Opinió

El tancament de RTVV: ¿crisi autòctona o ordre de Madrid?

14/11/2013 Per Jaume Barber

Ep! Ja sé que ens han dit (i és un fet) que RTVV té un deute de 1.300 milions d’euros. Ja sé que els anys i panys han construït la que potser siga la maquinària de propaganda i adoctrinament polític més servil i compromesa amb la causa que haja parit mai cap democràcia occidental. Ja sé que han convertit l’ens públic en una agència de col·locació a gran escala amb una audiència que amb prou feines arriba al 4% i ja sé que tot plegat era qualsevol cosa menys sostenible.

I tanmateix la pregunta que m’assaltà tan prompte com vaig conèixer la funesta notícia és: ¿Volia realment el PP valencià tancar RTVV? Vull dir, més enllà de l’amenaça subreptícia i desesperada encaminada a fer bullying al TSJ com vulgar buscabregues d’institut, ¿tenia el PPCV cap intenció de complir l’amenaça o per contra estem davant d’una nova genuflexió del molt honorable enfront dels designis de la Villa y Corte?

Primer de tot he de dir que no tinc cap prova que demostre la segona hipòtesi, però sí que hi ha com a mínim una sèrie d’indicis que atien les sospites en aquesta direcció. El més evident són les declaracions del mateix conseller de governació, Serafín Castellano, qui a penes un mes abans deia que "RTVV ni deu ni pot desaparéixer".

Per contrast, la celeritat amb què s’ha dut a terme una decisió, que —cal recordar-ho— deroga una clàusula estatutària de primer nivell, i el gran malestar que això ha provocat entre sectors del partit gens menyspreables, fa un tuf de trucada moncloica massa difícil de dissimular, més aïna per a qui sempre ha estat considerat el virrei de Rajoy a València.

¿Per què prendria Fabra —el mandat del qual s’ha caracteritzat més aviat per la inacció— una decisió d’aquesta transcendència en calent i poques hores després d'anul·lar-se l’ERO? ¿Per què tancaria una televisió que volia salvar, que ja havia semiprivatitzat i tot això menys d’un mes després d’anunciar un viratge que l’havia de "pluralitzar"? ¿Per què s’arriscaria un home així si no fóra per no mossegar la mà que aguanta el titella?

A tot això cal sumar-hi la improvisació al llarg de tot el procés de liquidació, la més que previsible revolta dels abans mercenaris informatius transmutats a l’instant en herois accidentals de la llibertat de premsa —i com a traca final— el ‘decretazo’ d’urgència per a recuperar el control d’un vaixell que fa aigües pertot i que amenaça d’endur-se al pou més profund de la història qui sempre va tindre més de contramestre que no de capità.

Aquests darrers dies els valencians hem assistit incrèduls a una mena de món a l’inrevés: periodistes i militants populars fent una reivindicació nacional qui sap si subconscient, mentre l’esquerra apostava a una veu pel manteniment d’una televisió on apareixia per primera vegada en vint anys; els uns i els altres enfront d'un Consell enrocat en una decisió que podria certificar la seua mort política. Un còctel tan explosiu com surrealista.

I és ací on hi ha la clau de volta de la reivindicació: ¿on queda l’autonomia sense televisió autonòmica? Canal 9 era una televisió sectària i partidista que ja no mirava ningú, d’acord. Però sabíem que hi era, i poca o molta, tots els valencians albiràvem certa esperança de canvi. Tancar la nostra radiotelevisió pública és també provar de tancar un marc mental —un imaginari col·lectiu fràgil però encara present— en favor del que sí que ha estat sempre el projecte de Madrid: la recentralització sense miraments.

Des d’aquesta perspectiva, s’entén perfectament l’entusiasme demostrat per Pedro J. Ramírez, un dels principals beneficiaris tant de l’espoli com del tancament final de RTVV i, curiosament, el primer a donar la notícia i a aplaudir-la. Mirat així, no resulta tampoc casual que el president de la Comunidad de Madrid, Ignacio González, n’hagués marcat la pauta el passat febrer amb unes declaracions calcades a les de l’executiu valencià: "Si l’ERO s’anul·la, tancaré la televisió".

Així les coses, la pregunta obligada és: ¿serà el País Valencià la punta de llança de la desarticulació autonòmica? El que és cert és que aquest pobre país nostre compleix tota una sèrie de requisits que el situen com a objectiu estratègic prioritari per a la reinstauració del projecte centralista espanyol.

En primer lloc, som el paradigma de la mala gestió autonòmica i del malbaratament, i per tant boc expiatori en mans de l’espanyolisme més visceral. No importa que el causant haja estat el mateix que acusa; l’estat no dubta a aplicar una estratègia de terra cremada.

A més, som un territori catalanoparlant, amb vasos comunicants amb les realitats més o menys properes de la resta de l’àmbit lingüístic —la del dèficit fiscal permanent o la reivindicació del corredor mediterrani en són les més cridaneres.

Però ep!, també som una de les comunitats amb major sentiment nacional espanyol —la tercera del rànquing—, i el nostre procés d’absorció va començar fa poc més d’un any amb la desaparició de les caixes d’estalvi.

Per acabar de reblar el clau, tenim un president no electe, feble i amortitzat, sense cap opció real de presentar batalla electoral, i per tant molt útil com a ariet en aquest procés de residualització de l’autonomia, que probablement veurem aprofundit en aquest darrer any i mig de govern (im)popular. La nova llei de bases locals o la ja pregonada reducció d’escons a les Corts en seran els nous cavalls de batalla.

I no descartem tampoc un intent de revifar la batalla identitària amb nous actors convidats (UPyD). Aquesta estaria servida si, una vegada consumat el tancament de RTVV i desterrada lògicament tota reciprocitat, ACPV decidira reobrir els repetidors de TV3. Una opció que segurament fa trempar més d’un.

Curiosa paradoxa, poc després de la sentència que tombava l’ERO, Mariano Rajoy tancava la porta per enèsima vegada a la possibilitat de reforma constitucional i negava oficialment cap tercera via a la qüestió catalana. Potser perquè l’autèntica via en marxa és la que ja s’assaja al País Valencià a hores d’ara. Agafem forces perquè pinten bastos!



Tags: política valenciana, model d'Estat, mitjans de comunicació.



Jaume Barber

Tags: política valenciana, model d'Estat, mitjans de comunicació.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca