Opinió

Una Europa a la deriva

3/6/2013 Per Amadeu Mezquida

El passat mes de gener a la II Cimera de la Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños (CELAC), José Mujica, president de l’Uruguai, s’adreçava a la resta de caps d’Estat i de govern d’Amèrica Llatina en aquests termes:

La sensación que tengo de lo que se está viviendo hoy no tiene antecedentes en la historia de América Latina. Y no creo que sea mérito nuestro. [...] Pienso que este clima que estamos viviendo, de gente que piensa muy distinto y sin embargo se da cuenta que tenemos que andar juntos nunca se vi o en la historia de nuestra América. Y creo que esto es una consecuencia de la época que nos toca vivir. [...] El mundo se está organizando, nos guste o no nos guste, en gigantescas unidades y creo que eso anuncia, seguramente más adelante, un grado de unidad del mundo que no podemos ni siquiera soñar los hijos del Estado nacional. [...] Acá no nos unimos sólo por Bolívar o por Martí, nos está empujando el susto, la necesidad de defendernos, todos instintivamente tenemos la consciencia de que para ser fuertes nos tenemos que juntar y para que nuestros derechos pesen necesitamos andar juntos y que cuanto más nos dividamos más débiles vamos a ser y más gobernados desde afuera. El ‘rescate’ de nuestros propios intereses nos está obligando a pasar por encima de nuestras diferencias.

A ningú no se li escapa ja a aquestes alçades que la globalització dels mercats, la revolució dels transports i la comunicació i l’emergència de grans pols econòmics en el món estan conduint-nos irremeiablement cap a un escenari global on els estats-nació resten impotents enfront de moltes de les problemàtiques que assetgen les societats contemporànies. A poc a poc —o no tant— veiem com el món es va configurant en grans regions econòmiques, o millor dit: econòmico-político-estratègiques —i perdoneu-me la paraulota.

No seré jo tan agosarat com per exemple Manuel Castells que vaticina, sense despentinar-se, la fi dels estats-nació. Però a Europa, per exemple, ja fa molts anys que conceptes com els de «sobirania compartida» no ens són aliens. Avui, fins i tot regions històricament atomitzades com l'Amèrica Llatina caminen cap a la coordinació, la cooperació i la integració en estructures, institucions i mercats de caràcter regional —UNASUR.

Als llatinoamericans els impulsen cap a la unió problemes transfronterers com per exemple el narcotràfic, la desigualtat i la manca de desenvolupament i d'infraestructures. També les oportunitats, oportunitats com l’explotació dels seus propis recursos amb independència o el tren de la inversió estrangera en la regió, que, sembla, no tenen intenció de desaprofitar. No debades, no fa molt el president Rafael Correa, de l’Equador, es passejava per les universitats alemanyes per «fer marca» i atraure capital cap al seu país.

El món camina en aquesta direcció. L’any 2004, Helmut Schmidt, excanceller alemany, feia d’oracle de Delfos, de profeta, amb el seu llibre Die Mächte der Zukunft (Las grandes potencias del futuro, en l’edició en espanyol). Hi descrivia un escenari mundial de superpotències, en què els Estats Units mantindrien la seua hegemonia militar i econòmica, però haurien de conviure amb el gran pol «productor» del món: l’Orient llunyà —amb la Xina com a gran gegant—, l’Índia i la seua creixent especialització en certs sectors, Rússia i les seues possibilitats basades en els recursos naturals i la seua àrea d’influència, i amb l’Europa de la Unió, que faria de contrapés moralitzant del despotisme americà.

Schmidt no s’equivocava massa. Apuntava també per a la Unió Europea una sèrie de dificultats i entrebancs que podrien fer trontollar el seu històric pes en la configuració mundial. El polític alemany alertava dels riscos d’una Europa a 25, que creixia a dues velocitats, una Constitució Europea no ratificada en alguns països clau que deixaven el procés d’integració política en els llimbs i un viratge en la política exterior d’alguns Estats-membre cap a un proamericanisme perillós per a l’estabilitat de la UE —es referia concretament al posicionament en favor de la guerra d’Iraq dels governs de Londres, Madrid i Roma. A més d’altres problemes endèmics de les societats europees com són: problemes d’encaix de la immigració, envelliment poblacional, una diversitat cultural, lingüística i identitària difícil de gestionar i uns estats del benestar insostenibles en el llarg termini.

Seria interessant sentir que en diria avui, Helmut Schmidt, de tot plegat, amb l’actual situació de la Unió Europa que és, de bon tros, més dramàtica que la que ell apuntava fa 9 anys. En això no la va encertar, tot ha anat en realitat molt pitjor del que pensava.

Si observem el món, però, sembla que algunes coses si han seguit el vaticini del profeta:

  • Els Estats Units continuen tenint el patró dòlar i la màquina de fer diners, així com un món globalitzat emparat sota el model capitalista americà. Compta amb bases militars per tot el globus. Satèl·lits, armes nuclears i el control de l’OTAN i l’ONU. La política exterior amb Obama no té res a veure, però, amb l’imperialisme de «guerra preventiva» made in Bush. Malgrat tot, els Estats Units tenen molt clar el seu objectiu a escala mundial: continuar sent la potència hegemònica i fer ús d’aquesta preponderància.

  • La Xina és, efectivament, la gran fàbrica del planeta. El seu objectiu també és clar, continuar creixent i ampliant la seua influència, de moment en un sentit purament econòmic, en la regió i també en zones com Àfrica.

  • Amèrica Llatina ha trobat en la «regionalització», com dèiem a l’inici, una oportunitat de créixer i de solucionar problemes interns, i també de reivindicar el seu lloc en el món.

No cal tampoc parlar dels països de l’Orient pròxim i la seua estratègia mundial basada en el petroli.

El món es va configurant com una empresa de pocs treballadors en què cada macroregió assumeix un rol i es reivindica en defensa dels seus propis interessos. Escoltant Mujica, president de l’Uruguai, recordant Schmidt, no puc estar de preguntar-me quin és el paper d’aquesta Europa nostra, en el disseny d’aquest «món-pime».

Els reptes d’Europa i el seu punt d’eixida en aquest nou escenari mundial, d’inici ja desfavorable, es veuen agreujats per una crisi sense precedents que ens té, literalment, a la deriva del món. Deien molts allà pel 2004, quan Schmidt va fer la profecia, que en el curt termini Europa hauria de ser capaç de parlar-li al món amb una sola veu i de marcar-se estratègies comunes que ajudaren a fer convergir les diferents realitats econòmiques d’Europa i projectar cap a l’exterior un model de societat, d’economia i de política de high quality. Eixe, se suposava, era el nostre paper reservat al món: el de l’R+D, el de l’estat del benestar avançat, el de treballar menys i viure millor, el de noves formes de fer política, el de la unió en la diversitat. De cara als altres, els moralitzadors, els que havien de ser capaços de domesticar la fera americana i refrenar els seus excessos.

Mirant l’Europa que tenim, ja no em pregunte com ens ho farem perquè això siga així: ho veig veritablement impossible. Ni tan sols amb les receptes de Françoise Hollande, que sembla que predica en un desert on les serps parlen alemany.

És certament decebedor per a un europeista veure en què s’ha convertit la Unió. Aquesta gestió de la crisi que patim no només ens porta a la destrucció de l’estat del benestar i de l’economia productiva, sinó que, a més a més, ens porta cap a una situació de no retorn de la construcció europea, cap a l’euroescepticisme. Ens allunya del que hauria de ser el nostre lloc a la «pime mundial». Mentre les altres regions tenen clares les seues estratègies i objectius, Europa viu sumida en una paràlisi desconcertant i sufocant.

Ara que ho recorde, el llibre de Schmidt tenia també un subtítol: Ganadores y perdedores en el mundo del mañana. Perdedors, potser en això tampoc no s’equivocava.



Tags: economia, internacional.



Amadeu Mezquida

Tags: economia, internacional.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca