Premsa

La via valenciana no és la catalana

17/9/2013 Per Joan Alfred Martínez
Publicat en Levante, 13/9/2013

Ben comprensible i legítim és el sentiment de solidaritat i espontània alegria que molts valencianistes (una minoria social enmig del poble valencià) senten amb l`èxit organitzatiu de la Via Catalana, el qual ve a corroborar el de la manifestació de la Diada de 2012. La germanor cultural i lingüística entre Catalunya i el País Valencià, el comú rebuig a un neocentralisme uniformitzador, la defensa de la pluralitat nacional d'Espanya i dels drets col·lectius de les diferents nacionalitats històriques que la formen, així ho expliquen. 

Tanmateix, de l'empatia entusiasta que provoca el sentiment davant d'un fet aïllat a prendre consciència de l'estructura de la realitat social hi ha una distància molt considerable. Com Don Pere Maria Orts recordava assenyadament en una recent entrevista al setmanari El Temps, els valencians i els catalans hem divergit políticament quasi sempre al llarg de la història. Divergírem a la guerra de la Unió i a les Germanies, a la guerra contra Joan II i a la revolta dels segadors. Només convergírem en la guerra de Successió amb un esperit austriacista i federatiu i a la guerra del francés que obrí pas a un liberalisme d'arrelam centralista, tot i les resistències «girondines» a Cadis del nostre Montesquieu autòcton, Francesc Xavier Borrull. Fins i tot, els nostres processos de Renaixença noucentista foren de tarannà diferent, conforme donen compte les distintes evolucions dels moviments nacionalistes nostrats i el seu arrelament en les societats respectives. 

És així que, per realisme sociològic i polític, qualsevol via valenciana creïble i viable no admet un quimèric independentisme, com tampoc ja una lectura del fet nacional valencià en clau pancatalanista, sinó és assumint conscientment el pervers efecte de reviscolar i donar ales a la coartada més barroera del nacionalisme espanyolista a casa nostra: l'anticatalanisme blaver, ben esmorteït en els darrers temps. Qualsevol via valenciana del valencianisme polític passa, sens dubte, per una actitud constructiva de diàleg, conciliadora amb un autonomisme anticentralista i decididament encarada cap al federalisme per tal de buscar el millor encaix de «les Espanyes» dins d'un mateix marc constitucional espanyol i europeu. Estos dies, més que enlluernar-nos amb el que ocorre al nord del Sénia, el que caldria, segurament, seria centrar-nos en les responsabilitats pel tercer fracàs que ha patit la reforma de l'Estatut valencià al Congrés dels Diputats. En això ens juguem assegurar unes inversions de l'Estat central en justa correspondència al nostre pes demogràfic, que no és poc!

Tal vegada, en un futur esperem que proper, si finalment la via catalana troba el mitjà per al reconeixement fefaent del «dret a decidir» renunciant als maximalismes del sobiranisme i el govern central, abandonant l'acusació radical d'inconstitucionalitat contra ella, s'obri a negociar la necessària reforma del model d'Estat autonòmic, els valencians i els catalans puguem reforçar-nos complementàriament, no sols en la defensa de l'Arc Mediterrani a nivell econòmic, sinó també en el camí cap a una reforma federalista de la constitució espanyola i del sistema de finançament.



Tags: política valenciana, model d'Estat.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca