Opinió

El meu ajuntament no es tanca!

9/12/2013 Per Amadeu Mezquida

Els dies 13 i 14 de desembre en la XXIII Universitat del Tirant parlarem de l’administració local i la seua reforma. L’administració local espanyola ha estat objecte de debat en el món acadèmic durant dècades. Concretament, des de l’entrada a la Unió Europea, on es dóna prioritat al principi de subsidiarietat, s’ha anat conformant la idea que calia acostar la política a la ciutadania i que l’àmbit municipal oferia, a l’Estat espanyol, unes potencialitats que estaven sent desaprofitades per la mateixa configuració del sistema polític i administratiu.

Per una banda, el sistema de comunitats autònomes situa Espanya a prop dels models d’estat federal més desenvolupats del món pel que fa a la descentralització política i administrativa regional. Per altra banda, eixa descentralització no ha transcendit a l’àmbit local, i ha fet que Espanya siga un dels estats europeus i del primer món amb menys autonomia local (taula 1).

Taula 1. Pes relatiu dels diferents nivells de govern (% sobre el total).


Font: elaborat per Maria Teresa Vilalta a partir de Bosch-Espasa (2006).

A més, cal tindre en compte que, quan parlem a Espanya d’administració local no ens referim exclusivament a ajuntaments. Les diputacions provincials, els cabildos insulars, les comarques, les mancomunitats i les àrees metropolitanes formen tots part també de l’administració local. Destaca la diputació provincial, una institució decimonònica que exerceix àmplies competències relacionades amb la gestió local, entre elles la d’oferir suport jurídic, tècnic i econòmic als ajuntaments. En el 13% de competències que indica la taula, per tant, cal considerar que una part important fa referència a les diputacions.

És necessari mencionar també que, tot i que els ajuntaments tenen per llei ben delimitades les seues competències, sovint l’ajuntament ha acabat assumint la prestació de serveis que eren desatesos per altres instàncies administratives. Així en l’àmbit municipal s'exerceixen competències que serien legalment impròpies dels ajuntaments.

Per a la prestació d'aquests serveis, en no poques ocasions, els ajuntaments han demanat a les administracions competents els recursos necessaris per a la seua prestació. I és que la realitat de l’administració municipal és i ha estat sempre la de l’infrafinançament. La despesa total de l’administració local excedeix els ingressos totals. A més, si ho comparem amb les altres administracions de l’Estat, observarem que, en realitat, ens trobem davant un cas de mala distribució dels recursos (taula 2).

Taula 2. Distribució ingressos impositius i despesa pública per nivells de govern. Percentatge sobre el total. Pressupost 2003.


Font: Informe econòmic financer PGE 2003, Pressupostos CCAA 2003, Pressupostos CCLL 2003. Ministeri d’Economia i Hisenda.

Tot açò va lligat a altres problemes que arrossega l’administració local, com són l’inframunicipalisme i el paper de les diputacions provincials. L’inframunicipalisme fa referència a l’existència de massa municipis —8.114 a tot l’estat, 542 al País Valencià— i el fet que la majoria d’ells són massa menuts per a poder prestar eficientment els serveis que tenen assignats —a l’Estat 4.040 tenen menys de mil habitants. Pel que fa al paper de les diputacions, fa un any ja alertava en un article en aquesta mateixa tribuna de quines eren les seues mancances: sistema d'elecció indirecte i gens participatiu; suposen un contrapoder enfront de l’administració autonòmica i també enfront de l’autonomia municipal; les seues competències poden ser exercides per altres administracions tal com passa a les comunitats autònomes uniprovincials; les característiques del sistema d’atorgament de recursos als ajuntaments propicien les xarxes clientelars, l’amiguisme i el condicionament del vot en les eleccions municipals en aquells municipis que més depenen de la diputació.

Una reforma necessària
En resum, cal concloure que la reforma de l’administració local és necessària. En primer lloc per combatre l’inframunicipalisme, mitjançant per exemple la promoció de la fusió de municipis amb incentius fiscals, la creació de mancomunitats de serveis i la comarcalització com a mesures per a l’aprofitament de les economies d’escala.

En segon lloc caldria repensar el finançament dels ajuntaments. L'IBI ha de ser la pedra angular dels ingressos del municipi; caldria traure més partit a impostos com el dels vehicles, i sobretot cal una redistribució justa dels ingressos totals de l’Estat entre cadascun dels nivells administratius. Sols així es podria aconseguir un finançament adequat, estable i consolidat per als ajuntaments.

En tercer lloc, amb un pressupost estable i consolidat, es podria dur a terme una ampliació de les competències locals, sobretot en aquelles matèries com la participació ciutadana o la prestació de serveis socials que entren perfectament dins del principi de subsidiarietat que proclama la normativa comunitària per als estats membres i que serviria alhora per a millorar la qualitat de la nostra democràcia i enfortir la xarxa de l’estat del benestar.

Per últim, és absolutament necessària la supressió de les diputacions provincials, la desaparició dels 1.031 diputats provincials elegits per ningú i els seus 1.031 sous a càrrec de tota la ciutadania, l’assumpció per part de les comunitats autònomes de les seues competències bàsiques i l’enfortiment de les hisendes municipals amb els recursos sobrants.

La reforma del PP
Per tot això, no puc sinó escandalitzar-me en conéixer els detalls de la reforma que ens té preparada el govern de Mariano Rajoy, que van en una direcció totalment oposada a la que assenyalàvem més amunt. Amb suposats criteris d’eficiència i estalvi ―la reforma porta per nom Proyecto de Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local― es pretén dur a terme una limitació i una retallada de l’autonomia municipal en favor de les diputacions provincials, que veurien augmentades les seues competències, els seus recursos i, en definitiva, el seu pes polític i administratiu. A més, el pla propicia una privatització de la prestació de serveis públics encoberta i atempta greument contra el principi de subsidiarietat. En lloc d’acostar la política a la ciutadania, el PP intenta blindar-la en una institució com la diputació, en què el ciutadà no té accés real ni tan sols capacitat directa d’influència mitjançant el seu vot.

L’argument en el qual el PP basa la seua reforma: l’estalvi i l’eficiència; cau també pel seu propi pes. Tota la reforma es basaria, doncs, en la fal·làcia que els ajuntaments són el problema, que ens costen massa diners, i per tant urgeix la necessitat de controlar la despesa en l’administració local. És la mateixa lògica que apliquen a les comunitats autònomes: malbaratament, corrupció i mala gestió..., per a finalment arribar a la recurrent conclusió: la recentralització és necessària i respon a criteris d’eficiència i estalvi. És necessària des de les autonomies cap a l’estat central i ara també des dels ajuntaments cap a les diputacions provincials. Però la realitat és ben diferent, com podem veure en la gràfica. L’administració central hauria de ser la primera a ser abordada per a la seua "racionalització i sostenibilitat" "basada en criteris d’eficiència i estalvi". Si d’estalvi es tracta, poca repercussió tindrà en el conjunt de les balances públiques la reforma local.

El que hi ha, del que es tracta, és d’un nou atac a la democràcia. Retallar en autonomia municipal, en les circumstàncies actuals i sota les condicions que ens volen imposar, significa retallar en democràcia, en participació ciutadana i en proximitat entre el polític i la ciutadania. Es tracta de tindre alcaldes impotents, amb poques competències i recursos, lligats de mans i peus. Regidors que no cobraran per la seua feina i que deixaran pas a aquells amb un nivell de vida suficientment alt per a poder-s’hi dedicar de manera altruista. Es tracta d’allunyar el centre de decisió política del ciutadà, de no tindre ningú per a acudir a reclamar o protestar. I així, mentre els acadèmics i els estats desenvolupats caminen en la bona direcció, els nostres governants donen a llum una reforma que naix amb més de cent anys d’antiguitat i que ens condueix amb pas ferma cap a l’Espanya de la Restauració, aquella en què des de l’estructura provincial es controlava la realitat social i política de l’estat, l’Espanya del caciquisme i el pucherazo.



Tags: organització territorial.



Amadeu Mezquida

Tags: organització territorial.



Articles de Amadeu Mezquida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

25/11/2015
‘El valencianisme enfront d’Espanya’, #Demos8

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca