Editorial

De tant que et vull, et trac un ull!

3/2/2014 Per Nathalie Torres

M’agradaria dedicar les següents línies a donar les gràcies als companys d’associació per renovar-nos la confiança. M’agradaria parlar dels projectes que esperem dur a bon port en l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe els dos anys vinents. M’agradaria, en definitiva, expressar agraïment –d’una banda– i contagiar il·lusió –de l’altra–, però la realitat s’imposa amb tan poca gràcia que no hi ha més remei que fer-hi front i mostrar-la tal com és: estantissa.

La introducció ve a compte de l’aprovació en el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) del Diccionari normatiu valencià (DNV). La institució lingüística que creà la Generalitat el 1998 a instàncies del president del Consell, Eduardo Zaplana, acaba de rebre, per via extraoficial, la comunicació de la seua sentència de mort. El botxí in pectore, l’honorable paranyer, considera que fins ací ha arribat la institució lingüística, que el 31 de gener gosà aprovar el treball lexicogràfic: 93.349 entrades que van en contra dels senyals (sic) d’identitat dels valencians –en opinió solvent del conseller de Governació!

La història de l’AVL –institució estatutària i, per tant, constitutiva de l’autogovern dels valencians– és, certament, una història lamentable. I ho és des del mateix moment en què fou engendrada, perquè ni tan sols en la gestació de la criatura, la pobra comptà amb l’estima dels progenitors, que la feren aparentment per conveniència, però assistits, realment, per una altra motivació: l’aprofundiment en la dialectalització del valencià; la castellanització absoluta subsegüent i la desaparició total en última instància de la llengua que tant proclamen estimar però que, sorprenentment, no solen parlar quasi mai.

En els somnis induïts d’Eduardo Zaplana, l’AVL acabaria amb la batalla de la llengua, per això la llei de creació li atorgava l’autoritat institucional per a decidir què era valencià i què no. Però per damunt de tot, apartava del poble valencià l’ombra allargada i invasora de l’Institut d’Estudis Catalans, materialitzada en l’Institut Interuniversiari de Filologia Valenciana, que quedava, d’aquesta manera, inhabilitat per a exercir oficialment la tasca normativitzadora –on s’ha vist que la universitat tinga res a dir sobre normativa lingüística!

Tanmateix, la idea de dotar-la de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia orgànica, funcional i pressupostària ha resultat ser una boutade, perquè a punt de fer la majoria d’edat, amb tanta llibertat i tanta independència, els ha eixit el tir per la culata (a pesar de l’avortament perpetrat per Font de Mora en 2004 a raó precisament d’un dictamen sobre el nom de la llengua). I com ha esdevingut amb altres criatures gestades i nascudes al caliu del pensament neo (-liberal, -conservador, -blavero, -nacionalcatòlic...), els acèrrims defensors de les essències pàtries (llegiu Castellano i Bellver) donen per liquidada la tasca acadèmica perquè les posa en perill abocant-les al precipici catalanista –res a veure, en absolut, amb la pronosticada davallada a l’infern del règim que patim des de fa ben bé dues dècades. Els dirigents populars tenen clar que si l’AVL ja no serveix per als seus propòsits, ja no serveix per a res, i no senten el mínim pudor en afirmar que l’equiparació entre valencià i català del DNV és motiu justificat per a fer-la desaparéixer: si «no es capaz de hacer aquello para lo que ha sido creada, pierde su razón de ser», ha manifestat el secretari dels populars valencians en perfecte valencià.

Les intrusions i les amenaces a les nostres senyes d’identitat són xarrameca en boca dels populars. L’acadèmia que crearen no ha fet més que afirmar en el Diccionari normatiu valencià el que la romanística ha repetit fins a l’extenuació: que valencià i català són la mateixa llengua. Res que no sabérem ja. Com tampoc no és cap novetat la reedició del fantasma català; només que en aquesta ocasió els hi va la vida. La vertadera innovació seria ignorar per complet tanta barbaritat i començar a parlar, ara sí, de llengua. La pregunta, aleshores, seria: calia un (altre) diccionari valencià tenint com tenim tants –i tan bons– treballs lexicogràfics a l’abast?

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe



Tags: política valenciana.



Nathalie Torres

Tags: política valenciana.



Articles de Nathalie Torres

24/9/2015
No és un adéu...

26/6/2015
Valencianisme, prosperitat i democràcia per a un país nou

8/6/2015
El valencianisme progressista: l’empoderament autocentrat

21/4/2015
Cinc anys d’idees per a la societat valenciana del futur

12/3/2015
Masculí plural versus femení singular

20/2/2015
La ‘nova’ política

16/1/2015
¿I la llengua?

5/12/2014
Trencar el silenci

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca