Opinió

Són els economistes, estúpid!

6/5/2013 Per Joan Sanchis

Si alguna cosa ha demostrat la història econòmica en els darrers anys, ha sigut la fallida sistemàtica dels economistes convencionals per a entendre la dimensió social de l'economia. Els diferents intents d'acostar l'estudi de l'economia a la metodologia de les ciències naturals han generat una disciplina buida de contingut social i totalment allunyada de la realitat que l'envolta.

No debades, si preguntem en el nostre entorn més pròxim, la feina de l'economista, a part de ser poc valorada pels ciutadans, és totalment mal entesa. La primera reacció dels nostres amics i coneguts en saber que ens dediquem a l'estudi de l'economia és preguntar-nos on han de dipositar els seus estalvis o si l'atur baixarà l'any vinent. Però la realitat és que els economistes lamentablement no som ni financers ni tampoc astròlegs.

Davant les prediccions errònies, i les receptes equivocades, la societat veu cada vegada més els economistes convencionals com a part del problema i no de la solució. Aquesta tendència al descrèdit és en bona part explicable pel desconeixement popular dels fonaments de l'anàlisi econòmica dominant, pels dèficits de formació dels economistes i de la tasca real que aquests haurien de desenvolupar.

La no ciència econòmica
Tothom reconeix que, per exemple, la física és una ciència, però no tothom ha estat sempre d'acord pel que fa a l'economia. Diferents autors han debatut sobre la qüestió en èpoques ben diferents i no s'ha arribat mai a un consens, si bé s'ha tendit a acceptar l'economia com una especialitat amb metodologia pròpia dins de les ciències socials.

La ciència «real» evoluciona normalment a través d'un procés continu i lineal que converteix teories en descobriments, proves i lleis que governen el món natural. Les ciències naturals poden determinar la veracitat dels postulats teòrics a través de l'experimentació i la rèplica de resultats. L'economia, en canvi, difícilment pot seguir aquest camí, les teories sempre estan subjectes a restriccions, i els resultats dels experiments són variables i difícils de replicar. A més, la influència dels punts de vista polítics i ideològics en el pensament econòmic, fa que la interpretació de resultats analítics siga fàcilment imprecisa i sovint interessada.

Tot i això, durant segles, l'objectiu dels economistes tradicionals (neoclàssics) va ser —i és— acostar l'economia cap a la metodologia de les ciències empíriques. Intentar aquest procés d'aproximació exigia un ús creixent d'eines matemàtiques, i també determinar una sèrie de supòsits estables i sistemàtics, renunciant, per tant, en bona mesura a la dimensió social i humana de l'economia.

Així, la teoria de l'equilibri general i els mercats competitius es van convertir, per a l'economia, en el que la llei de la gravetat era per a la física. Amb la diferència que en aquest cas s'acceptava la construcció de la metodologia econòmica a partir de models i de supòsits idealitzats i totalment allunyats de la realitat, impropis d'una ciència social com l'economia. S'assumeix com a natural el que és irreal, i s'intenta esbrinar la realitat com a anomalia del que és "natural".

De fet, per a la pràctica totalitat de models macroeconòmics (neoclàssics i keynesians) l'equilibri general existeix, els consumidors són racionals i sobirans, els mercats són competitius, la informació és simètrica i la desocupació no existeix o només és temporal.

A més, variables importants com el volum de deute o la creació de diner bancari no influeixen per a res, són variables que s'entenen exògenes.

El pensament únic
Allò que sembla tan evident en la realitat: que no existeix l'equilibri general macroeconòmic, que la informació és asimètrica, que els consumidors no sempre actuen de forma racional… no ho és tant per als economistes mainstream o convencionals.

De fet, durant anys, tots aquells que han realitzat crítiques directes a l'hegemonia neoclàssica, han sigut directament desacreditats, presentats com a economistes de segona, i esborrats completament de la història de l'anàlisi econòmica.

Les dissidències admissibles només han sigut parcials, sobre qüestions com el retard en l'ajust, o l'existència de desequilibris temporals (keynesians), però mai sobre les qüestions de fons.

Un problema de formació acadèmica
Aquest pensament únic del qual parlàvem és el que domina, encara hui en dia, les facultats d'economia de bona part del món desenvolupat. Els estudiants d'Economia rebem una formació asèptica, professionalitzant, uniforme ideològicament i molt limitada a una sèrie de pseudocàlculs tècnics.

En el cas concret de la Universitat de València, es pot perfectament obtenir el títol de llicenciat o graduat en economia sense haver cursat ni una sola assignatura de sociologia o psicologia. I el que és més greu encara, un es pot perfectament graduar sense haver sentit ni una paraula sobre Marx, Hayek o Minsky; fins i tot sense haver llegit res d'Adam Smith!

La formació de l'economista és en aquest cas ben pobra, en tant que els nostres coneixements es limiten a tota una sèrie de models neoclàssics ben poc útils, i que només serveixen sovint per a legitimar determinades decisions ideològiques de política econòmica.

Una disciplina deshumanitzada
Sovint, els economistes convencionals són fortament criticats per limitar la seua anàlisi a un mer contrast de costos i beneficis, sense tindre en compte la repercussió social o mediambiental de les decisions econòmiques; i no falten raons per a fer-ho.

La mateixa formació de l'economista, de què parlava abans, instrueix l'estudiant per a obviar totes aquestes variables i centrar-se en altres objectius com l'eficiència o la competitivitat. En quatre anys de formació com a economista no he vist mai tindre en compte cap factor humà o ambiental en cap model econòmic.

Per una economia plural
La construcció neoclàssica de l'economia, i per tant la formació bàsica dels economistes convencionals, és tan inestable com un castell de cartes. D'una anàlisi tan limitada i desconnectada de la realitat no és estrany que els economistes no hagen acomplit ni de lluny un paper útil per als ciutadans.

Tot i això, afortunadament cada vegada som més els estudiants, els economistes, els ciutadans, que reclamem un nou enfocament de la ciència econòmica més social, més humà. En els darrers anys han sorgit tota una sèrie de centres de difusió internacional —com el Institute For New Economic Thinking— que estan propiciant l'eliminació del dogmatisme neoclàssic i l'obertura d'un debat econòmic més ampli. Cada vegada som més els que volem una economia en color, i no en blanc i negre.



Tags: economia.



Joan Sanchis

Tags: economia.



Articles de Joan Sanchis

La Vanguardia, 4-10-2016
La València que volem

4/2/2016 i 17/2/2016
El futur dels nostres pobles

13/4/2015
¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

9/3/2015
¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions?

1/12/2014
Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo?

1/8/2014
Som colònia

10/4/2013
Bitcoin: L'era de les divises virtuals

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca