Editorial

RTVV: de la gènesi al judici final

6/11/2013 Per Nathalie Torres

A punt d’enllestir l’editorial del mes de novembre sobre el 23é aniversari de l’ACV Tirant lo Blanc i la celebració de la nostra Universitat el 13 i 14 de desembre («Municipis, comarques, províncies. Propostes per a vertebrar el país», a l’OCCC) em berene la notícia del tancament de la RTVV. És 5 de novembre i fa exactament 24 anys i pocs dies que els valencians teníem ràdio i televisió pròpies, que vol dir públiques i en valencià –un aspecte gens trivial que, tanmateix, se sol oblidar amb freqüència.

A mitjan matí d’ahir, coneixíem la sentència, reparadora, del TSJ valencià, que declarava nul l’acomiadament col·lectiu perpetrat fa pocs mesos en Canal 9 i Ràdio 9. I dic reparadora perquè tothom sap que els gestors de l’ERO de l’ens públic tiraren mà de les tècniques més refinades per a executar un acomiadament injust i despietat. La reincorporació del miler de treballadors que es desprén de la sentència podia haver sigut recorreguda en el Tribunal Suprem. Tanmateix, el Consell valencià anuncià ahir el tancament definitiu d’una RTVV que, per al Nou d’Octubre, havia mudat amb un vestit emprat batejat amb el nom de Nou.

Les raons són tan comprensibles, tan justificables, que una no gosa posar en dubte l’equanimitat de la mesura: els 72 milions d’euros que costaria la readmissió dels treballadors són inassumibles perquè la prioritat del Govern valencià és «garantir una sanitat, una educació i uns serveis socials de qualitat, universals i gratuïts»! És curiós que el nostre govern esgrimisca una justificació tal quan tots sabem que són precisament aquests sectors els que s’ha dedicat a arruïnar en els 18 anys que porta el PP al capdavant de les institucions valencianes.

I així, amb un comunicat, s’han carregat un dels pilars en què es basava el nostre autogovern, tal com proclamava el preàmbul de la Llei de Creació de Radiotelevisió Valenciana (Llei 7/1984, de 4 de juliol): «La Llei (...) constitueix una mostra més de la voluntat política d'assumir la responsabilitat contreta de fer avançar la consolidació de l'Administració Autonòmica i la presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble». Hui, només la premsa més reaccionària i les posicions més recentralitzadores aplaudeixen una mesura que qualifiquen de poc popular, però valenta i necessària, en nom de la racionalització.

El cert és que les expectatives que despertà la creació de RTVV en la societat valenciana se n’anaren en orris ben aviat: la il·lusió de tindre uns mitjans de comunicació públics íntegrament en valencià s’esfumà de bon començament. La RTVV no ha sigut mai tota en valencià, ni ha sigut capaç d’estrendre socialment la llengua, ni ha establit un model lingüístic de referència per a l’ús públic. Ben al contrari, la nostra ràdio i televisió pública s’ha caracteritzat, ara i adés, per la indiferència lingüística més absoluta (ratllant el menyspreu) i aquesta absència d’interés ha arrossegat al fracàs l’ocasió que representava tindre aquest servei públic per a crear una indústria audiovisual valenciana.

Aquests, i no uns altres, són els orígens de la nostra RTVV. Amb uns fonaments tan febles, quan el Partit Popular desembarcà a Burjassot ho va tindre realment fàcil per a continuar en la mateixa directriu marcada pels socialistes –ara amb més intensitat: una programació de qualitat dubtosa, que ha contribuït a projectar una imatge tòpica dels valencians i una naturalesa subalterna de la nostra cultura. I encara anà més enllà, fent de l’ens públic el seu mitjà de propaganda i el pessebre on s’alimentaven empreses amigues i professionals de la seua corda, sempre sol·lícits amb l’ordre superior de crear una realitat falsa i superposada que res tenia a veure amb el dia a dia dels ciutadans d’aquest país.

Cap altre mitjà de comunicació valencià ha aprofundit tant en la imatge d’una Comunitat Valenciana líder absolutament en tots els sectors, escenari ideal dels grans esdeveniments que el temps ha demostrat ruïnosos per a les nostres butxaques. Com ruïnosa ha sigut la RTVV, sobredimensionada expressament amb un objectiu doble: d’una banda, tindre’n el control total a costa del que fóra (només cal recordar el tractament de l’accident del metro) i, de l’altra, dur-la al precipici per a justificar-ne el tancament amb l’excusa de la inviabilitat econòmica.

I així és com hem arribat al Dia del Judici Final, en què el Consell valencià ha decidit, de manera irrevocable, liquidar la RTVV, vulnerant el dret dels valencians a tindre uns mitjans de comunicació públics al nostre servei, com a eina de cohesió social i de llibertat d’expressió; com a instrument d’educació i fòrum de pluralisme ideològic i com a garant d’informació veraç. I en valencià. Si més no, això és el que s’esdevé en les societats democràtiques. En la nostra, en canvi, ens haurem de conformar a ser –aquesta vegada sí! – els primers a tirar al fem els nostres mitjans de comunicació públics. Per si algú té la temptació de sentir-se’n desvanit, convé fer-hi un aclariment: els primers de l’Estat espanyol, perquè d’Europa no. A Europa ens ha guanyat la mà... Grècia.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe



Tags: política valenciana, mitjans de comunicació.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca