Premsa

'La ideologia i el País', de Guillem Chismol

14/5/2014
Publicat en País Valencià Segle XXI, 14/5/2014

Dir que aquest País té un problema pot sonar massa quotidià. Aquesta és una societat molt complexa, però té un tret que la cohesiona més del que, en un primer moment, hi puguem pensar. Aquest és un factor propi de tot l'Estat Espanyol i, especialment, preocupant a les nostres terres: el menyspreu per la cultura, pel saber.

Som un País que ha patit molt des de la Transició (per posar una data). On els nostres intel·lectuals han estat vilipendiats des dels mitjans de comunicació i des de qualsevol lloc que el sistema poguera atacar-los. Podríem citar aquells articles de Maria Consuelo Reyna on tindre la categoria “d'intel·lectual” et degradava. Línia, per altra banda, prototípica de la dreta casposa espanyola amb la que (con)vivim. Hereva, aquesta, del pitjor romanticisme anit-il·lustrat i del feixisme de personatges com Millán Astray (“muera la inteligencia”). Aquesta és la realitat que ha marcat la nostra societat als darrers temps.

A més a més, tot allò comportà una por als partits polítics i organitzacions nacionalistes i d'esquerres a la intel·liguèntsia i a la “ideologia” al triomfar la idea que aquesta podia portar a la minorització de l'associació. Així, es va deixar tot el camp de joc lliure a la dreta espanyola i oligàrquica. Dreta que no tenia un discurs coherent, però que sí tenia molt clar què era el que venia: bon clima (la millor terreta del món), turisme/construcció (riquesa) i grans esdeveniments (presència internacional, egolatria).

D'aquesta forma, concloem que necessitem una producció d'ideologia forta, seriosa i organitzada. Si entrem a parlar d'organitzacions de generació de pensament de fons cal parlar de les organitzacions anglosaxones les quals dominen el panorama. La producció d'ideologia a nivell global el controla sense dubtes els think tanks americans i britànics. Bàsicament, els estatunidencs són grans potències que generen molta ideologia. A més, moltes voltes ho fan de forma amagada atorgant-se una pàtina científica per legitimar la seua producció. El seu model es basa en ser independent respecte a l'estat i respecte als partits polítics. Òbviament, tenen lligams conceptuals amb republicans i demòcrates (American Enterprise Institute, republicà; Roosevelt Institution, molt més modern, demòcrata). Tanmateix, allò que no tenen és una dependència de l'estat (com en el cas dels països nòrdics europeus) o dels partits polítics o fundacions (com al cas de l'Estat Espanyol).

Al País Valencià tenim diferents productors d'ideologia i altres que podrien arribar a ser-lo. Passem a estudiar-los. Com ja hem apuntat adés, aquella ideologia dominant (triomfant) a la nostra societat ha estat la del PP. El principal think tank associat a aquesta formació és la FAES (Fundación para el Análisis y Estudios Sociales). FAES és l'organització productora d'ideologia més gran de l'Estat. A més, és la més important si atenem als resultats que té la seua ideologia en el comportament de l'electorat. A l'altra banda del ring del bipartidisme tenim la Fundación IDEAS, cridada a ser l'Alma Mater de la producció política del PSOE. Tanmateix, aquesta no complix uns criteris mínims de qualitat i no pot arribar a la societat (en línia amb la socialdemocràcia a la resta d'Europa). El Partit Comunista té com a referència el FIM (Fundación de Investigaciones Marxistas). Aquest no el podem considerar un think tank, a l'ús del que entenem, per la falta de recursos i la seua poca producció. En quant a les forces netament valencianes tenim la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco impulsada pel Bloc. El problema d'aquest think tank és que li falta un gran recorregut per poder considerar-la una creadora d'ideologia. A dia d'avui, la seua tasca es centra més en l'activisme, strictu senso, que en generar un pensament de fons que atempte frontalment contra la ideologia dominant. Podríem entrar a parlar del paper ideològic que juguen les revistes sindicals o les seues àrees de pensament. Porten massa temps demostrant la seua nul·litat per contestar el pensament dominant més enllà d'eslògans i de plantejar defenses a l'estat del benestar davant els continus atacs de la dreta neoliberal.

A banda d'aquestes, que podrien representar les forces majoritàries al nostre País, tenim altres organitzacions que juguen un paper més distanciat dels partits polítics, però molt important. Al capdavant d'aquestes caldria citar a institucions, que lluny de ser think tanks són, amb tot, uns molts poderosos generadors d'ideologia i amb grans recursos privats, com els centres d'estudis ESADE o IESE.

Eixes són les superestructures des de les quals la dreta, amb tot els seus recursos, va treballant les seues teories i fent-les arribar a la societat. Els quals moltes voltes s'han demostrat més productius que els think tanks lligats a partits, ja que gràcies a la seua “independència” se'ls veu com una mena de productors de veritats més que d'ideologia. Ara, nosaltres en tenim? La resposta salta a la vista: no. L'objectiu no hauria de ser copiar el seu model quelcom similar ja que per diferència de capital és impossible. El que sí hem de pretendre és tindre organitzacions que exercisquen funcions paregudes.

Dos exemples que podrien estar en el camí de la construcció d'una ideologia que poguera generar un pensament alternatiu serien la Fundació Nexe i Valencians pel Canvi. La primera ja porta una sèrie de publicacions. Anàlisis fetes amb calma sobre diferents problemàtiques de la nostra societat. Per poder considerar a aquesta fundació un prototip de think tank caldria que tinguera una tasca més organitzada (un pla de periodicitat de publicacions, grups de treballs, etc.). El seu finançament mitjançant verkamis és una forma nova i, per ara, d'èxit de portar a terme la seua activitat. L'altre projecte, Valencians pel Canvi, ha de decidir què vol ser. Podria ser un think tank, perfectament. Té les persones per poder portar endavant la tasca. Tanmateix, els manca allò que sí posseeix la Fundació Nexe una organització més avançada amb recursos, una seu i capital per publicacions. Òbviament, Valencians pel Canvi, a conseqüència dels membres que té, compta amb altres recursos potents les experiències de col·laboració amb l'editorial PUV on ja han fet diferents publicacions. En qualsevol cas els dos comparteixen una característica que els allunya de poder treballar com think tanks que puguen generar un pensament global i amenaçador per al pensament dominant: els dos agrupen a membres de forma quasi gremial. La Fundació Nexe nous especialistes i Valencians pel Canvi professors d'universitat.

Que l'esquerra nacionalista valenciana haja travessat tot un camí pel desert sense més contingut polític que el “No, no al PP” ha estat una desgràcia. Una desgràcia que ha portat a un govern, tant llarg com la nit, d'aquest partit polític. Massa voltes s'ha anat a remolc del que el PP feia, sense una estratègia clara i diferenciada. Actualment, ja no només tenim la necessitat, sinó, també, la responsabilitat (per allò que puga passar la primavera de l'any 2015), de construir aquests tipus d'espais perquè la pudor del PP a la nostra terra ja és irrespirable. Totes les forces polítiques, sindicals i socials del País han d'estar a l'altura del moment que ens toca viure. Per primera volta en dos dècades les enquestes donen per derrotat al Partit Popular, tot i conservar la majoria relativa. No ens enganyem, s'han derrotat a soles (Gürtel, Calatrava, Brugal… la llista és eterna). La tasca dels que hem estat dissidents durant dècades és construir (imaginar, recordant al Fuster) un altre model productiu i un País ven diferent al del PP.

Ara la societat mobilitzada del País Valencià s'ha de plantejar com vol governar(-se), si es donara el cas. Perquè es done o no es done, cal tindre un pla. Un pla i un programa seriosos. Entendre com està la situació i plantejar solucions de fons. Per a aquesta tasca cal una vegada més quelcom molt bàsic: un programa. Una ideologia (plasmada en un programa no electoral sinó d'acció) que ha de ser construïda entre tothom per responsabilitat, per la responsabilitat que el poble valencià pot atorgar-los. En la construcció d'aquest pensament haurà d'estar implicada tota la societat valenciana que desitge un canvi i especialment, com sempre, els que es dediquen a tasques intel·lectuals. La gent que es dedica a pensar, que han llegit molt i que tenen moltes idees. No mai des d'un punt de vista elitista, però sí des d'un ben clar: per a que arribe el canvi necessitarem el treball de tothom cadascú en la seua especialitat.

A més, una altra cosa bàsica per aquest País és lligar aquesta reflexió necessària a una pràctica tangible. Aquestes persones que es dediquen a generar pensament han de baixar al carrer i constatar les tesis produïdes amb el poble. Del contrari cada volta una cosa i l'altra estaran més lluny. Aquesta forma de treball, aquest recórrer el País, és quelcom que Fuster va fer fins pràcticament el final de la seua vida (des de la dècada de 1960 a la de 1980, com a poc). Cal entendre que si els pensadors del moment van acabar per deixar el carrer és, en bona mesura, per l'estratègia de crispació que es va generar des de Reyna i acòlits. I ara, toca recuperar aquella forma de treballar. Perquè els que sí comproven dia a dia l'acurat de les seues tesis són el PP i FAES. Hem de ser conscients que sense combinar pensament i carrer per part de tothom aquest País no el podrem recuperar mai.

En aquest punt, com en tantes coses, ens podria guiar Vicent Andrés Estellés:

Argumentava cadascun
des d'un principi principal:
nit i dia cal treballar
i perseverar pel país.
Tothom disposa d'un mitjà,
d'una eina, d'una ferramenta:
els notaris, els enginyers,
els metges, els advocats, les
necessàries gents del poble. [...]

El frare ens escoltava en silenci;
va dir les darreres paraules:
«allò cert és que el país creix».

Allò cert és que el país creix.

En conclusió, haurà de ser la societat civil valenciana la que s'organitze. S'ha de crear una xarxa necessària per aquests fins. Les entitats que tenen capacitat per fer-ho hauran de portar el projecte endavant i des d'allò que isca començar a construir ideologia. Una vegada es cree quelcom semblant, que ja seria moltíssim, podrem criticar la seua producció posterior, però existirà. i estarà feta des de fora dels grans nuclis habituals. Aquest País té un retard massa gran en la producció de pensament crític. Endavant, tothom plegat: mans a la feina.



Tags: Fundació Nexe.



Tags: Fundació Nexe.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca