Premsa

25 d’abril: identitat, federalisme i drets històrics

25/4/2013 Per Joan Alfred Martínez
Publicat en Levante, 25/4/2013

Inspirat pel pactisme foral, zelós de l’autonomia territorial i amerat de l’esperit de concòrdia erasmista, Frederic Furió Ceriol, enmig del debat sobre l’organització interna de la Corona hispànica a principis del regnat de Felip II –aguditzat arran de la rebel·lió dels Països Baixos en 1566 i la urgència de cercar el seu millor acomodament politicoinstitucional–, plantejà a Concejo y Consejeros del Príncipe una solució alternativa al domini i centralitat sufocants, cada volta majors, de Castella. Tal com destaca J. H. Elliot a La España imperial: “Como era lógico esperar de un valenciano, las proposiciones de Furió derivaban de la tradición imperial aragonesa en la que cada territorio conservaba su estructura constitucional propia y sus leyes y fueros. Para él, el imperio parece ser una especie de organización federal”. Temps després dels Àustries, el jacobinisme centralista del liberalisme, hereu directe de l’Antic Règim borbònic, tant en la seua versió original francesa com en la còpia maldestra espanyola, confongué lamentablement els privilegis estamentals amb els drets territorials o llibertats col·lectives d’arrelam històric, per la qual cosa va pugnar per la seua eliminació sense distinció.

A hores d’ara, a Espanya s’ha reobert el debat territorial, marcat tant per la fallida de la doctrina autonòmica del “café per a tots”, com per un neocentralisme agressiu i desacomplexat lligat al seu alter ego, els brots d’independentisme sorgits a Catalunya davant l’espoli fiscal, la discriminació crònica en la inversió pública de l’Estat i els atacs constants des de Madrid als trets identitaris de les nacionalitats perifèriques. Tanmateix, a títol d’alternativa inajornable, possibilista i dialogant, sembla que comença a sentir-se una incipient i encara tímida recerca de noves fórmules asimètriques i cooperatives d’inspiració federalista –com ara, les últimes propostes de reducció del dèficit autonòmic per part del govern central a les comunitats de l’arc mediterrani o el debat intern sobre la qüestió territorial al PSOE. En tot cas, inevitablement, tal embrionari canvi passaria, a la llarga, per un dificilíssim abandó del discurs nacionalista espanyol, el de l’Espanya unificada per Castella, i l’assumpció sincera a l’altiplà castellà d’una visió plural dels pobles que conformen les Espanyes, a l’estil de l’iberisme republicà, del moviment regionalista i federalista europeu o del carlisme “progressista” de Carles Hug de Borbó-Parma.

És així que, al bell mig d’este escenari, a un actor fins ara voluntàriament secundari, com és el poble valencià, bé li vindria replantejar-se la seua posició subordinada i enervant en l'esfera política, empobridora en l'esfera econòmica i despersonalitzadora en l'esfera identitària, la qual resulta de l’hegemònic regionalisme sucursalista. No és ara el temps de replicar, per inconfessables motius electoralistes, camins errats i ja trillats que sols trauen cap envers un revival minvat del ja quasi extingit conflicte identitari. Cal, això sí, mantindre viva la memòria amarga de la convulsa transició democràtica valenciana; camp d’actuació d’un franquisme sociològic violent i impune i d’un maximalisme pancatalanista ja superat per un valencianisme cívic i moderat que ha paït, en gran mesura, l’herència intel·lectual de Joan Fuster, molt important, per altre costat, per a la modernització del país. En l’actual moment històric el que seria bo per a dotar d’un major grau de cohesió identitària esta Comunidad amb escàs sentiment de comunitat de sentit i de vida seria transformar el valencianisme en un marc comú de valors compartits per la gran majoria de valencians i, transversalment, pel nombre més ampli de forces polítiques nostrades. I això des d’una pluralitat de matisos que, desbordant extensament l’estricte discurs nacionalista valencià, poguera també plasmar-se en termes federalistes o d’un autonomisme molt més aprofundit que l’actual. Un nou paradigma valencianista en el qual s’ultrapassés l’autonomisme purament formal i de forta empremta provincial, convertint-se en una nova narració del país ben assentada alhora sobre dos pilars imprescindibles i integrats, el demos i l’etnos, ço és, la voluntat democràtica i la identitat històrica, la qual, com ha demostrat la postmodernitat, no és prepolítica o essencialista, sinó raonable i en construcció permanent. Sens dubte, en eixe sentit, l’ús de les ètiques dialògiques i de l’hermenèutica com a instrument de debat públic proporcionat per la filosofia moral i política actual –només cal acostar-se a l’anomenada Escola de València encapçalada per Adela Cortina a casa nostra–, permetria aconseguir el desitjat enfortiment del teixit de la societat civil valenciana, així com també fonamentar millor el dret de lliure decisió de la comunitat política que formem els valencians a partir de la constitució històrica del nostre sistema polític. Una constitució històrica –hereva de l’època foral del Regne de València, truncada per la nova planta borbònica i restablida per mitjà de l’autogovern autonòmic reconegut per la Constitució espanyola de 1978 amb els antecedents fracassats de la II República– que ens atorga entitat com a subjecte polític i jurídic. Però que, tot i poder-se deduir de la denominació “nacionalitat històrica” present a l’Estatut vigent, ens és reiteradament negada pel discurs polític oficial a Espanya, el qual la reserva, mitjançant una interpretació constitucional restringida, a Catalunya, País Basc i Galícia.

Al capdavall, pareix que la via del federalisme i de la reivindicació dels drets històrics del poble valencià podria complementar i auxiliar ben bé la defallida voluntat col·lectiva nostrada a l’hora de bastir un nou argumentari potent que ens permeta no sols comprendre’ns millor a nosaltres mateixos com a comunitat humana al s. XXI, sinó també buscar una relació més constructiva, en tensió constant, amb el conjunt de pobles hispànics i europeus, cridats, inevitablement, a una convivència en comú cada volta més estreta. En fi, es tracta d’una tasca peremptòria que cal abordar, puix un proper canvi politicoinstitucional i fins i tot constitucional a Espanya ja s’albira a l’horitzó, mentre que a Europa, a fi de planificar l’eixida de la crisi multidimensional que patim (econòmica, institucional, de credibilitat democràtica...), el president de la Comissió Europea, J. M. Durão Barroso, ja ha anunciat el debat sobre una proposta de Federació Europea per al 2014.



Tags: política valenciana, model d'Estat, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca