Opinió

Madrid 2020 com a símptoma

11/9/2013 Per Vicent Flor

Madrid fa per emular París, com lúcidament ha descrit Germà Bel. Madrid tracta de copiar, fil per randa, la macrocefàlia francesa. L’objectiu de les elits madrilenyes és que aquesta illa demogràfica en meitat de la Meseta esdevinga la capital total d’Espanya: capital política, consagrada per la Constitució de 1978 i per ser la seu de pràcticament totes les institucions politicoadministratives de l’estat; capital (ara ja sí) econòmica, a còpia de competència deslleial amb les perifèries més dinàmiques i a còpia d’infraestructures des del quilòmetre 0 i, també, capital cultural, centre dels mitjans de comunicació i de la producció cultural (audiovisual, radiofònica o escrita), des d’on s’ordena i s’uniformitza la resta del territori. Tant és així que, als ulls d’aquestes elits i del seu espai, social i territorial, d’influència, Espanya és una sinècdoque gegantina on el que és madrileny o, a tot estirar, castellà, es confon (interessadament, s’entén) amb el que és espanyol.

Per a aquesta interpretació d’Espanya (hegemònica, ens agrade o no) que Barcelona haja celebrat uns jocs olímpics i, encara més, amb èxit ha sigut un “afront” que calia solucionar, costara el que costara. Literalment. Així potser s’entén millor que la candidatura madrilenya haja sigut rebutjada per tercera vegada consecutiva pel Comité Olímpic Internacional. Si el COI ha pogut fer-ho, és, ni més ni menys, perquè s’han presentat tres vegades consecutives. Aquesta darrera, el 2013, amb anys al darrere de profundíssima crisi econòmica i social, ha sigut potser la més significativa. Tota una declaració d’intencions.

Mentre els mitjans espanyols més influents fan de ploramiques acrítics d’una suposada discriminació d’Espanya (el COI és una màquina d’interessos complexos i no sembla que, entre altres qüestions, la política exterior espanyola haja estat mínimament encertada al respecte), em sembla més interessant preguntar-se si l’olímpica és (era) una bona via per a eixir de la crisi terrible que afecta els ciutadans de l’estat.

Per a mi, el més preocupant no és el nivell, ínfim, d’anglés (la llengua, els agrade o no, de la globalització) de l’alcaldessa de Madrid o del president del govern espanyol ni les declaracions estrafolàries del president del Comité Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, que “Dios va con Madrid” (cal ser curt de gambals), ni tantes altres coses que haurien de fer enrogir gent com Alfredo Rucalbaca en declarar, després de la proclamació de Tòquio, que “Madrid ha trabajado bien” (¿en quin món viu aquest senyor?). A parer meu, el més preocupant és que les elits polítiques espanyoles no han entés les causes d’aquesta profunditat de la crisi i, encara pitjor, que no tenen un model per a eixir-ne.

No es pot crear un estat avançat en el segle XXI a colp (només) d’infraestructures i de focs artificials. Això pot acompanyar un determinat model productiu, però no pot substituir-lo. ¿Què vol ser Espanya en el context de la globalització? ¿Per què la crisi espanyola és molt més dura que a Holanda, Finlàndia o Dinamarca? ¿Només perquè els espanyols són més meridionals? A Espanya es viu encara en una mena de pensament màgic: d’aquesta crisi s’eixirà (no sé sap ni per què ni com ni quan) i es tornarà als paràmetres anteriors a l’esclat de la bombolla immobiliària.

Madrid 2020 no és cap fracàs. Però sí que és un símptoma. Un símptoma d’un fracàs col·lectiu. És un fracàs descomunal de, com escrigué el poeta Antonio Machado, l’España de charanga y pandereta, tan potent encara. ¿Ens interessa aquesta Espanya als valencians?



Tags: model d'Estat, organització territorial.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca