Opinió

Espanya-València, ¿una relació colonial?

6/5/2013 Per Vicent Flor

Ho diré de manera molt resumida: els valencians tenim menys renda que la mitjana estatal; encara més, ens estem empobrint des de la dècada dels noranta del segle passat; a més a més, l’estat ens extrau més recursos econòmics que a la mitjana i rebem menys que la mitjana en finançament i inversions. I, per si això no fóra suficient, atés el brutal endeutament que pateix la Generalitat (en part responsabilitat seua, però només en part), el govern central «ens deixa» una mica de diners i, damunt, ens cobra interessos per fer de «banc dels valencians». Aquest és el tractament que dedica Espanya al País Valencià. Ni més ni menys. I la cosa no ve d’ara. És tan greu i tan injust el tractament (literalment, un maltractament) que hauríem de repetir-ho diàriament com un mantra fins que al darrer dels valencians se li n’anaren les ganes d’ofrenar noves glòries a Espanya.

Jo no m’havia atrevit a dir-ho, però el dissabte 20 d’abril, en l’acte conjunt en defensa d’un finançament just per als valencians que organitzà l’associació cívica valenciana Tirant lo Blanc i Acció Cultural del País Valencià, el professor Andrés Boix, que es caracteritza per parlar i escriure amb rigor però també amb claredat, definí el tracte que ens dispensa el govern espanyol com a propi d’una relació econòmica colonial. En una entrevista al professor Germà Bel, en preguntar-li el periodista Juanjo García del Moral si aquesta situació era pròpia d’una colònia, contestà que era «algo muy similar a una extracción colonial de rentas».

Les tesis del colonialisme intern tingueren un moment d’una certa efervescència, tot i que alguns autors han tractat de reactualitzar-les. A mi no m’agrada fer servir el concepte perquè el colonialisme fou molts processos alhora i molt greus per a aplicar-lo, ni tan sols com a metàfora, en el marc de les relacions intraeuropees en el segle XXI.

En qualsevol dels casos, és imprescindible alertar de la gravetat de la situació perquè a Madrid (i, també, a València) s’assabenten d’aquesta injustícia descomunal. Com afirmà en l’acte esmentat l’economista Rafael Beneyto, no tenim recursos per a sufragar els servicis bàsics dels nostres ciutadans. De fet, el País Valencià es gasta no aplega al 50% de la mitjana de les comunitats autònomes la despesa d’integració social, polítiques actives d’ocupació i algunes altres perquè hi ha poca sensibilitat i, sobretot, perquè hi manquen diners. L’autor d’El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, d’altra banda, afirmà que el balafiament de la Generalitat no suposava més que una quantitat ínfima de l'espoli fiscal que patim (la qual cosa no significa, en absolut, justificar les polítiques del PP al capdavant del Consell) i, a més a més, que no hi ha dades que demostren que al País Valencià hi ha més economia submergida que a la resta de l'estat.

Les relacions entre Espanya i el País Valencià no són pròpiament colonials (la qual cosa no significa que, a banda d’unes relacions econòmiques terriblement desiguals, es promoga un procés d’assimilació lingüística i cultural i una recentralització política per part de l’estat). Però, si més no en matèria econòmica, s’hi assemblen. ¿No és això motiu suficient perquè estiga en l’agenda de tots els partits parlamentaris i de la societat civil com una prioritat un finançament just per al País Valencià? ¿No és això motiu suficient perquè la dreta i l’esquerra valencianes es planten davant de la Generalitat, per passivitat, i davant el Gobierno de España, per discriminació? ¿A què esperem? ¿A empobrir-nos encara més?



Tags: política valenciana, economia valenciana, finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca