Editorial

El defecte de parlar valencià

12/5/2014 Per Nathalie Torres

Quan l’exconseller Font de Mora regnava a Campanar, la comunitat educativa es feia creus dia sí dia també. Que si la vista de les criatures en perill per culpa dels ordinadors de Zapatero; que si el xinés mandarí que havien d’aprendre els escolars valencians, perquè en un tres i no res seria la interlingua del món planetari i els nostres xiquets serien els primers a parlar la llengua de Confuci; que si l’Educació per a la Ciutadania en anglés, perquè a visió cosmopolita no em guanya ni el Tirant lo Blanch... El regne de taifes de Font de Mora (2004-2011) va arribar a projectar una ombra tan allargada sobre l’ensenyament que docents, pares i criatures van viure huit anys amb l’ai al cor. El final de la festa del seu període com a conseller d’Educació fou una manifestació multitudinària que omplí els carrers de la Ciutat de València en contra del seu model educatiu plurilingüe, a raó d’un terç per al valencià; un terç per al castellà i un màxim del 33% per a l’anglés, en un hipotètic repartiment d’assignatures entre les tres possibles llengües vehiculars.

Vist amb perspectiva, el conseller forense sembla ara un d’aquells còmics que comencen a trencar la mà en Paramount Comedy abans de fer el salt a la pantalla gran. Perquè la seua successora en el càrrec ha reduït la política educativa del vila-realenc a una broma innocent. Ah, quins temps aquells en què Font de Mora ens animava a convocar-hi manifestacions! ―deuen pensar ara fins i tot els sancionats per posar-lo cap per avall com a Felip V. En efecte, l’arribada de l’exalcaldessa de Torrent, María José Català, a la Conselleria d’Educació ha provocat tal quantitat de terrabastalls en l’escola pública i el món de la romanística que, cada vegada que agafa el bolígraf per a signar una ordre, els mestres i els filòlegs es posen a tremolar.

Quan María José Català Verdet (Torrent, 1981) aconseguí la primera majoria absoluta per al PP a Torrent (feu tradicionalment socialista), els dirigents populars li posaren la catifa roja per a una carrera política meteòrica que ha conegut ja tres dels quatre escenaris possibles: l’alcaldia d’una gran ciutat (2007-2011), el Congrés dels Diputats (2008) i les Corts valencianes (2011-). En la campanya electoral que la duria al palau de Benicarló, la que pareixia una de les cares més amables de la dreta autòctona, féu una declaració que esdevindria, poc després, el fonament de la seua política educativa i lingüística. La torrentina es va disculpar en un míting per parlar valencià, al qual se’n passava espontàniament perquè «es mi lengua materna y tengo ese defecto».

Els defectes cal eliminar-los de soca-rel si no volem que es manifesten sobtadament, i la consellera Català ha anat per feina: fent desaparéixer 155 línies en valencià del mapa escolar evitarem que en el futur les criatures hagen de demanar disculpes per parlar valencià! Amb l’etiqueta arranjament escolar, la Conselleria d’Educació ha obert el termini d’admissió de matrícula alhora que elimina unitats i línies en valencià per al curs 2014-2015, en una vulneració flagrant de dos drets fonamentals dels ciutadans: el que tenen les famílies a escollir programa educatiu per als seus fills i el que tenim els valencians a rebre l’ensenyament en i del valencià (art. 6.2, Llei 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de l’Estatut d’Autonomia).

La reacció de la comunitat educativa a la destrucció massiva ha sigut contundent: les concentracions i pernoctacions als mateixos centres escolars; les caminades en defensa de l’escola pública i en valencià i el recurs contenciós administratiu presentat per Escola Valenciana al TSJCV en què demana la suspensió cautelar de la mesura són bones mostres de l’oposició generalitzada. Pel que fa al recurs d’Escola Valenciana, en el supòsit que la sentència hi fóra favorable, la Conselleria tindria l’obligació de tornar a posar en marxa el procés d’admissió de matrícula en vora 100 localitats valencianes. Un despropòsit més en el prolífic currículum judicial de les institucions valencianes governades pel Partit Popular.

Mentre la justícia discerneix la legalitat de la mesura, la gota malaia de l’autoodi va fent forat: com a representant pública, les disculpes de la consellera per la seua tara lingüística no són gens edificants. Ben al contrari, fan més contundents encara les postures d’aquells que s’escuden en un folklorisme ranci i carrincló per a no mostrar obertament el seu castellanisme assetjant i uniformista.

Un 0 per a María José Català Verdet, consellera valenciana d’Educació, per anar en la direcció contrària a la demanda social d’una escola pública en valencià, de qualitat i integradora. I un 10 per a María José Català Verdet, deixebla del ministre espanyol del ram, que va sintetitzar la política educativa pel Govern d’Espanya ―inspirada per la FAES per als territoris amb llengua pròpia― amb aquelles declaracions tan explícites en què afirmava la voluntat «de españolizar a los alumnos catalanes».

Les propostes lingüicides de Font de Mora i les accions efectives de la seua companya de partit pareixen formar part d’una cursa de barbaritats ―a vore qui guanya!― en què la comparança irònica passa de ser un recurs literari a esdevindre una mesura higiènica que ens ajuda a sobreposar-nos de tanta canallada.

Esperem que al maig de 2015 la ciutadania valenciana expresse amb contundència que ja en té prou. ¿O és que no en tenim ja prou?

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe



Tags: política valenciana, política lingüística.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca