Opinió

Poble impacient, país decidit

3/6/2013 Per Marina Aparicio Barberán

Fa cosa d’un mes vaig llegir un article d’Ignacio Sotelo a El País. L’article fa una mena de recorregut per la cultura política de l’Estat espanyol des dels anys 50, des de la perspectiva que «cada poble té el govern que es mereix».

D'ençà que vaig llegir l’article no puc traure’m del cap aquest comentari de l’articulista. Potser és al cap de molts ciutadans i ciutadanes, potser no… La major part de la ciutadania pensa que tenim uns governs que no ens mereixem, envoltats d’uns murs impenetrables, immersos en bombolles d’una irrealitat resignada a acomplir el mandat neoliberal en què els seus problemes reals són aquells que no importen al poble i, sobretot, consoliden el seu mètode democràtic que consisteix a aguantar sense prendre mesures que milloren la situació de la ciutadania, sense escoltar el poble. ¿Potser és aquesta una nova forma de governança democràtica?

La democràcia no consisteix en això. Ara mateix tal vegada estem en un context en què «la democràcia arriba a ser una càrrega sota el regne del neoliberalisme, el discurs cívic desapareix i el regnat del darwinisme social amb la seua filosofia de dretes i de supervivència emergeix com una nova forma de protofeixisme» (H. Giroux, 2004). Un context de crisi estructural —política, social, cultural— i de canvi d’època, mentre observem com de difús és el significat real de la democràcia, i també de les seues pràctiques. Podríem posar-ne sols un exemple, gens exemplificador: el tractament atorgat a la proposta de llei de la PAH, i com ha estat pervertida-convertida en no-res. Podríem perfectament recollir/reprendre les aportacions, per exemple, de Josep Vicent Marqués, i intentar eixir de la perplexitat dominant per a pensar i començar a reconstruir la nostra cultura política.

Aquesta reconstrucció de nosaltres mateixos, de la nostra cultura, només pot dur-se a terme per mitjà de l’educació, transformant l’educació actual. Perquè ¿com d’acostumats estem a no qüestionar el dia a dia? ¿Som conscients que tenim una tendència general a no posar-nos en risc davant cap situació, a no posar-nos «en lloc i en joc»? I és aquest conformisme social el que potser crea una societat de covards, satisfets, submisos… En un país perplex, un poble pacient.

Però malgrat que alguns homes i algunes dones pensen d’aquesta manera i visquen rebutjant qualsevol actitud que comporte conflictivitat amb «allò que està constituït», hem de ser conscients que n'hi ha d’altres que, dia rere dia, marxen, escriuen, creen empreses d’un altre tipus, treballen de manera voluntària, sostenen el medi ambient i la vida, preguen per transformar-se ells mateixos i els seus contexts, treballant braç a braç als barris, persones que, lluny de l’estancament i la mediocritat, tots dos immorals, reviscolen les relacions, les mediacions i la cura dels altres, promouen i dinamitzen impacientment un poble i, com deia Karl Marx, si «l’home –o la dona— és essencialment un ésser d’acció i la seua realitat no ve determinada genèticament sinó que és conseqüència d’allò que ell o ella han fet, llavors allò que ha fet, i fa, no és altra cosa que la transformació de la realitat, i per tant, transformant la seua realitat és com es transforma a si mateix» (K. Marx, 1932).

I quan un poble esdevé gentil i abandona la resignació, un país decideix posar-se en marxa, «la llarga marxa dels que saben que és possible canviar» (P. Freire, 2001), i, aleshores, cada govern tal vegada deixa de tindre el poble que no mereix, mentre humilment i decentment, esdevenim una matriu d’esperança política, ètica, popular i valenciana. Poble impacient, país decidit.



Tags: política valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca