Opinió

La prova de foc seran les europees

8/5/2014 Per Amadeu Mezquida

El 25 de maig seran les eleccions al Parlament Europeu. Normalment les eleccions europees passen sense pena ni glòria, són considerades tant pels partits polítics com per la ciutadania unes eleccions de segon ordre. L’abstenció sempre és més alta i la despesa i l’esforç que fan els partits en la campanya electoral és inferior a les que dediquen a municipals, autonòmiques o generals. Europa és un àmbit que fins ara havia quedat llunyà. Fins ara, dic. Perquè des de la darrera contesa electoral el 2009, moltes coses han canviat respecte a la percepció del pes que té la Unió Europea en les decisions que ens afecten en el dia a dia com a ciutadans.

Europa ha passat de ser eixe àmbit en el qual la gent no sabia ben bé què es feia i per a què servia a ser l’origen de tots els mals, el lloc d’on vénen totes les directrius i polítiques que han fet caure el benestar, la riquesa i la qualitat de vida dels ciutadans del sud d’Europa a nivells que sols els més majors recorden. Tot això personificat en «la Merkel» i «la Troika», la malvada deessa euro-alemanya i la seua satànica trinitat que han esdevingut l’assot del ciutadà del carrer i les classes mitjanes en uns territoris ―com el valencià o l’espanyol― on les taxes d’atur baten rècords a escala planetària i els impostos que es paguen van, en primer lloc, a retornar els interessos d’un deute que ha venido y nadie sabe como ha sido.

Els grans partits, com és habitual, enfoquen aquesta nova contesa electoral sense actuar d'acord amb el «nou estat de coses», així doncs opten ―com sempre― per campanyes de baixa intensitat, candidats a jubilar sense cap atractiu ni carisma i un discurs buit de contingut centrat en el discurs de la por i el «i tu més» (com ja feien fa 5 anys).

La prova de foc del bipartidisme

Però, malgrat que els grans partits vulguen donar aquesta aparença de normalitat i es dediquen a fer crides a votar o PP o PSOE «porque son los que están preparados para gobernar» (Ramón Jáuregui número dos del PSOE al Parlament Europeu), la intenció de la ciutadania sembla que va per uns altres camins. Ens ho diuen els successius baròmetres del CIS i ho analitzen també alguns blogs i experts diversos: aquestes europees podrien acabar sent la tomba del bipartidisme. Un bipartidisme que, com ja vaig anunciar fa poc més d’un any en aquesta mateixa tribuna, està tocat de mort, no perquè PP i PSOE vagen a desaparèixer en els confins de les enquestes electorals sinó perquè el model camina decididament cap al pluripartidisme i perquè els partits emergents vénen amb la reforma del sistema electoral davall del braç.

¿Però en què es basen per a dir que les europees poden ser la tomba ―o el tomb― del bipartidisme? En la intenció ciutadana. O dit d’una altra manera: la intenció directa de vot. La intenció directa de vot per als dos grans partits no ha deixat de caure en els baròmetres del CIS des del 2012. Això significa que, abans de cuinar les dades, quan al ciutadà se li pregunta directament a quina formació política votarà, cada vegada menys gent contesta: PP o PSOE. Això no evita que puga existir una gran bossa de vot ocult, gent que en ser preguntada s’avergonyeix de dir què votarà i opta per dir que no ho sap o que no anirà a votar. En qualsevol cas la gràfica és demolidora:

Font: CIS

En el cas del PP, la caiguda és realment espectacular, d’un 30% d’intenció directa de vot cau a un 10% en dos anys. Amb una davallada tan forta i uns resultats com aquests, la incertesa es dispara de cara a les eleccions del dia 25.

Unes eleccions que propicien la sorpresa

A diferència del que podria semblar, el vot directe que fuig del PP i del PSOE no cau en mans dels partits tradicionals minoritaris ―almenys, no tot―, sinó que se'n va a un espai que podríem catalogar de «vot orfe», que seria el resultat de sumar l’abstenció, els vots en blanc i nuls i la gent que respon que no sap a qui votar.

Si comparem l’evolució en les enquestes del CIS de la intenció de vot a PP i PSOE i la del vot orfe ens adonarem del grau d’incertesa a què està sotmés el panorama polític espanyol.

Font: CIS

Amb una «orfandat de vot» que aplega al 54 % i un vot fidel al bipartidisme sota mínims, el marge per a una possible sorpresa electoral és molt gran pel possible creixement d’opcions alternatives que les enquestes no contemplen o que infrarepresenten (no debades assistim a una explosió de formacions noves que pretenen pescar part d’eixe vot orfe: VOX, Ciudadanos, Podemos, RED...).

Cal, a més a més, tindre en compte que, a diferència del que passa amb el sistema electoral per al cas espanyol o valencià, el sistema electoral a les eleccions europees ofereix elements que reforcen que aquesta sorpresa siga encara més possible. Parlem per a Europa d’un sistema proporcional, de circumscripció única i sense barrera legal electoral, és a dir, un sistema que desincentiva el vot útil i que no té efectes majoritaris en la traducció dels vots a escons.

La prova de foc de l’esquerra

Les dades ens diuen que el gruix de votants orfes s’aglutina ideològicament al voltant del centre ideològic. Seria per tant lògic pensar que són els partits més moderats els que tenen més possibilitats de fer forat en eixe espai. No obstant això, si ens centrem ja en el País Valencià, podem veure com el desgast del bipartidisme està beneficiant sobretot l’esquerra. El 2007 (abans de la crisi) l’esquerra, agrupada sota el paraigua del primer Compromís (Compromís pel País Valencià) obtenia un 8% dels vots; el 2011 Esquerra Unida i la coalició Compromís obtenien ―presentant-se per separat― un 13,4% dels vots; hui les enquestes parlen d’un 27% que s’emportarien aquestes dues formacions.

Font: Arxiu Històric Electoral / Cadena Ser

En el conjunt de l’Estat espanyol es podria donar un efecte similar donat que IU està a l’alça; sols caldria que alguna o algunes formacions foren capaces d’arreplegar eixe vot orfe i escorar-lo cap a l’esquerra. ¿Podrà l’esquerra arrossegar una part substancial d’eixe vot orfe? ¿De què depén? A falta d’estudis que ho corroboren ja fa temps que sembla evident que ha aparegut un nou eix més enllà de l’eix esquerra-dreta en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania: l’eix del sistema-antisistema, dalt-baix o manteniment de l’statu quo-regeneració. En aquest eix l’esquerra alternativa sap moure’s millor que la dreta alternativa, sobretot per la seua presència en la societat civil i al carrer i també perquè ha estat capaç de generar un discurs proper a les necessitats i expectatives de la ciutadania més afectada per la crisi.

En aquest sentit es pot extraure també una lectura interessant de tot plegat: el mite de la unitat de l’esquerra seria fals. Les dades demostren el contrari. L’esquerra tradicional (IU-EU) no es veu perjudicada per la irrupció de partits de l’esquerra transformadora (tampoc les enquestes de les europees parlen en aquesta direcció), més aviat creix, com també creix l’espai de l’esquerra transformadora.

En resum, i si haguérem de posar-ho en titulars:

  • El bipartidisme se la juga en unes europees d’incertesa màxima que poden suposar un precedent per al 2015.

  • Més de la meitat del cens electoral espanyol està «en l’aire».

  • La situació pot beneficiar a una esquerra millor connectada amb el carrer que no necessitaria unir-se per a créixer sinó tot el contrari.

La prova de foc, el 25 de maig.



Tags: política valenciana, cultura democràtica.



Amadeu Mezquida

Tags: política valenciana, cultura democràtica.



Articles de Amadeu Mezquida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

25/11/2015
‘El valencianisme enfront d’Espanya’, #Demos8

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca