundació Nexe― no pareixen confirmar-ho com el principal atractiu. Les raons, això sí, poden ser moltes i diverses, i s’escapen de l’objectiu de l’article i de la capacitat de l’autor.

¿Què ha passat llavors amb el valencianisme? Per fer-ho ràpid, direm que el nacionalisme valencià, en la praxi, i quasi sense atrevir-se a dir-ho en veu alta, ha acabat per interioritzar que necessita companyia per a un viatge que es preveu, si més no, molt llarg. Dit d’una altra manera, ha apostat per impregnar aquells sectors socials amb els quals li resulta més còmoda la convivència per a tractar de créixer i influir. I no és mala idea, però qualsevol que s’haja llegit un llibre sobre la transició sabrà que tampoc no és nova. Ara caldrà fer-ho millor.

Diria que la pregunta no és, per tant, com de valencianistes són els electors de Compromís, sinó, donada la realitat, com pot aprofitar el valencianisme polític la seua emergència electoral per a fer-la també visiblement social. En definitiva, ¿com pot aprofitar el valencianisme l’oportunitat per a expandir-se socialment? I ja en plata, ¿com fer d’un votant anticorrupció i motivat per la regeneració democràtica, un nou valencianista?

La resposta no és senzilla, però arribats a este punt, potser l'important és fer-se honestament les preguntes correctes. Si ens atrevim a repensar el valencianisme i a teoritzar sobre ell de nou, no menystinguem els historiadors i els filòlegs, però escoltem ―d’una vegada!― els sociòlegs i la seua investigació.

L’enèsim nou valencianisme tindria el repte d’analitzar les realitats per a assumir-les també en la teoria. Cal fer un exercici de maduresa i coherència que el reconcilie amb la praxi i li permeta viure en comunió per a aprofundir i optimitzar els esforços fets que, encara que «només» siga políticament, li han donat fruits i li permetran incidir des de l’acció política.

Parle per exemple d’assumir plenament la valencianitat del castellà, i per tant, compaginar la irrenunciable reivindicació de l’ús social de la llengua pròpia del país amb la prèdica en la llengua ja majoritària de la seua població. El valencianisme és possible i necessari, també en castellà. Per als d’Oriola, i Siete Aguas, Sogorb i Requena, i també els d’Orriols, Malilla o Benalua. 

I parle també de banderes, tant inventades com de qualsevol altra classe, de les quals poc s’haurà de parlar i que hauran de complir l'única funció que ―per absurda que parega― han de complir els símbols. Representar, distingir, cohesionar més la societat valenciana que el mateix valencianisme.

I parle de moltes altres coses. De costums, de maneres de viure, de festes, d’identitat, i fins i tot de mil i una maneres de cuinar l’arròs.

Però sobretot parle de relativitzar les essències i abraçar definitivament una concepció cívica del valencianisme. De ciutadania, del visc i ―en el millor dels casos― treballe ací. De projecte polític col·lectiu, del «som cinc milions» i de problemes compartits com a invitació per a bastir solucions compartides. Del país com a marc de referència col·lectiu en contínua construcció.

Quan el PSPV-PSOE abandonà definitivament el fusterianisme estètic del qual s’havia servit durant anys, va desistir de substituir-lo per cap altre paradigma identitari made in Valencia. Assumí, llavors, la valencianitat com a problema i la identitat com un eix innecessari i fins i tot incòmode. L’amagà i el bandejà i el seu discurs passà a ser un argumentari estàndard sense massa especificitat i amb poca diferència del que es pot executar a Múrcia, Astúries o Lleó.

Superats, en la praxi, els vells paradigmes ―i en la meua opinió ho estan― el valencianisme té l’obligació de garantir que Compromís siga una ferramenta útil, també en la seua visualització. I perquè així siga, s’ha de fer presentable, assequible i còmode als ulls del consumidor. Apte per a les masses.

Perquè potser caldrà aprofitar que el client ha demanat l’entrecot perquè taste les creïlles encara que puguen paréixer la guarnició. Cal esperar una bona digestió, per a explicar la importància del valencianisme polític per a una bona nutrició. 

Assagem les respostes però repetim-nos la pregunta. ¿Com pot el valencianisme aprofitar la seua situació? Qui tinga temps i cap que li done solució.



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Pere Fuset

Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Articles de Pere Fuset

4/12/2014
Somriures vs. esvàstiques

8/10/2014
Tot o res

19/2/2014
Valencià: has de voler-te més

5/3/2013
“Una altra extrema dreta” és possible

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca