Editorial

Poca broma amb el lapao

4/6/2013 Per Nathalie Torres

M’informa la Viquipèdia que el lapao és un dialecte tibetanoxinés que compta amb 300.000 parlants. Quina broma, doncs, les sigles amb què han jugat alguns parlamentaris aragonesos! Ja passa que, per no dir les coses pel seu nom, acabes anomenant-les de qualsevol manera. El cas és que la broma no fa ni miqueta de gràcia, perquè darrere les sigles (LAPAO: Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental) hi ha una maniobra evident d’ocultació d’un fet incontestable: que a la Franja d’Aragó es parla català. Però, clar, reconéixer l’existència d’una zona catalanoparlant fora del territori de Catalunya és tant com acceptar una realitat lingüística que es vol eliminar a totes passades: el caràcter plurilingüe de l’Estat espanyol.

A les Corts de l’Aragó es veu que no hi ha problemes tan punyents com a la resta del món, perquè el PAR (Partit Aragonés Regionalista) i el PP (Partit Popular) han decidit encara no fa un mes anar per feina i elaborar —i aprovar— una nova llei de llengües que deroga l’anterior: la Llei d’Ús, Protecció i Promoció de les Llengües i Modalitats Lingüístiques Pròpies de l’Aragó. Mira que em sap greu dir als nostres veïns que batejar una llei lingüística amb el mot ús és un mal averany. Només han de fixar-se en el País Valencià, on podran constatar que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià està a anys llum d’aconseguir aquell objectiu explícitament manifestat en el preàmbul de la norma: «La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l'ús i ensenyament del valencià per tal d'assolir l'equiparació total amb el castellà» (Llei 4/1985, de 23 de novembre). Ara bé, res a dir-los de com han de fer les coses, només faltaria, quan u té casa per agranar.

I tanmateix, es fa dificilíssim no opinar sobre l’assumpte per dos motius que cauen pel seu pes. En primer lloc, perquè s’anomene català, valencià o lapao, al capdavall estem parlant de la nostra llengua i de la residualització a què la volen condemnar els poders de l’estat amb la connivència vergonyant de qui es posa el vestit regional el dia de festa major. ¿O és que potser els castellanoparlants no s’esquincen les vestidures quan consideren que la seua llengua retrocedeix en àmbits d’ús? D’exemples, el dia a dia ens en forneix una bona mostra, però valga recordar els clams de tots aquells que es consideren discriminats lingüísticament, verbi gratia, en veure una senyalització retolada només en valencià i d’un grau de dificultat comprensiva de l’estil Intervenció.

I en segon lloc, perquè una no es pot estar de dir el que pensa sobre aquest tipus d’accions. L’extrapolació del secessionisme lingüístic valencià a l’Aragó i a les Illes Balears amb la finalitat d’esquarterar la unitat del català no és més que el leitmotiv —ben reeixit, això sí, en terres valencianes—, perquè la minorització d’una llengua respon a una aspiració que va més enllà de la reducció del seu nombre de parlants, en primera instància, i de la substitució lingüística, en definitiva. La discriminació per raó de llengua respon a l’íntim, a l’inconfessable desig de subordinar uns ciutadans als altres, condemnant-los a la residualitat social i impedint-los l’assoliment de la ciutadania de ple dret. Lapao. Poca broma.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe



Tags: model d'Estat, política lingüística.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca