Opinió

¿Per què no reaccionen?

3/6/2013 Per Carlos Villodres

Diuen que la por paralitza. És ben cert. I en esta situació d’emergència social que vivim, ho estem comprovant contínuament. És precisament la por una possible explicació per a la manca de mobilització de milions de persones que estan vivint situacions extremes provocades per la crisi. Sembla que, davant la pèrdua de perspectives vitals i en una situació de vulnerabilitat absoluta, l’individu més que lluitar pel que li poden estar llevant, es concentra a mantindre allò que conserva.

Eixa és l’explicació davant la no-reacció de moltes persones. Si fóra veritat, podria explicar com les protestes i les contínues mobilitzacions no esdevenen encara més massives, o no arriben a aquells sectors de la societat més vulnerables.

Però canviem de punt de vista i en lloc de fixar-nos en les persones més necessitades, visualitzem la paràlisi de les elits polítiques. ¿Per què no reaccionen?

Pensem, per exemple, en els màxims dirigents del PSOE i en la seua —aparent— nul·la capacitat de reacció. Veuen —perquè així ho apunten diferents enquestes— que cada dia es troben més lluny de la societat. Les perspectives no són bones i l’únic camí que troben és oferir-se com a acompanyants del govern, amb pactes de diversa índole. ¿Puja l’atur? Rubalcaba ofereix un Pacte a Rajoy. ¿Milers de persones es manifesten per una democràcia millor? Rubalcaba proposa anar junt amb el govern a reformar les institucions. I esta dinàmica, de manera contínua i constant, va en detriment de plantejar una alternativa diferenciada, sòlida i creïble, després de fer un acte de contrició pels pecats polítics comesos des de maig del 2010. I no ho dic jo, ho diuen els mateixos votants socialistes, que busquen, amb ímpetu, un refugi electoral.

Però pensem també en el Partit Popular i en el govern central i el valencià. Parlen de grans reformes, però únicament saben aplicar brutals retallades. Amb la seua política, semblen indicar-nos que el problema no és que l’Estat funcionara malament o tinguera prioritats equivocades, sinó que senzillament l’administració és més gran del que ens podem permetre. Per això retallen sense reformar. Per als actuals governants, per exemple, els parlaments no necessiten una profunda reforma per a garantir una major participació i que esdevinguen un àmbit de debat de qualitat, sinó que simplement han de tindre menys diputats. Sembla evident que, en un futur hipotètic de creixement, podran fer marxa arrere i tornarem a tindre tants diputats com ara, dedicats fonamentalment a pressionar botons i aplaudir el líder, com ara. I, amb la mateixa lògica, tornarem a construir parcs temàtics, crear fundacions propagandístiques, i ampliar —sense límit— la plantilla de les empreses públiques.

Perquè el problema, sembla, és que hem tingut massa política de la roïna, i que podem viure mesurant millor les quantitats, almenys de forma temporal.

¿Per què no reaccionen? ¿En este cas podem justificar-los també amb la por de perdre el poc que els queda?

Trobe que l’explicació és més senzilla encara: no és la por, és la inèrcia.

Dècades acostumats a funcionar d’una determinada manera és massa temps per a esperar una altra manera d’actuar. No podem esperar grans canvis dels qui fa dècades que apel·len a una política que, tant en el contingut com en la forma, s’ha demostrat equivocada.

Ho saben els milers de joves que han d’abandonar el país mentre alguns parlen d’esperit aventurer. Ho saben els que s’empobreixen sense trobar faena mentre veuen com se’ls imposen nous sacrificis. Ho saben els que demanen una democràcia de major qualitat mentre ens desdejunem cada dia amb un despropòsit diferent.

No ho saben, en canvi, tots aquells que es pensen que en un moment com este poden funcionar els mateixos esquemes que els han servit en les últimes dècades. No ho saben aquells que busquen aplicar les mateixes fórmules caduques del passat després, això sí, d’aplicar-los un revestiment diferent.

És possible que, quan les elits dirigents s’adonen d’on els porta la inèrcia, siga ja massa tard per a reaccionar. Segurament hui ja és massa tard i siga inútil preguntar-nos: ¿Per què no reaccionen?

En eixe cas, reformulem la qüestió i preguntem-nos: ¿per què no reaccionem? Fem-nos eixa pregunta, perquè en el buit que deixarà la vella política tampoc trobarem la solució als reptes que enfrontem si no l’omplim d’alternatives.



Tags: participació ciutadana, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca