Opinió

¿Valencianista, tu?

31/3/2014 Per Vicent Baydal

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se «valencianista» era mal vist dins del nacionalisme valencià: «¿Valencianista, tu? ¿Del Blavència Club de Futbol?», et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del «valencianisme» a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordres de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: «amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia».

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al «moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura», tal com acaba de definir «valencianisme» el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa 15 anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caràcter ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada.

El mateix passa amb la paraula «nacionalisme», que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, «ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas», mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: «ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent». Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el «valencianisme» fins a les darreres conseqüències: en el món en què vivim tindre un Estat propi seria la millor manera de «reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura».

Per això, quan em pregunten si sóc «valencianista» responc que «sí, i ben orgullós». Per això, quan em pregunten si sóc «nacionalista valencià» responc que «sí, i ben orgullós». Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit «valencianistes», però en realitat no ho eren. 



Tags: identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca