Editorial

Setembre

12/9/2013 Per Nathalie Torres

Setembre té la virtut de fer-nos creure que acaba un cicle i en comença un altre, de nou. De fet, molts pobles valencians celebren les seues festes majors al setembre, període de recol·lecció i preludi de la tardor. I tanmateix, hi ha coses que semblen no variar, entestades a romandre immutables durant anys i panys. L’espanyolisme ranci –aglutina, que fa fort!– és un dels miracles d’aquesta immutabilitat. Dia sí, dia també, sempre troba l’ocasió per a manifestar-se, tant se val si es tracta d’un festival d’estiu, com d’un servei de les forces i cossos de seguretat de l’estat. El simple fet de sentir parlar algú en valencià posa en marxa un mecanisme de subordinació i estigmatització ciutadana tan potent que ha calat profundament en la consciència de moltíssims valencians.

La feblesa de la nostra consciència lingüística és el caldo de cultiu perfecte per a l’extralimitació d’una colla de salvatges amb uniforme de seguretat privada. Prohibir l’entrada a un festival per parlar valencià és un acte d’una gravetat extrema; com ho és denunciar falsament un ciutadà per dirigir-se també en valencià a la Guàrdia Civil. I en canvi, ací no passa res: l’extralimitació dóna pas a una impunitat total que enforteix, cada dia més, els exponents de l’espanyolitat intransigent, rància i xenòfoba.

De tot plegat, alguns dels nostres representants polítics fan lectures estranyes i es consideren investits d’autoritat per a defensar les idees més ridícules del món, com la proposta del PP sobre l’origen iber del valencià. Possiblement, si la ciutadania valenciana fóra plenament conscient de ser-ho, una extravagància tal no hauria ni arribat a la porta de les Corts. Però, en canvi, és la nostra deixadesa en l’exercici d’aquesta ciutadania i en l’interés pels nostres béns (econòmics, patrimonials, simbòlics) la que afavoreix tanta tolerància a la coentor, a la discriminació i a la impunitat.

Ara fa un any, en aquesta mateixa columna i arran de la manifestació de l’11 de Setembre a Barcelona, contraposava la dinàmica política de Catalunya a la valenciana. Si aleshores parlava de l’abisme que separava el debat a banda i banda del Sénia, dotze mesos després assistim a un espectacle més vergonyós encara: la covardia del nostre president retirant la reforma de l’Estatut per temor que els seus coreligionaris li donen carabassa al Parlament espanyol. Els populars valencians ens han demostrat sempre que han pogut el seu afany per “ofrenar noves glòries a Espanya”; en aquesta ocasió van més enllà i ens brinden una autèntica baixada de pantalons. La intolerància lingüística, l’anticatalanisme furibund, el neofeixisme jovenívol són les mostres més vistoses d’aquesta renúncia deshonrant que deixa el nostre futur a voluntat d’altri.

Mentrestant, Catalunya ha tornat a viure una Diada excepcional i ha sabut enviar al món un missatge clar i unívoc en defensa del dret a decidir. Mentre els catalans fan via i reclamen la independència d’Espanya, a casa nostra prou farem si anem recollint les molles de la destrossa. Malgrat tot, alguns voldríem situar els termes del debat en uns altres paràmetres, intentant establir-hi analogies o incardinant unes voluntats col·lectives amb les altres. Convé, però, tindre clara la línia que separa l’àmbit dels desitjos de la realitat objectiva en què vivim i, això sí, intentem fer-ho amb la màxima dignitat col·lectiva possible.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca