Premsa

'El valor de la constància', de Ramon Aznar i Garcia

12/5/2014
Publicat en Levante, 25/4/2014

La valenciana és l'única comunitat autònoma amb un dret civil propi a la qual se li aplica, des de l'any 1707, el dret civil castellà. Aquesta situació cal atribuir-li-la a Felip d'Anjou, el rei que no va jurar els Furs de València, el monarca que no va voler pactar. Aquell acord inexistent haguera pogut explicitar l'intercanvi dels béns político-constitucionals més preuats: la fidelitat del regne i el respecte del rei. Però no va ser així. Després d'Almansa, l'al·lusió a la infidelitat dels valencians va propiciar un diagnòstic amplament compartit. I és que per a les elits valencianes del moment la decisió d'abolir els Furs fou desproporcionada i discriminatòria.

El comportament del Regne de València durant la Guerra de Successió fou equivalent al d'Aragó, Catalunya i Mallorca. No obstant, els aragonesos van recuperar el seu dret civil als pocs anys; els catalans i mallorquins no el van perdre; mentre que els valencians mai no el tornaren a tindre. Per què? Un consolidat corrent historiogràfic, amb fortes connotacions centralistes, ha volgut explicar aquesta situació a partir del suposat desinterés valencià. Des d'aquesta òptica, el poble valencià seria l'únic responsable de la pèrdua i posterior falta de recuperació d'aquell ordenament jurídic. Ara bé, les recents investigacions desenvolupades en l'àmbit de la història del dret estan demostrant tot el contrari.

Al llarg del segle XVIII, els canonges de la catedral i els regidors de València van enviar a la cort més de deu sol·licituds de restitució del dret civil propi. També Gregori i Joan Antoni Maians o Vicent Branchat van defensar aquella causa. Més tard, durant la crisi constitucional provocada per la invasió napoleònica, Bertomeu Ribelles i Francesc Xavier Borrull van reivindicar el valor de la constitució històrica valenciana, del seu pactisme i de les seues particularitats jurídiques. Cap dels dos va tindre èxit en les seues demandes. Ni la Constitució de Cadis, ni el retorn de l'antic règim van alterar, en res, el greuge comparatiu que patien els valencians.

En consonància amb la renovada hegemonia cultural francesa, el liberalisme decimonònic va imposar, com abans ho havia fet l'absolutisme, una visió centralista de l'Estat. Desapareixien així els darrers vestigis de la normativa foral i es posava en marxa la divisió provincial ―divide et impera―. El xativí Vicent Boix, amb romàntica enyorança, es recordava, en 1855, de les antigues llibertats perdudes. Ell va ser el punt de connexió amb la generació posterior: la de la Renaixença. Teodor Llorente i Constantí Llombart, amb moltes cauteles, posaren en marxa Lo Rat Penat, al caliu del qual fou possible l'eclosió d'un primerenc sentiment regional.

Després de la desfeta de Cuba i en consonància amb els anhels regeneracionistes, el canonge Roc Chabàs publicava, en 1902, el primer estudi modern dedicat al dret foral valencià. Per aquells anys, sorgia també el valencianisme polític i, amb ell, un projecte de constitució estatal (1904), una assemblea regional (1907) i una declaració valencianista (1918). La voluntat de recuperar el dret propi va ser una de les aspiracions d'aquell moviment, minoritari socialment però vigorós en el plànol de la reflexió. Posteriorment, amb la proclamació de la II República, quatre avantprojectes i projectes d'estatut d'autonomia ―Ajuntament de València, CNT, Esquerra Valenciana i Unió Republicana― van reconéixer la competència legislativa valenciana en matèria de dret civil.

Amb la desaparició del Franquisme, la Transició democràtica va coincidir amb les turbulències ideològiques provocades pel neoconservadorisme. En la segona meitat dels setanta, l'ideal emancipador que havien representat líders com Mandela, Luther King o Roncalli cedia el seu espai en favor de l'accent identitari defensat per Khomeini, Reagan, Thatcher o Wojtyla. També a València s'oposaren dues concepcions del nostre ser col·lectiu: la modernitat del país o la tradició del regne. Les contribucions de personatges com Fuster i Albinyana, o Casp i Lizondo adquireixen la seua significació més completa en aquell context global. La Postmodernitat havia fet acte de presència entre el Sénia i el Segura.

Els tres projectes d'estatut (1975, 1976 i 1978), així com el text definitivament promulgat (1982), coincidiren en el reconeixement de la competència legislativa en matèria de dret civil valencià. La reivindicació, que s'havia mantingut viva des de l'endemà de l'abolició dels Furs, semblava acomplida. Però la il·lusió ben prompte es va manifestar il·lusòria: la primera llei dictada en desenvolupament de la competència ―la llei d'arrendaments històrics― va ser immediatament impugnada davant el Tribunal Constitucional per l'advocacia de l'Estat. Uns anys després, la sentència 121/1992 va deixar sense contingut la competència estatutària. La interpretació que s'imposava reduïa el dret civil valencià a les improbables restes jurídiques de tres segles de continuades prohibicions.

La promulgació, en 2006, del vigent estatut d'autonomia no ha aconseguit desbloquejar la situació. I així tres de les quatre lleis aprovades en aplicació de les previsions estatutàries ―règim econòmic matrimonial, custòdia compartida i unions de fet― han estat també impugnades. De moment, s'imposa hegemònica la tesi minimalista. Així les coses, es pot avançar poc. Ara bé, a pesar dels revessos, per què ens hauríem de resignar els valencians?

Durant quatre dècades, una determinada combinació de forces polítiques ha propiciat el vigent equilibri constitucional. No obstant, a l'horitzó sembla albirar-se una Segona Transició, la qual pot resultar una ocasió òptima per tal de superar les carències actuals. Una democràcia de més qualitat en termes de pluralisme, ètica i transparència és reclamada amb insistència creixent. Des d'aquestes coordenades, la Constitució Espanyola hauria d'esdevindre un instrument reparador, que contribuïra imaginativament a sanar les ferides del passat i encarar el futur amb intel·ligència. La superació dels vells esquemes de Realpolitik, amb la seua càrrega violenta i de tacticisme cínic, s'imposa. No solament la força és mereixedora de respecte; també ho és la fragilitat. Precisament per això, seria bo que la Constitució fóra percebuda com un espai d'interpretació empàtica de les reivindicacions dels qui es caracteritzen per la seua fràgil singularitat, com ara, nosaltres els valencians.



Tags: foralisme.



Tags: foralisme.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca