Opinió

Malgrat tot, el valencianisme avança

15/5/2014 Per Vicent Baydal

L’espanyolisme avança de manera inexorable. És una sensació que tenim molts valencianistes: polítics que constantment ofrenen noves glòries a Espanya, tancament de mitjans en la nostra llengua, desfeta financera valenciana, nous partits furibundament espanyolistes, atacs contra l’ensenyament en valencià, tractament pseudocolonial des de Madrid, embolcallaments col·lectius amb la bandera espanyola cada volta que hi ha una victòria esportiva, etc. Però és un miratge, no és veritat. Potser l’espanyolisme s’ha fet més agressiu, però, segons constaten les dades sociològiques del CIS, continuem igual que fa vora 20 anys. Com es pot comprovar en la següent gràfica, entre 1996 i 2012 la gent que se sentia més espanyola que valenciana baixà lleugerament del 34% al 31%, la que manifestava una identitat dual –tan valenciana com espanyola– pujà del 53% al 55% i la que se sentia més valenciana que espanyola es mantingué en l’11%.

No cal angoixar-se, doncs: els valencianistes devem ser, com a mínim, els mateixos que fa 18 anys. Fins i tot molts més numèricament, ja que des de 1996 fins a l’actualitat la població valenciana ha passat de 4 a 5 milions d’habitants. Prenent com a base el cens electoral, això són fins a 385.000 ciutadans que declaren sentir-se més valencians que espanyols, una xifra gens menyspreable. Ara bé, l’òptica canvia si girem la mirada cap als nostres veïns balears i catalans. Les seues evolucions identitàries han estat ben diferents: tant a les Illes Balears com a Catalunya les identitats espanyola i dual han baixat més de 13 punts, que són els mateixos que han pujat les identitats autòctones, és a dir, la catalana i la balear (mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca). Així, en 2012 hi havia fins a un 36,2% de balears que avantposaven la identitat pròpia a les altres dos, mentre que a Catalunya, per primera volta documentada, eren majoria els ciutadans que declaraven sentir-se més catalans que espanyols o únicament catalans, fins al 51%.

La comparació amb el cas valencià és feridora des del punt de vista del valencianisme. El sentiment identitari particular a les Balears i Catalunya triplica o quintuplica el dels valencians i, a més a més, l’han fet créixer a un ritme incessant en les dos darreres dècades. Haurem de concloure, doncs, que alguna cosa hem fet malament els nacionalistes valencians al País Valencià o alguna cosa ha fet molt bé el nacionalisme espanyol. Cal pensar, no obstant, que també hi ha hagut una sèrie de factors socioculturals i polítics que han condicionat considerablement eixa evolució dispar. En primer lloc, tenint en compte que ens movem entre uns nacionalismes fortament vehiculats per la qüestió lingüística, el fet que l’ensenyança en valencià no arribe ni al 30% dels alumnes i que l’evolució de la llengua haja estat regressiva, una situació completament inversa a la catalana i la balear, ha constituït un handicap notable per al valencianisme. En segon lloc, la pròpia situació de partida ha marcat la trajectòria posterior: ni catalans ni balears mostraven una identitat pròpia tan baixa com la valenciana a mitjans dels 90, cosa que segurament és una herència de la Transició i del franquisme. En conseqüència, durant diverses dècades els nacionalismes català i balear han pogut accedir a càrrecs polítics, de manera hegemònica o almenys freqüent, tant a nivell municipal com autonòmic. Han tingut una presència institucional constant i han pogut dirigir polítiques públiques, la qual cosa, evidentment, ha influït en el creixement del sentiment identitari propi.

En terres valencianes, en canvi, com deia l’homenot de Sueca, el nacionalisme autòcton no ha estat capaç d’alçar un gat pel rabo. Durant 24 anys de Corts valencianes, de 1983 al 2007, únicament 2 diputats de 534 pertanyeren a un partit declaradament nacionalista valencià (els d’Unitat del Poble Valencià). D’una altra banda, el nombre d’alcaldies del nacionalisme valencià mai no ha superat la trentena. Tot plegat, això ha tendit a amagar el missatge valencianista fins a fer-lo invisible en molts àmbits socials. Tanmateix, tot i les moltes dificultats, en els darrers anys el valencianisme polític ha crescut, tant en els ajuntaments com en les Corts valencianes, les Corts espanyoles i tal vegada, en breu, el Parlament europeu i la mateixa Generalitat valenciana. I ho ha fet, com hem vist, sobre la mateixa base identitària de fa dos dècades. Potser les coses s’han fet millor i potser, també, una part de la societat valenciana ha començat a confiar en l’actual discurs valencianista. Que esta major presència pública i institucional comence a traduir-se, igualment, en un creixement del sentiment identitari valencià dependrà de molts factors, com ara la pròpia capacitat per a continuar fent les coses bé. Caldrà deixar passar el temps per a saber-ho, però mentrestant el ben cert és que, malgrat tot, el valencianisme avança.



Tags: identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca