Opinió

Non plus ultra

11/1/2014 Per Amadeu Mezquida

Quan la constitució d’un estat es converteix en arma llancívola dels uns contra els altres dia sí i dia també significa que aquesta constitució ja no és útil a la convivència. Resulta curiós de veure com els mateixos que el 1978 es van mostrar tebis en la defensa de la Carta Magna –dels diputats d’Alianza Popular, 9 van votar a favor, 2 es van abstindre i 5 votaren en contra en el debat de la Constitució al Congrés dels Diputats– ara es parapeten al seu darrere i l’utilitzen d’escut o d’espasa depenent de l’adversari tinguen enfront o del sentit en què bufe el vent.

Se’ls omple la boca de «consensos», als senyors del Partido Popular. Els consensos de la Transició, bàsicament. Consensos passats, és clar. Aquells a què es va arribar amb un exèrcit feixista fent de gos guardià, apuntant al clatell dels demòcrates reformistes. La Transició exemplar. «Llibertat i amnistia» clamaven als carrers de tota Espanya, i això hi va haver finalment: amnistia per a ells. Mentrestant, encara es permeten el luxe de no condemnar el franquisme i d’acusar de «reobrir ferides» als de la memòria històrica. És clar, a ells la Transició sols els va deixar unes arrapades als genolls que es curaren ben prompte. I ara, 35 anys després jo em pregunte: dels ministres actuals, ¿qui no haguera sigut ministre també amb Franco? O dit d’una altra manera, si tornàrem a la dictadura, ¿qui governaria a Espanya? Ells, governarien ells. Els mateixos.

La història d’Espanya té propietaris. Des de don Pelayo al generalísimo, passant pels reis catòlics, Ferran VI, Cánovas i Primo de Rivera. La història d’Espanya és un relat segrestat pel conservadorisme més reaccionari. El nacionalisme espanyol és, en essència, un conglomerat de dates, noms i fites en què els de sempre han aconseguit imposar-se a la resta. La noblesa, el clergat, la corona, la burgesia acastellanada, l’exèrcit: Espanya. No debades les dues repúbliques espanyoles van ser possibles en tant que van ser instigades des de baix i van durar un sospir.

L’espanyolisme no entén massa de consensos. Per això quan apel·len als consensos de la Transició democràtica s'ha d'entendre de què parlen: no estan disposats a fer ni un pas més enllà. Amb la Constitució del 78 ells han cedit –més que mai– davant allò que ells anomenen l’anti-Espanya. Descentralització política i administrativa, drets civils, llibertat de premsa, estatut dels treballadors..., democràcia. Apel·len als consensos passats com a advertència, fan les polítiques que ara estan fent com a amenaça. Ens recorden constantment qui són, amb la llei de l’avortament, amb la LOMQE, amb la llei de seguretat ciutadana, amb la reforma de l’administració local, amb la bandera de la recentralització que ara enarboren. Ens ho estan dient: «Non plus ultra», ni un pas més enllà.

Però precisament en el seu èxit, troben aquests senyors la seua condemna. Ara resulta més evident i tot que l’Espanya que ells defensen no és l’Espanya que és, no és l’Espanya real. No ho ha estat mai en realitat. És el que passa quan construeixes un projecte basant-te en l’eliminació d’una part dels qui, se suposa, formen part del projecte; que tard o d’hora el projecte esdevé inviable. Amb la Constitució del 78, els guardians d’Espanya van obrir massa portes, en són conscients. Ara el fill de l’obrer té carrera universitària, els espanyols per «justo derecho de conquista» tenen unes institucions d’autogovern per a protegir i potenciar, unes llengües per a salvar, ara l’exèrcit té les mans lligades per una Unió Europea que no entén del «legítimo derecho a defender la indisoluble unidad de España por la vía de las armas». Ells ho saben i per això s‘autoafirmen, tensen la corda i l’estiren cap al seu corral. Perquè són més febles que mai, perquè els vells consensos ja no serveixen a les majories i ells temen què els oferiran els nous. Depén de nosaltres, de tots aquells que no ens identifiquem amb el seu projecte reaccionari, oferir respostes i bastir les bases necessàries sobre les quals es puguen aixecar els nous consensos, consensos que haurem de recolzar en la força de les majories ciutadanes, les que ja existeixen i les que haurem de crear, perquè a ells ni els tindrem en el consens, ni ens fa especial goig que hi siguen. Amb ells, el consens és impossible i qualsevol aposta per l’avanç és contestada amb la mateixa màxima: Non plus ultra.

Amadeu Mezquida
amadeumezquida.wordpress.com/



Tags: cultura democràtica, política espanyola.



Amadeu Mezquida

Tags: cultura democràtica, política espanyola.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca