Opinió

Valencià: has de voler-te més

19/2/2014 Per Pere Fuset

Hi ha en el panorama polític, social i econòmic valencià un mal que no acostuma a ocupar massa línies de reflexió i que —m'atreviria a dir— és encara pitjor que la corrupció, el balafiament, el dèficit, la baixa qualitat democràtica, la desvertebració... i tot el llarg etcètera de mals de diversa índole i intensitat que patim com a societat.

Una tragèdia realimentada per les adés esmentades i que és, al seu torn, una important arrel per a totes: la nostra greu manca d'autoestima col·lectiva.

Valencians i valencianes no ens estimem. O si ho preferiu, ens estimem ben poc. Potser, això sí, en determinats moments hem confós l'egolatria amb l'autoestima, i així un cert regionalisme panxacontent l'ha convertit en un atractiu —i efectiu— discurs polític, que, fins a temps ben recents, ha comptat amb la complicitat de bona part de les masses.

Així, per posar un cas gràfic, com si es tractara d'una plantilla, en la desapareguda televisió pública valenciana, hem pogut assistir de manera reiterada a la inauguració del "no sé què més gran d'Europa", i hem contemplat embadalits el "no sé què més" que ens convertia en l'enveja dels altres. Ara, després del somni, quan el fum és no més que això, ens adonem que voler-se, estimar-se, era, però, una altra cosa.

I això és greu. Molt greu. ¿Quin sentit té lluitar per alguna cosa per la qual penses que no paga la pena fer esforços? ¿Qui dedica el seu temps a tractar de canviar alguna cosa si manté la percepció de ser immutable, inaccessible, i —encara pitjor— indesitjable?

S'acostuma a dir que tot allò que no forma part de la solució és part del problema. I en eixe sentit el valencianisme té el repte i l'obligació de ser el motor que redrece la societat valenciana cap a unes coordenades de major prosperitat amb un full de ruta en què l'autoestima col·lectiva ha de ser el punt de partida.

¿Ho ha fet? ¿Ho fa? ¿Ho fem? Permeteu-me que mostre un cert escepticisme. És cert que la radiografia del valencianisme dista ja prou de la caricatura d'aquell moviment minoritari emmirallat en un Nord idíl·lic que contrastava amb la crua realitat valenciana del seu entorn. Però potser encara estem massa lluny del que hauria de fer qui vol ser motor d'un poble. Irradiar autoestima i transmetre confiança en un mateix és imprescindible perquè algun dia mirar-se a l'espill siga alguna cosa més que suportable.

Ho apuntava, ja fa uns quants anys, el sociòleg Rafael Castelló. Al caliu de la seua imprescindible tesi doctoral, entre altres coses, comparava les actituds dels nacionalismes català i valencià. Pel que fa a la confiança en les possibilitats d'un mateix, parlant en termes de societats, els nacionalistes valencians no eren, precisament "la alegría de la huerta".

Pareix que mai ens ho hem acabat de creure del tot. Que allò del "Yes, We Can" dels nostres temps, fa poc no valia ni com a eslògan. I potser també per això —i és que, quan passa, s'olora a quilòmetres— bona part de la societat valenciana preferia comprar alegries en altres mercadets populars, malgrat que no foren més que fum de colors.

Ara que la casa vella fa tota la pinta d'enfonsar-se, no n'hi haurà prou amb observar com cauen els murs. Caldrà afrontar-ho sense massa rancúnies socials i sumar als discursos crítics —megacrítics, si cal— amples dosis de missatges alternativament positius i engrescadors. Recórrer a allò que es diu comunicació aspiracional, i construir una il·lusió que precisament faça això: encoratjar.

Necessitem que la pròxima vegada que el valencianisme mire a la cara de la seua societat li diga de forma nítida i clara: "Has de voler-te més. En tens molts motius". I per a fer-ho, haurem de començar a creure-ho.



Tags: identitat valenciana.



Pere Fuset

Tags: identitat valenciana.



Articles de Pere Fuset

4/12/2014
Somriures vs. esvàstiques

8/10/2014
Tot o res

3/6/2014
Un valencianisme per a Compromís

5/3/2013
“Una altra extrema dreta” és possible

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca